25 de des. 2009

Postal de Nadal

Un tió i un pal de fusta, una ovella i un corral. Un pessebre amb una mula, bons desitjos de postal. L'arbre verd que fa llumetes, pampallugues i boletes. Caga fort! Caga tió! Fot-li un bon cop de bastó! La mirada de sorpresa, ai pobrets, santa innocència. Seure en taules impossibles, l'absurd joc de les cadires. La vols clara o molt espessa? Per favor, tothom a seure! El pollastre, la carn d'olla, tu què tal? doncs mira, noia... No vull panses confitades, a mi posa'm pocs cigrons. Les espelmetes vermelles, l'àvia controlant-ho tot. Tres converses paral·leles, i així doncs, com va la feina? Puja un nen a la cadira i recita el seu verset, ovació de la família i li cau algun duret. Copes, puros i cafès, sobretaula i escaqueig. Becaineta i digestió, falta comunicació. Potser que anessim tirant, bon nadal, feliç any nou, les engrunes d'unes neules i el record dels que no hi són.

20 de des. 2009

La caca del gos

Sortíem de Barcelona per la Gran Via i un agradable sol de primavera escalfava les primeres hores de la tarda. Era dissabte. O diumenge, no ho recordo. Els carrers estaven buits i la gent devia ser a casa recollint els plats del dinar, fent sobretaula o una estimulant becaina. Aturats en un semàfor de Plaça Tetuan, del cotxe estant, vam veure un home de mitjana edat, pare de família amb tota probabilitat, passejant un gos amb la corresponent cadena sense que quedés massa clar qui anava lligat a qui. El gos va flexionar les dues potes posteriors i es va cagar al mig de la vorera. L'home, cívicament, resignadament, patèticament, va treure un paper de la butxaca, es va ajupir, va recollir la cagarada, se la va mirar de reull i la va portar a la paperera més propera. El semàfor es va posar verd i, rebufant, el meu pare va deixar anar un 'com ens hem de veure...' I això va ser molt més contundent que qualsevol dels molts arguments que mai hagués fet servir per convènce'm que no tindriem un gos.

16 de des. 2009

Fito & Fitipaldis

Tercera i últims entrega de la trilogia Andrés Calamaro, La cabra mecánica i Fito & Fitipaldis.

L'any 1999 vaig anar a veure Extremoduro al Pavelló de la Vall d'Hebron. Vaig arribar amb temps i, mig lesionat com estava, em vaig asseure en una de les grades laterals. Estaven tocant els teloners i recordo que em van agradar molt. De totes maneres no vaig retenir el nom del grup ni vaig buscar-ne més informació (l'any 99 google era un concepte inexistent). Més o menys per aquella època vaig descobrir Platero y tu i vaig saber qui era Fito Cabrales. Un parell d'anys més tard, remenant en alguna botiga de discos del carrer Tallers (així es com es googlejava aleshores) vaig topar amb el disc "Los sueños locos", de Fito & Fitpaldis. El vaig escoltar i se'm va encendre la llum: eren ells els teloners d'Extremoduro de dos anys abans! Me'l vaig comprar, vaig arribar a casa i el vaig començar a escoltar com un boig. L'endemà vaig tornar a la botiga i em vaig comprar el seu primer disc. Fito & Fitipaldis es van convertir en el meu grup. Em sabia totes les cançons, les aprenia a tocar, les intentava cantar, volia fer cançons que s'hi assemblessin, em comprava samarretes... Em vaig convertir pràcticament en una groupie. Recordo haver-los vist un parell de vegades a la sala petita de Razzmatazz, la primera amb poc més d'un centenar de persones de públic, al Passeig de Gràcia per la Mercè, també al Palau de la Música o el Parc del Fòrum. Cada vegada que tornaven a Barcelona tocaven en un lloc més gran i amb més públic i, a dia d'avui, quan venen fan dos Palaus Sant Jordi.

Amb els anys la meva passió per Fito & Fitipaldis ha anat decreixent, però no ho atribuiria al típic atac de banyes dels fans que veuen com el seu grup favorit minoritari passa a ser un fenomen de masses, segurament sigui un procés molt més natural. Segueix agradant-me però me l'estimo més pel que em va donar que pel que em pugui donar ara, a banda de ser mereixedor de tot el meu respecte pel que ha aconseguit. Fito & Fitipaldis és un fenomen digne d'estudi, ha triomfat comercialment i ha arribat a un públic amplíssim fent rock'n'roll. D'altra banda, ho ha fet demostrant que l'autogestió i el mainstream no són incompatibles: Fito té la seva pròpia empresa de management. No se'ls pot contractar, ells gestionen tota la gira, des del lloguer dels pavellons on toquen fins els cuiners que acompanyen l'equip, tot cuidat fins a l'últim detall. I això perquè pot però també perquè vol, que n'hi ha molts que podrien però no volen.

Diumenge tocava a Barcelona. No estava previst anar-hi però l'alicient de veure per última vegada La cabra mecánia, teloners de la gira, ens va acabar d'animar. Després de La Cabra, enormes com sempre, es van apagar els llums, es va encendre una pantalla gegant i van apareixer uns títols de crèdit animats per donar pas a l'inici del concert de Fito. Amb un so perfecte, uns músics de primer nivell i un show visual i sonor pensat, amb mitjans però sense pretensions, Fito va demostrar que ha aconseguit ser el Bruce Springsteen espanyol, capaç de canalitzar les emocions i sentiments de la gran massa que vol i dol en uns concerts que són rituals de comunió col·lectiva. Milers de persones entregades, famílies senceres corejant totes les cançons, Fito Cabrales convertit en una estrella del rock, un rock una mica edulcorat i ensucrat, sí, però honest i canònic. A mi em segueix emocionant sentir-lo però, per què negar-ho, arriba un punt que totes les cançons són la mateixa. Per això quan, després de dues hores i mitja, a l'hora dels visos, Fito va sortir sol a l'escenari per tocar "Al cantar" em vaig connectar amb el primer Fito que jo havia conegut. Al meu costat, una adolescent sorpresa que em sabés tota la lletra em va preguntar de quin disc és aquesta. I jo, de Platero nena, de Platero... fent-me sentir, ara ja sí, el típic puretilla. I al final de la cançó uns tímids crits de Platerooo, Platerooo es van diluir de seguida entre la multitud, el nou públic que Fito s'ha sabut cultivar cançó a cançó, concert a concert, des que va deixar de ser Fito se hace pajas per ser una estrella del rock per a tots els públics. I que per molts anys li duri!

Crònica al blog Rockviu del fotògraf Xavier Mercadé.
Fotos de La Cabra Mecánica al blog Rockviu del fotògraf Xavier Mercadé.

25 de nov. 2009

Casa Llopis

Dissabte al vespre, vila de Gràcia, nit de futbol en obert. Casa Llopis està més aviat buit, la majoria d'habituals s'ha quedat a casa. Només nosaltres ocupant fidelment les nostres taules, la Teresa i el marit servint canyes i hamburgueses i alguns parroquians rebuscant, amb la mirada perduda, al fons del seu carajillet. Fem la prèvia del Barça amb el Madrid-Racing de fons, gaudint de la tranquilitat d'un bar de menús de barri reconvertit en una mena de prolongació de Veneçuela a Barcelona, combinant bachata amb Barça, arepas amb pa amb tomàquet. Les hibridacions culturals, gastronòmiques i iconogràfiques que estan aconseguint els altres 'altres' catalans a través del comerç tradicional serien dignes d'un estudi antropològic. Casa Llopis és el nostre bar per veure el Barça i ens hem guanyat a pols el dret a poder dir-ho així, per fidelitat i actitud. Hi hem viscut grans nits de glòria i hem sofert pacientment l'adaptació a les noves plataformes digitals. Podriem dir que som la Penya Blaugrana Casa Llopis.

Comença el partit del Barça i un grup s'asseu darrera nostre, a les taules que avui no ha vingut a ocupar ningú. Són de l'Athletic i els acompanya aquella actitud absolutament expansiva que els hi és tan pròpia. Beuen, s'aixequen i criden i, darrera l'orella, ja no només hi tenim els seus crits, també una mosca cada vegada més gran. És aquest orgull de ser basc i de l'Athletic manifestat a través d'una simpatia impostada que busca la complicitat de l'altre per, un cop et té agafat per l'espatlla i amb un somriure a la boca, posar-te el dit a l'ull amb alguna impertinència: 'nosostros sólo jugamos con vascos, no como vosotros que tenéis estranjeros!". Perdona? És a mi? La seva és una forma primària i efectiva de marcar territori, ja ho vam veure a la final de Copa a València i a la de la Supercopa a Bilbao, però avui ja no cola. Estem a Barcelona, al nostre bar, i ja tenim les pilotes bastant plenes d'haver d'aguantar-los segons què. Si voleu complicitat, demaneu-vos un calimocho. Aguantem els comentaris despectius, no els riem ni una gràcia i celebrem el gol del Barça amb molta més vehemència del que seria necessari. Insulten a l'Alvés i aplaudeixen a morir quan surt Puyol a escalfar. Ens mirem estupefactes, però és que és l'únic jugador del Barça que jugaria a l'Athletic. Ells segueixen al seu rotllo fins que un deixa anar la frase: "Guardiola, maricón!!!". Molt bé xaval! Doncs no, això sí que no. Primera, perquè tu t'imagines irrompre en un bar del Casco Viejo al crit de "Toquero, maricón!!"? I segona, perquè en Pep és molt gran i és ell qui ens ha marcat el camí de no sentir-nos culpables per guanyar copes per golejada a equips petits, de futbol primari, que només tenen l'èpica com a camí i que aplaudeixen els jugadors més durs i se'n riuen dels seus jugadors més tècnics. Ja n'hi ha prou de mitifcar els bascos. L'Athletic no és un club amic, és un club de llenyataires que han lesionat tres del millors jugadors de la història del Barça (Cruyff, Maradona i Schuster), que només té bascos, sí, però juga amb menys jugadors de la pedrera que el Barça. Doncs no, "Guardiola, maricón!!" sí que no. I sí, ens hem emprenyat. No ens hem girat perquè volguem conversa, ens hem girat per veure si us comenceu a adonar que s'està acabant la barra lliure de fer-vos els simpàtics, que ens cansa el vostre rotllo i que si us en podem fotre 4, millor que 3.

16 de nov. 2009

Alícia

"Les aventures d'Alícia al país de la meravelles" va ser escrit l'any 1865 per Lewis Carroll, britànic, matemàtic, sacerdot anglicà, escriptor, fotògraf i, segurament, pedòfil. És un llibre que ha marcat a moltíssimes generacions de nens i nenes, sobretot després de l'adaptació que en va fer la Disney, que no sé què li va trobar. Personalment no en tinc cap record d'infantesa, però és un llibre que, llegit avui i assumint que està dirigit a un lector infantil, m'ha semblat que de petit no m'hagués agradat gens. Potser sí que a l'Anglaterra victoriana del segle XIX el llibre era una alenada d'aire fresc en una societat rígida i estricta, amb una educació sense gaire marge per la imaginació i la llibertat. I potser sí que va representar una forma insòlita i innovadora de representar el món dels somnis, de trencar les estructures lògiques de l'espai i el temps, de jugar amb les paraules i els seus significats, de crear un nou discurs narratiu aparentment sense sentit, a la manera com ho són els somnis. Potser sí que va representar tot això, però un segle i mig més tard, després del passa i arrassa cultural que ha estat el psicoanàlisi freudià, del surrealisme i d'altres moviments similars, el món oníric i absurd que presenta m'ha semblat antic i absolutament superat. A banda de molt sòrdid, trist i un punt sinistre: la història d'una nena que arriba a un món desconegut i estrany ple de fills de puta que no li volen res de bo. I tot plegat gens entretingut.

Fets els deures de la lectura me'n vaig anar al Teatre Lliure a veure l'adaptació que n'ha fet la Carlota Subirós. De l'espectacle cap queixa. Molt ben fet i entretingut. Pel meu gust una bona adaptació del llibre, bastant literal, però sap recrear l'ambient oníric sense caure en excessos efectistes. Després n'he llegit tres crítiques i totes coincideixen en el mateix: és una adaptació molt ben feta però que no aporta cap nova reinterpretació i anàlisi del llibre. Pot ser, però per mi és una virtut. No ser pretenciós és una virtut. I la veritat, "Alícia al país de les meravelles" és un llibre que tampoc té més. El simple fet d'aconseguir fer modern, amable i entretingut el món fosc, sòrdid i truculent que va dibuixar Carroll ja té mèrit. I fer-ho mantenint l'ambient inquietant i ambigu que transment el llibre també. Doctors tindrà l'església bastant més il·lustrats que jo que vindran a desmentir la meva visió del llibre, però jo després de llegir-lo l'hauria titual "Les aventures d'Alícia al país de la pedofília". El llibre ho traspua, la rumorologia ho escampa i les fotos exposades al vestíbul del Teatre Lliure ho insinuen perversament, tot i que no hi ha proves que Carroll ho arribés a consumar mai. De fet és igual. El que sorprèn és que sigui tan evident en el llibre.

6 de nov. 2009

Alta fidelidad

La vida fàcil no és. Hi ha massa dificultats i cadascú acaba triant les seves. Impossible afrontar totes les batalles, cal prioritzar per tenir opció a guanyar alguna guerra. Nick Hornby, novel·lista, té l'habilitat de retratar amb bastanta gràcia algunes d'aquestes guerres. A "Alta fidelidad", concretament, retrata excepcionalment la lluita patètica que els tios de les societats occidentals modernes lliurem en major o menor mesura per superar l'adolescència i assumir totes les responsabilitats del món adult. Allò que se'n diu madurar. A l'adolescència, diu, ens vam aturar en sec, vam dibuixar els mapes i hem deixat les fronteres tal com van quedar aleshores. No tots ens vam aturar al mateix lloc, afegeixo jo, i a cadascú li van quedar les fronteres dibuixades de manera diferent. Però cada incursió més enllà d'aquells límits és una aventura incerta i amb bastantes possibilitats de fracàs. Amb el cinisme, la ironia i el sarcasme com a salvavides sovint intentem mantenir-nos surant a la superfície mentre enviem algun missatge S.O.S mínimament intel·ligible. No és que siguem mala gent, és que no en sabem més. Aquest Nadal, apadrina un home. O llegeix-te "Alta fidelidad".

29 d’oct. 2009

El bo d'en Macià

Ja fa uns quants anys, just acabada la carrera, vaig incorporar-me al mercat laboral en una consultora on vaig poder demostrar les meves habilitats com a investigador social. Entre d'altres coses, durant uns mesos em vaig dedicar a recórrer tota l'Àrea Metropolitana de Barcelona visitant centenars d'empreses, institucions públiques i entitats cíviques i intentant desxifrar quins eren els seus usos lingüístics, és a dir quins idiomes feien servir en multitud de situacions diferents i en quin percentatge. Era un qüestionari llarg, que s'havia de fer presencialment amb algun responsable del lloc en qüestió i que acostumava a durar uns tres quarts d'hora de mitjana. L'entrevista era concertada telefònicament per un eficient equip de noies estudiants de postgraus i màsters, i jo anava amunt i avall a la recerca de la dada perduda. Aquest periple em va permetre conèixer l'Àrea Metropolitana i tots els seus mitjans de transport públics, veure un ampli ventall d'empreses i institucions que em van ajudar a fer-me una radiografia del món laboral en un moment en què jo no sabia què fer amb la meva vida, aprofundir en la sempre complexa psicologia humana a través de tot tipus de converses amb tot tipus de personatges, esmorzar cada dia en un bar diferent i acabar fins al cap d'amunt de tot del conflicte català-castellà com a tema de conversa. També vaig descobrir que les dades obtingudes mitjançant mètodes quantitatius no són més que la síntesi d'una suma d'errors, aproximacions, invencions o mentides manifestades per una persona que no té ni idea d'en quin percentatge els seus clients se li adrecen en català en les comunicacions via e-mail i filtrada per una altra que vol acabar el qüestionari el més aviat possible perquè arriba tard a una altra entrevista o, simplement, perquè és tard i vol ploure.

Un bon dia em van concertar una cita per fer l'enquesta a AUCAT (Autopistes de Catalunya) i la persona de contacte era Macià Alavedra, un dels seus màxims directius. Em va impressionar. Era un matí d'hivern, vaig vestir-me de la millor manera que vaig saber, estrenant una americana de pana marró que no m'he tornat a posar mai més, i vaig anar cap a la seu d'AUCAT. Quan vaig arribar em van fer passar un control de seguretat, DNI, scanner i targeta de visitant. Vaig agafar un ascensor i vaig pujar fins el pis que m'havien indicat. Una secretària em va fer passar per un despatx ampli i lluminós on, en una taula, treballava una companya seva i em va acompanyar fins el despatx de'n Macià Alavedra, que era més gran que el pis on jo vivia en aquells moments, elegant i espaiós. Només hi havia alguna estanteria, una taula molt gran de reunions buida i una taula escriptori immensa, darrera la qual a ell se'l veia més aviat petit. Damunt la taula només els diaris del dia, ni rastre de tecnologia informàtica. Em va saludar amablement i jo, un xic nerviós, per què negar-ho, li vaig explicar què hi havia anat a fer. Molt bé, em va dir, endavant. Vaig disparar la primera pregunta, quin any es va fundar AUCAT? i es va desconcertar. La segona, quants treballadors té l'empresa?, i va dir no ho sé, vols dir que me l'has de fer a mi aquesta enquesta? Vaig vacil·lar, aquest qüestionari l'ha de contestar algú que tingui una visió general de l'empresa, això és el que demanem quan truquem. Doncs em sembla que jo tinc una visió massa general de l'empresa, torneu a trucar perquè la faci algú altre. I amb aquesta evidència ens vam aixecar de la taula, em va acompanyar fins la porta del seu gran despatx, segurament vam encaixar la mà, i me'n vaig anar cap al cotxe amb l'expressió "massa general" anant de punta a punta del meu cervellet ingènu i desconcertat...

26 d’oct. 2009

La cabra mecánica

Fa set anys vam descobrir La Cabra Mecánica per casualitat, en l'època en què triomfava amb la cançó de la ONCE. Tocava a l'escenari de Cadena 100, al Passeig de Gràcia, amb Fito & Fitipaldis i Los Delinqüentes, i quan van acabar aquests dos grups ens vam despistar i no vam acabar de marxar ràpid. Feia bastanta mandra quedar-se a escoltar rumba pop comercial però ja se sap que prendre decisions col·lectives porta el seu temps. De sobte va sortir el Lichis a l'escenari, drogat fins a les orelles, puny enlaire amb els dits índex i petit aixecats, cridant "larga vida al Baron Rojo!" cada dos cançons i menjant-se un públic que, excepte comptades exepcions, no sabíem què havíem anat a veure. Ens vam quedar atrapats. Pel seu magnetisme, la seva actitud, la força de la música, la brillantor de les seves lletres, per lo punky que era l'autor de 'no me llames iluso porque tenga una ilusión' i per la sensació que estavem descobrint un dels nostres grups preferits allà en directe, sobre la marxa. Allò no era un grup de flamenco pop. Allò era un músic amb molta mili en orquestres patxangueres, amb un domini brutal de tot tipus de pals musicals però més proper a Leño, Los Suaves i Barón Rojo que a Ketama. Un antiheroi just a dalt de tot de la cresta de la onada de l'èxit comercial, potser sí que una mica sobrepassat, però el contrast era magnèticament atractiu. Per sort, en algun moment es va adonar que tot aquell èxit i popularitat no anaven amb ell ni amb la seva manera d'entendre la música, si és que mai s'ho havia arribat a creure, i va reconduir la seva carrera a paràmetres més normals.

Durant aquests anys l'hem anat seguint amb més o menys intensitat. Ell s'ha anat calmant i ara ha decidit matar La Cabra Mecánica amb un gran disc recopilatori ple de versions revisades del seu propi repertori i amb una gira que ens va portar en peregrinació a la sala Bikini amb aquella mateixa fe, inalterada des del concert al Passeig de Gràcia. I ell, més madur i més serè, ens va atrapar de la mateixa manera. El Lichis és un dels millors músics d'Espanya i m'atreviria a dir que el millor lletrista. Amb La Cabra Mecánica com a suport del seu discurs li era difícil, en aquests moments, sentir-se còmode i arribar a un públic ampli que el respectés. Però amb el nou projecte que comença algú deia que no seria estrany que assolís un gran reconeixment com cantautor. És possible. I seria just. 'Miguelito' serà més madur i més tranquil, més bluesero i elegant. Està bé, nosaltres també som cada dia una mica més madurs i tranquils. Més blueseros i elegants.

Entrevista al Lichis



12 d’oct. 2009

Andrés Calamaro

Andrés Calamaro és un gran. Un dels més grans. Història viva de la música popular hispana, amb més de trenta anys de carrera a les esquenes, membre del millor grup de rock'n'roll en castellà que hi ha hagut a banda i banda de l'Atlàntic, enorme lletrista i compositor i una referència ineludible en la formació emocional de diverses generacions. Les cançons de Calamaro formen part de la motxilla que duc per anar per la vida i això bé val una excursió a Girona per veure l'únic concert de la gira a Catalunya. Des del minut zero de concert tota una declaració d'intencions: 4 guitarres elèctriques (Calamaro inclòs), baix, piano i bateria a ritme de Jumping jack flash dels Stones. El Calamaro més rocker en la seva màxima expressió, acompanyat d'una banda d'autèntic luxe, amb només dues incursions testimonials en el terreny dels tangos i adaptant aquelles cançons més llatines al format rocker (increïble versió de "Brindo" a ritme de "Walk of life" dels Dire Straits).

Si la primera vegada que el vaig veure fa tres anys a la gira del Regreso portava una banda d'acompanyament (la Bersuit) que li feia de xarxa protectora per la seva llastimosa salut i poca veu, en fa dos a la gira amb Fito & Fitipaldis ja va demostrar que tornava a estar en forma i a ser una estrella del rock (amb tot el que això implica d'actitud dalt d'un escenari) en una desesperant successió dels seus èxits més desconeguts, els del disc El Salmon que, a Girona, va corregir amb un show ple de grans himnes de totes les èpoques: des de Mil horas de l'època amb Los Abuelos de la Nada (probablement per reivindicar-ne l'autoria davant l'atrocitat perpetrada per Àlex Ubago) a tots els seus grans èxits en solitari, passant per nombrosos himnes de l'època de Los Rodríguez que aconseguien activar els més inesperats resorts de la nostàlgia quan et trobaves escoltant en directe cançons com "Mi enfermedad" o "Canal 69". Dues hores de concert repassant el seu millor repertori, energia rock'n'roll pura per connectar amb un públic entregat a la causa, un Calamaro pletòric com a cantant, músic i frontman, les ineludibles referències a la albiceleste i Leo Messi, i una constatació impressionant: pocs músics podrien ser tan solvents i sentir-se tan còmodes en registres tan diferents de la música popular com són el rock'n'roll, el tango o la cançó sudamericana. I per si havies oblidat que el rock'n'roll és lo millor que hi ha, ahir ell era allà per recordar-t'ho. Gràcies.

30 de set. 2009

Com quan érem petits

En un bar veient el Barça i fent unes birres amb els colegues:

- A Fiebre en las gradas Nick Hornby diu que la passió pel futbol s'explica perquè és de les poques activitats adultes que ens permeten sentir-nos i comportar-nos exactament igual que quan érem petits.
- Doncs és veritat.
- Sí, però em sembla que és una cosa bàsicament masculina. El que no sé és de quina manera les dones aconsegueixen tenir aquesta mateixa sensació.
- Doncs moltes vegades donant-se el luxe de comportar-se exactament com si fossin nenes petites.

14 de set. 2009

La independència

Jo vull la independència perquè estic fins els collons de topar tot el dia amb Espanya, però em sento bastant incòmode amb l'estètica independentista, la seva retòrica i la seva mística. Jo vull la independència i l'aniré a votar, però quan guanyem no sortiré al carrer embolicat amb l'estelada. Jo vull seleccions oficals catalanes, però mentre la samarreta sigui una horterada folklòrica amb les quatre barres i no una cosa seriosa, blanca, negra, vermella, m'és igual, que no m'hi busquin. Jo vull la independència sense èpica i sense estètica però sóc conscient que són necessàries i que calen alguns herois en aquesta pel·lícula. I em sembla bé, però la independència només serà si als que l'onze de setembre marxem de cap de setmana també ens deixen jugar. Jo vull la independència però cap partit polític ha sabut convènce'm que tenia alguna idea de com això es podia fer perquè no la tenen. Jo vull la independència però no podia deixar d'estar d'acord quan l'altre dia llegia que el referèndum d'Arenys de Munt era un cas més de la "política de costellada" tant habitual en aquest país. Però vist com ha anat, i amb tot l'escepticisme del món -que ja tenim una edat per il·lusionar-nos més del compte- m'ha semblat significatiu d'una cosa bastant important: la iniciativa ha sorgit al marge dels partits polítics, que han hagut de prendre una posició al respecte i han quedat prou descolocats i retratats. Tots, sense excepció. A la independència no sé si hi arribarem, però si l'agenda política deixen de marcar-la els partits ja hi hem començat a guanyar. Si els hem de seguir nosaltres a ells no arribarem molt lluny. Si ens han de seguir ells, potser encara hi podrem fer alguna cosa, ja ho veurem. De moment a mi que no em busquin per les rieres fent bullangues, però el dia que s'hagi de votar marxar d'Espanya, aquell dia no tindré cap dubte.

6 de set. 2009

Leo Bassi

La primera vegada que vaig anar a veure un espectacle del Leo Bassi, ara fa cosa d'un parell d'anys, ho vaig fer havent-lo vist només a la tele i amb la idea preconcebuda que era un home histriònic que feia performances provocatives del tipus el placer de comer mierda. Després de bastant més d'una hora de recòrrer el seu univers a través de l'espectacle La Revelación vaig sortir a la Rambla de Canaletes, acompanyat del més d'un centenar de persones que hi havia a la sala, seguint un Leo Bassi que vestia només un petit tanga i portava tot el cos pintat amb dibuixos semitribals. Quan es va haver enfilat dalt d'un contenidor de runa, tots junts vam fer un convençut "grito atávico" davant l'estupor i la incredulitat de la fauna urbana que passejava tranquilament per les Rambles. Sí, amb el seu discurs i la seva passió expositiva havia aconseguit que tot el públic fés exactament el que a ell li donava la gana. I no ens semblava pas estar fent el ridícul.

A La Revelación feia una defensa total dels postulats laicistes i racionalistes de la Il·lustració, i atacava de manera frontal el monoteïsme i, molt especialment, l'Església Catòlica. El seu objectiu era fomentar l'apostasia, i ho feia amb arguments complexos i contundents. Mentre era de gira a Madrid es va trobar un kilo d'explosius a dos metres del seu camerino al Teatro Alfil, en un intent d'atemptat que mai no ha estat aclarit però que va meréixer la més absoluta indiferència per part dels sectors progressistes espanyols. Per Leo Bassi, l'atac de la dreta més ultra va ser el millor elogi al seu espectacle, però també la constatació que, mentre la dreta manté la passió en la defensa de les seves idees més profundes, l'esquerra institucionalitzada viu instal·lada en un estat de sopor, ben abrigada per discursos ideològics que la història ha anat buidant de contingut i incapaç d'oferir perspectives de futur capaces d'il·lusionar ningú.

Des del seu profund convenciment d'home d'esquerres, progressista, internacionalista i antiautoritarista, Utopia és ara la proposta político-artística amb què Leo Bassi intenta sacsejar el pensament d'esquerres, anar a la recerca del veritable esperit utòpic i canviar els paràmetres de la revolució, alimentant la creença de cadascú en les pròpies capacitats per canviar les coses i reivindicant la passió com a motor vital. En una classe magistral teòrico-pràctica sobre què és el circ i què és un pallasso, reconeix el circ com el bressol de totes les ideologies utòpiques, un lloc en què totes les il·lusions són possibles, i reivindica la figura del pallasso blanc perquè, amb la seva màgia, saber i atemporalitat, és un ésser amb una gran autoritat natural que pot rebutjar el poder i la riquesa perquè és un revolucionari genuí que allò que demana és la lluna.

Utopia impacta pel seu discurs clar i contundent, però sobretot perquè és un espectacle fet amb la mateixa passió que reivindica, i perquè ens mostra una bèstia escènica que manté la tensió i l'atenció del públic durant les dues hores que dura. I ens mostra un camí per millorar el món en què vivim que s'allunya del bonisme, la consigna barata, el papanatisme i la immediatesa, un punt de trobada entre el cinisme i la ingenuïtat. Potser el petit impacte de l'espectacle en una persona avui pot tenir conseqüències a gran escala en l'evolució del món d'aquí a milers d'anys. O potser no, qui ho sap. Però la revolució pot haver començat.

Utopia, Leo Bassi. Fins el 4 d'octubre a la Sala Villarroel (BCN)
Més info: www.leobassi.com

24 d’ag. 2009

Àrea de serveis

Creuant els Monegros en plena canícula d'agost, amb puntes de temperatura de 44º a l'exterior segons indica el termòmetre del cotxe, ens aturem en una àrea de servei a estirar les cames. Cotxes carregats fins els marges representen la coreografia semicaòtica de l'aparca i desparca, pares i mares de família amb símptomes clars d'esgotament vacacional es miren els fills amb una barreja d'amor i resignació, les cues a la caixa de la botiga conviden a la cleptomania involuntària i els cossos estirats a l'ombra busquen el miracle de la hidratació. Entro als serveis i, pel forat de sota d'una de les portes dels lavabos, veig com s'escapa rodolant un rollo de paper de water seguit d'una mà nerviosa que, a cegues, intenta que no s'allunyi definitivament en una de les imatges més patètiques de l'estiu. In extremis l'atrapa i m'estalvio haver-lo d'ajudar.

19 d’ag. 2009

9 d’ag. 2009

Era Val d'Aran II

Desestacionalitzar el turisme! Aquest és el concepte de moda, ara que les vaques ja no són tant grasses, per intentar treure major rendiment als territoris que viuen fonamentalment del turisme. I els Pirineus no en són una excepció. Quan cada vegada menys gent de muntanya viu de l'agricultura o la ramaderia, quan les hidroelèctriques que van desenvolupar econòmicament tantes valls fa anys que van deixar de donar feina, el turisme ha quedat com la base econòmica de moltes famílies, pobles i comarques. El turisme als Pirineus ha estat, tradicionalment, vinculat a l'esquí. És evident que l'esquí promou un turisme emminentment estacional. Desestacionalitzar el turisme és un concepte que va lligat a les possiblitats que ofereix el territori i, a l'estiu, allò que es pot fer a la muntanya són activitats força concretes, vinculades a l'excursionisme i als esports d'aventures.

Era Val d'Aran, juntament amb el Pallars Sobirà i l'Alta Ribagorça, promou el turisme de muntanya al Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici a través de diverses rutes i d'un circuit de refugis perfectament equipat, conegut com els "Carros de Foc", i que configura una ruta circular de 9 refugis, 55 km de distància i 9.200 m de desnivell acumulat. Els "Carros de foc" es poden fer en la modalitat Open (entre 5 i 7 dies), en la modalitat Sky Runner (menys de 24 hores, el rècord són 10h 20'!!) i en la modalitat lliure, que és la que cadascú esculli per fer un tram d'aquest circuit en els dies que millor li vagi.

En la nostra ruta hem passat per 3 dels refugis dels Carros de foc. Com a estratègia de promoció turística sembla interessant, i a la vista de l'ocupació dels refugis i de la gentada que es movia per les muntanyes de la Val d'Aran, es confirma l'èxit de la iniciativa. Ara bé, com a experiència de muntanya grinyola una mica. Refugis de més de 50 places amb habitacions de 20 persones, en els quals has de fer cues pel lavabo, per la dutxa, per agafar l'esmorzar, per pagar, per omplir la cantimplora, etc. i amb una clientela barreja de muntanyencs de tota la vida i de domingueros evolucionats no són el meu ideal d'experiència muntanyenca i s'aproxima massa a la sensació d'intentar fer un mos en una àrea de servei de l'autopista en ple 15 d'agost.

8 d’ag. 2009

Era Val d'Aran I

A Era Val d'Aran hi ha diners. No cal mirar estadístiques. Quan a cada poble de muntanya, a peu de carretera, hi ha una oficina de La Caixa, és que hi ha diners. Són poblets cada vegada més grans que creixen a banda i banda de les carreteres que pugen de Viella cap a França i cap al Port de la Bonaigua. Aprofitant les cases antigues amb parets de pedra i teulada de pissarra o construint-ne de noves, pobles com Arties, Tredós o Salardú s'han convertit en segona residència i punt de peregrinació vacacional d'un gran número d'urbanites amb un elevat poder adquisitiu i gust per la naturalesa ordenada. Així són aquests pobles: al mig de paratges naturals d'una gran bellesa i envoltats de muntanyes magnífiques creixen nets i ordenats per oferir al visitant el seu paisatge favorit sense que es perdi ni una mica del confort de la gran ciutat. Aquesta impressió semi idílica de la Val d'Aran, amb famílies movent-se a ritme de Porsche Chayanne i fent l'aperitiu a les terrasses dels bars tot llegint La Vanguardia en convivència perfecta amb excursionistes de "Descobrir Catalunya", és esbiaixada per un fet no poc menyspreable: l'activitat turística de la Vall es troba, a l'estiu, a un 20% de la seva capacitat i té el seu major rendiment en la temporada d'esquí. No vull ni pensar com està a l'hivern la única carretera -de dos carrils- que arriba a les pistes d'esquí de Vaquèira-Beret, aquesta que ara sembla una mica excessiva pel volum de cotxes que s'hi mou, però em confirma que als llocs és molt millor anar-hi fora de temporada.

20 de jul. 2009

Calabruix

Quan vaig començar el blog no tenia massa clar com seria ni què en faria, però sí que sabia algunes coses sobre com volia que fós. Volia que fós personal però alhora críptic, perquè qualsevol persona pogués entendre'l i identificar-s'hi sense haver-me de despullar del tot. Volia que fós prou obert com per parlar de qualsevol tema que em donés la gana i prou acotat per no anar-me'n per les branques. Volia que els textos fossin curts i no tiressin enrera a l'aventurer internàutic que salta d'una web a una altra. Volia també que em servís per esforçar-me a sintetitzar idees, concretar-les per escrit i assumir-les amb prou seguretat com per exposar-les en públic. Volia saber si seria prou constant per mantenir-lo actiu, i volia disfrutar d'anar pel món com un caçador de posts, la qual cosa omple de sentit algunes situacions de la vida que, sense un blog per explicar-les, costaria una mica que en tinguéssin.

Quan vaig començar tenia pocs referents de blogs semblants. A dia d'avui no n'he trobat gaires més. N'hi ha molts d'interessants, però tots es troben a un dels extrems: o dietaris pels amics o blogs periodístics o d'opinió sobre política, esports, música, etc. Estan molt bé, però n'hi hauria d'haver més que estiguessin al mig. Des de fa pocs mesos, però, "Plaça del Dubte" té un blog germà. Es diu "Calabruix", i dic que és germà perquè, salvant les distàncies -que afortuandament són moltes-, parteix de pressupòsits similars, navega pels mateixos terrenys pantanosos i, per què enganyar-nos, recull idees que fa molts anys que discutim, intercanviem i consensuem tot fent una cervesa, pujant una muntanya, rentant uns plats o qualsevol altra activitat lúdico-festiva-quotidiana. Crec que després de cinc mesos buscant el seu camí, ara ja està en condicions per fer-ne una mica de difusió. Calabruix. Pedra seca. Calamarsa, de fet. Queda dit doncs.

16 de jul. 2009

Sobre el finançament

Sopar d'estiu amb els companys de facultat. A dia d'avui pocs podriem explicar amb arguments convincents què ens va portar a estudiar Ciències Polítiques, però probablement va ser una via -prou reeixida, per cert- per canalitzar certa confusió vital. Fa anys que els nostres temes de conversa van deixar de girar al voltant de la política si és que mai ho van fer seriosament, i no descarto que això tingui una relació directa amb el fet d'haver estudiat durant quatre anys tot el que vam estudiar. De tots nosaltres diria que només un es pot considerar que realment sigui politòleg, en el sentit que és l'únic l'activitat laboral del qual està relacionada amb la Ciència Política. I no és un politòleg qualsevol, el nanu és Doctor.

En un a part de la conversa intento que m'aclareixi una mica tot el tema de l'acord de finançament aquest tant clar, transparent i intel·ligible que s'ha pactat, i li pregunto si és bo o dolent per saber a quina banda m'he de situar. Sobre els temes que no domino intento tenir el meu propi consultor personal. Em diu "no et puc ajudar, és impossible saber-ho. L'acord que s'ha pactat es basa en uns criteris absolutament variables i per tant les xifres resultants del nou sistema de finançament són impossibles de saber. I per valorar si això és bo o dolent ho hauríem de comparar amb el que teníem fins ara, que també és una xifra que varia en funció de criteris diversos. Per tant, tenim dues xifres que es mouen", diu movent les mans amunt i avall, "i això és impossible de restar. I el que és pitjor és que tot és tant complicat tècnicament que la única manera d'entendre-ho seria que algun especialista ens ho expliqués de la manera més objectiva possible, però resulta que el millor acadèmic del país sobre aquest tema és el conseller que ha negociat el sistema", i posa una cara com lamentant no poder-me ajudar més. Amb aquesta simple argumentació queda clar que no me n'he sortit en l'intent d'entendre el sistema de finançament però jo ja tinc el que necessitava i ens podem reincorporar tranquilament i animada a la conversa conjunta sobre les vacances, la mort de Michael Jackson i els noms que li posaran a la criatura.

12 de jul. 2009

L'aficionat al ciclisme

L'aficionat al ciclisme fa molts anys que segueix el Tour de França amb una intensitat que es podria considerar com passió. Gaudeix com un boig amb totes les etapes de la gran ruta, també les que no són de muntanya, fins al punt que el fet que coincideixi amb l'hora de la digestió és per ell, a diferència de per la majoria dels mortals, més un impediment que un alicient per fer una bona siesta. L'aficionat al ciclisme sempre ha seguit el Tour per televisió, amb les magnífiques retransmissions que fan Carlos de Andrés i Perico Delgado, i mai fins ara havia tingut l'oportunitat de veure'l en directe. Per això, quan s'assebenta que una etapa del Tour arriba a la seva ciutat, l'aficionat s'emociona i marca amb vermell la data al calendari. El dia es va acostant i ell va pensant quin serà el millor punt per veure passar els ciclistes, a quina hora ha d'anar-hi per trobar lloc i com s'ho farà per seguir l'etapa sense un televisor tenint en compte el poc cas que les ràdios fan al Tour. A poc a poc decideix que el millor lloc ha de ser la muntanya de Montjuic, quan la cosa ja puja una mica i el grup pot arribar trencat i a velocitats relativament baixes, però on és probable que s'acumuli més públic i que elimina totalment la possibilitat de veure el desenllaç de l'etapa per televisió. Així doncs, arribat el dia, l'aficionat al ciclisme acompanyat dels seus homòlegs, es decideix a pujar a Montjuic per una drecera que no coneix ningú: el Polvorí. Pujant per aquí s'assegurarà un bon lloc per veure passar el Tour. Podrà arribar per un camí secret just davant del Poble Espanyol i muntar el seu xiringuito just darrera de les tanques de seguretat. No es pot ser més espavilat, pensa. Però a l'hora de la veritat la pluja ha seleccionat el pilot d'aficionats i resulta que només un grupet de privilegiats ha pujat fins a Montjuic: una hora i mitja abans es pot escollir entre metres i metres de primera fila.

L'aficionat al ciclisme & Co. prenen posicions just a la sortida d'una petita rotonda amb la gens secreta esperança que el terra mullat i l'irrisori gruix de les rodes de la bicicleta els ofereixin una magnífica montonera per la posteritat. No tindran tanta sort. Pocs minuts després d'instal·lar-se comencen a passar vehicles singulars, que és una manera de dir raros. És la caravana publicitària, una mena de Sant Medir del merchandising que troba en l'estat d'excitació de l'aficionat al ciclisme terreny abonat per deixar aflorar els seus instints més baixos: clauers, gorres, globus, estoretes pel ratolí i, pels més afortunats, maillots del Caisse d'Epargne que són llançats des dels camions mentre homes fets i drets salten, corren i es mig esbatussen en una delirant acumulació de gadgets publicitaris. Un aperitiu d'uns 20 minuts que manté l'aficionat al ciclisme la mar de distret.

A partir d'aquí la ràdio es converteix en la millor amiga de l'aficionat al ciclisme per calcular quan arribarà el grup a la seva rotonda. Creix l'excitació i prepara la càmera fotogràfica per immortalitzar el moment, entenent aquí moment com a cosa instantània i fugaç. Primer apareix un estol de motos de polícia, després alguns cotxes i de sobte els primers ciclistes. La gent crida, esperonant-los, i l'aficionat dispara ràfegues de fotos sense adonar-se que mentre mira la pantalla de la càmera els ciclistes que es jugaran l'esprint ja han passat. No ha vist res. Abandona la càmera i intenta reconèixer algú. Impossible. Crida. S'acaben els ciclistes. No pot ser, com a molt n'han passat trenta. Discussió. En falten, no en falten. N'apareixen més. Tornen a cridar i reconeix a Juan Antoni Flecha. Arriba fos. Quan vegi l'etapa gravada a la tele entendrà perquè. El degoteig de ciclistes és constant ara. Són el grup dels que no guanyaran, les cares desencaixades de l'esforç. Impressiona, això no es veu a la tele. I tampoc al Passeig de Sant Joan. Al cap de tres minuts el públic es comença a donar per satisfet i enfila la retirada. A molt pocs els interessen els que han caigut i arriben amb una mica més de retard. L'aficionat al ciclisme estira fins l'última gota de Tour mentre pensa que veure-ho en directe una vegada a la vida és imprescindible però que el ciclisme, no hi ha discussió, és un esport que cal seguir per televisió.

7 de jul. 2009

Tour de França

Una vegada més la inteligència socialista que dirigeix els designis de la ciutat comtal ho ha tornat a fer. Cal dir que el dia que es va anunciar que el Tour de França tindria una etapa amb final a Barcelona el cor em va fer un salt d'emoció, una emoció que es manté intacta i va in crescendo a mesura que s'acosta dijous. Però ho han tornat a fer, una vegada més. I malgrat que aquesta vegada a mi em faci d'allò més feliç també vull dir que no hi ha dret. No hi ha dret aquesta malaltissa obsessió que tenen les ments pensants de Barcelona a convertir qualsevol esdeveniment en un rècord mundial de "participació" ciutadana i qualsevol esdeveniment que passa per la ciutat en una papanatada. El piromusical, la festa del cel, la cursa del Corte Inglés, les manifestacions contra la guerra d'Irak...i ara el Tour de França.

Jo ja ho entenc que el pas del Tour per Barcelona és una inversió multimilionària que fa l'Ajuntament per situar la ciutat al món, promoure-la internacionalment amb un anunci de dimensions estratosfèriques, per reforçar-ne la marca i tot aquest discurs de les ciutats-empresa. I per una vegada celebro que aquesta lògica porti a Barcelona una cosa que m'apassiona. I també entenc que aquesta inversió s'ha de rendibilitzar i la primera cosa que cal per fer-ho és que hi hagi gent als carrers i la cosa faci patxoca. Però no volguem ser més turistes que el Tour. Aquesta cursa ja és prou espectacular com perquè haguem de fer l'onada groga amb cartolines de paper. I la gent és prou grandeta com per anar a veure el pas del Tour com li doni la gana. Per què han de demanar que tothom vagi vestit de groc? Que ens deixin en pau!

Ja ho sé, és tot molt contradictori, però no deixa de fer-me ràbia la sensació que en el fons els importa un rave el Tour de França, el ciclisme com a esport i els aficionats com a persones. Som, una vegada més, utilitzats per fer d'extres sense cobrar en l'enèsim anunci de la millor botiga del món. Doncs jo, ni que sigui per intentar que l'anunci no quedi tant perfecte, em posaré una samarreta taronja per animar la doble F del Rabobank, Juan Antoni Flecha i Òscar Freire, a veure si aconseguim la primera etapa!

25 de juny 2009

Conte curt

Hi havia una vegada un gat i un gos. Vet aquí un gos vet aquí un gat, aquest conte s'ha acabat.

22 de juny 2009

Viure i escriure

Fa uns dies l'Enric Vila deia que si viure li resultés tan fàcil com escriure, no escriuria. No diré tant, però comparteixo amb ell el desig de viure sense haver d'escriure-ho. En la relacio evident entre escriure i viure cadascú hi fa la seva però, en el meu cas, escriure podria ser la prolongació natural d'una tendència a l'anàlisi constant i a temps real de la pròpia experiència. Una tendència perversa que ajuda a emmarcar la vida en paràmetres assumibles per la via de limitar la possibilitat de viure les coses en la seva màxima intensitat, transformant-se un mateix en un observador extern de la pròpia existència. No és res original. Crec que a Rayuela -dic crec perquè no he aconseguit mai acabar-la- una de les principals tensions és aquesta: la relació entre la Maga, que viu les coses, i l'Horacio, que intenta entendre-les. Ser racional, centrat, reflexiu i prudent, tots ells adjectius positius, pot ser una petita condemna. Per això, només la remota possibilitat que la pèrdua d'inspiració per escriure tingui alguna cosa a veure amb amb una cada vegada menor necessitat d'analisi ja seria motiu d'alegria, si no fós per la menjada de tarro que m'acabo de fer, que desmenteix qualsevol possibilitat d'avanç o millora...




"Cicatrizando" - Los Delinqüentes

16 de juny 2009

Llegir i escriure

Llegir ajuda a escriure, és evident. Però llegir a gent que escriu millor i pensa més bé que un mateix, és, a curt termini, un petit fre. Una cura d'humiltat, un 'nanu, m'avorreixes'. Una clara apel·lació a escoltar, no a dir. Més a la llarga pot servir per buidar el pou de llocs comuns i tornar-lo a omplir amb aigua nova, neta i una mica original. Mentrestant intentaré, com diu la dita, que el llegir no ens faci perdre l'escriure...però no prometo res.

27 de maig 2009

Hem canviat la història

Quan l'any 1994 el Barça va perdre la final d'Atenes, l'endemà, l'Antoni Bassas va fer una carta dirigida a tots els nens que havíem crescut amb el Dream Team. En cinc anys s'havien guanyat 4 lligues, 1 Copa d'Europa, 1 Recopa, 1 Copa del Rei, 1 Supercopa d'Europa, 3 Supercopes d'Espanya i s'havia arribat (i perdut) a una altra final de la Recopa i a una de la Champions. En aquella carta l'Antoni Bassas ens donava la benviguda al món real. A un món en què el Barça guanyava una Lliga cada 14 anys, en què la Copa d'Europa era un somni inabastable si no era amb la intermedicació d'un miracle, un món en què les desgràcies sempre s''interposaven en el camí del Barça cap a la glòria. I ens deia, per protegir-nos potser, alguna cosa així com que ens anéssim acostumant a la nostra idiosincràcia patidora i perdedora en els grans moments. I segons com, tenia raó. Però el Barça de Cruyff no només va definir l'estil de joc del Barça en el futur, sinó que va crear una generació de culés acostumats a guanyar.

Quinze anys més tard, Antoni, pots estripar la carta. Aquella generació de culés, la que va créixer amb el Dream Team, comencem a ser majoria. I no només a la grada, també al camp. El mèrit del Barça actual és molt gran. Primer perquè, recollint l'herència futbolística del Dream Team, revoluciona el futbol modern. Segon perquè ho fa apostant per la gent de casa. I tercer, i molt important, perquè consolida una mentalitat guanyadora que ens converteix, ara sí, després de 109 anys d'història, en un club gran. Que va a les finals com els grans, amb naturalitat i sense dramatismes. Que les juga com els grans, amb seriositat i mantenint la pròpia identitat. Que les guanya com els grans, imposant-se amb superioritat i sense patiment. I que acaba, per fi, amb el culé estereotipat, patidor i negatiu, sempre a punt per xiular i amb ganes que la realitat demostri els seus mals auguris. Culés de la vella escola, hem canviat la història. Canvieu vosaltres o marxeu per sempre. Als altres, gràcies!

P.S: s'entén que aprendre a acceptar la victòria amb naturalitat implica aprendre a assumir les derrotes sense dramatisme. I això crec que també ho hem aconseguit.

21 de maig 2009

Canaletes

Es discuteix últimament sobre els disturbis i incidents que es produeixen al centre de Barcelona durant les celebracions per les victòries del Barça. No he estat a Canaletes des de la Lliga guanyada l'any 2005, però ja aleshores intuïa que la cosa divertida és desplaçar-se festivament fins arribar-hi i que, un cop allà, la millor cosa és tornar cap a casa de seguida. La gràcia és anar-hi, no estar-s'hi.

Sobre els disturbis i incidents tothom hi diu la seva i jo, sense tenir la solució ni ser capaç de formular-ne ni una petita aproximació, sospito que l'anàlisi del cas deu ser més simple del que sembla i em faig una pregunta que potser podria explicar, no tot, però sí part del problema: la cosa en què s'han convertit les Rambles i el centre de la ciutat, el paradís de turistes, lladres, putes, policia i trileros que expulsa els barcelonins de tota aquesta àrea, no pot tenir alguna cosa a veure amb la falta de respecte amb que la gent tracta la Font de Canaletes i els seus voltants...?

És pura intuïció, però en aquesta ciutat som especialistes en convertir les nostres coses en atraccions massives (Festes de Gràcia, el Barça, Gaudí, les Rambles, etc) i quan se'ns escapen de les mans no volem entendre que potser hem fet alguna cosa malament pensant que erem els més espavilats...

14 de maig 2009

Crònica d'una final de copa (extended version)

En la jerarquia de títols d'un equip com el Barça la copa està, com a molt, en tercer lloc. Per l'Athletic és l'únic títol al qual pot aspirar realment. Pel Barça guanyar ahir era un pas imprescindible per completar una temporada històrica, per l'Athletic l'oportunitat de guanyar un títol després de 25 anys. Dos clubs històrics, dues aficions amigues -que no germanes!-, dues filòsofies de cantera i, per què no, dos pobles citats a València per disputar-se la Juancarlings Cup.

L'arribada a València ahir al migdia posava en evidència dues coses: que ells eren més i que algú s'ha fet d'or venent samarretes de l'Athletic. Aquesta evidència s'accentuava pel fet de tenir restaurant reservat en plena zona bilbaína, molt a prop de la seva fan-zone (una enorme txosna que devia portar diversos dies a ple rendiment). València dividida en zones ocupades. Zones blaugrana i zones blanc i vermelles amb salutacions, cantics, abraçades i fotos quan ens creuàvem. S'ha parlat molt del bon rotllo entre aficions, i és absolutament cert, però després de sentir trenta vegades "esta copa es nuestra, vosotros ya ganaréis en Roma" o "os vamos a ganar porque nos lo merecemos" acabaves per pensar: sí, vosaltres sou molts més, sou molt més simpàtics, però nosaltres som el Barça, teniu un equipet que és una banda i jo no t'ho estic dient tota l'estona. O sigui que una mica més de respecte. És aquella xuleria dels bascos que tant sovint ens fa quedar els catalans com a pitxa fredes.

Un cop dinats anem a la fan-zone blaugrana, una carpa no tant gran com la de l'Athletic, amb tallers de maquillatge, concerts i d'altres animacions. L'eufòria dins la carpa és enorme. Petards i càntics fan pràcticament impossible escoltar el concert de Dr. Calypso. Les aficions hem fet com l'equip: ells porten dos dies a València bevent i cantant, nosaltres arribem el mateix dia i ens emborratxem una mica abans del partit per activar-nos i sortir a jugar. La fan-zone no està malament, però no val la pena malagastar-hi massa energia.

L'arribada a Mestalla, una hora abans del partit, és espectacular. La massa es mou amb vida pròpia, cal vigiliar no perdre el teu grup -bàsicament qui porta les entrades-, el caos és magnífic. Trobem la porta, passem el control i pugem a tercera graderia per unes escales infinites. La graderia de Mestalla té un angle pràcticament vertical respecte del camp i queda a tocar del terreny de joc. Això provoca un efecte bombonera magnífic, però sospito que està al límit de les normes de seguretat. Ens toca a primer fila de la tercera graderia, abocats a la barana. A la dreta dos bascos del Barça i tres més de l'Athletic. A l'esquerra alguns boixos nois, però sense problemes. L'ambient a l'estadi és espectacular. Queda clar que ells són molts més, caldrà cridar molt. És la meva primera final de copa, però deu ser el millor partit que es pot jugar entre dos equips de la Lliga espanyola. Surten els equips i tot l'estadi comença a xiular. Sabem que sona l'himne però no el sentim. A la grada de sota meu, enmig de la culerada, una bandera espanyola. Ho juro, ho vaig veure. No sé qui eren però ningú els hi diu res ni ells s'encaren a ningú. Normalitat, si és que una bandera espanyola a la grada culer pot considerar-se normal...

El partit és una festa. El que passa al terreny de joc no cal explicar-ho, però a la grada tinc la mateixa sensació que a Paris l'any 2006: avui no hem vingut a veure futbol, avui hem vingut a deixar-nos la veu per animar el nostre equip i si no acabem d'entendre què passa al camp tampoc és tan greu. A partir del 3-1 l'eufòria es desferma. Aixequem la copa de paper maixé en 3D que portem tot el dia arrossegant per València i amb la qual s'ha fotografiat un munt de gent. Veig un càmera de TV3 i aconseguim que ens filmi: petit moment de glòria. Més tard sabem que hem sortit a la tele, objectiu assolit rotllo Follonero.

S'acaba el partit i culmina la festa, amb les dues aficions cridant "Athletic! Athletic!", els jugadors aplaudint les aficions contràries. Segurament és la manera de passar pàgina als fets com va acabar la final del 1984. S'entrega la copa, ningú marxa de l'estadi. Nosaltres celebrem el primer títol d'un possible triplet històric. Ells ploren una gran oportunitat perduda. Però en el fons, totes dues aficions celebrem l'orgull de ser del nostre equip, de la manera de fer les coses del nostre club. Sortim de l'estadi, busquem el cotxe, beure aigua, refer-nos de l'esforç. Enfilem l'autopista contents i sense eufòria. Nosaltres ja hem cantat prou avui, ara que cantin a Canaletes.


Fan-zone Athletic

Fan-zone Barça



7 de maig 2009

Música al carrer de Vila-seca

La Fira de Música al Carrer és ja una referència en el calendari, la millor manera d'inaugurar la temporada d'estiu. El primer bany de l'any. Un esdeveniment amable on passar tres dies escoltant música, descobrint i confirmant grups. Un festival de dimensions ben acotades, sense excessives aglomeracions, obert a la gent de fora però mantenint el caràcter d'esdeveniment per a la gent del poble. Amb tot, aquest any els perriflautes (inèdits l'any passat) van fer acte de presència amb actuacions espontànies, perpetrant ritmes indecents al cajon i a la guitarra. Esperem que fós la penyora a pagar per la presència de La Pegatina, perquè una de les gràcies principals d'aquesta fira era, fins ara, no fer concessions al calimocherisme ni a tenir zona d'acampada gratuïta i polsegosa...

La Fira dóna una molt bona visió de conjunt de què està passant musicalment a Catalunya. Dels grups vistos m'agradaria destacar-ne quatre:

A Contra Blues: una banda de blues de Barcelona amb un líder carismàtic amb una veu espectacular, dos guitarristes d'escàndol i una base rítmica d'allò més solvent. És la banda que jo voldria tenir si sabés tocar la guitarra...

El Niño de la Hipoteca: un cantautor d'aquests que se'n podria dir urbans. No sé exactament què, però té algo que a mi m'atrapa. Es veu que pot anar sol, amb banda i en format sound system. A Vila-seca va venir amb aquest últim, ell a la guitarra i un paio tirant bases i sorollets electrònics. Molt resultón i pràctic, l'electrònica i el món del cantautor trobant-se en un punt força interessant.

Soweto: segurament una de les millors bandes d'ska-jazz de Catalunya. L'equilibri perfecte entre elegància i festa. Un gust per a les orelles i una dignificació del gènere. Em va agradar veure'ls en un escenari gran i amb cara i ulls i no en un carreret estret, petat de gent, escenari de mínims i equip de so de batalla, que és com sempre he vist aquest tipus de grups. Ah, i culés.

Els nens eutròfics de'n Pedrals: Josep Pedrals, poeta i rapsoda, erudit de la llengua i malabarista del lèxic s'ha muntat una banda per divertir-se i divertir. Contrasten les lletres molt el·laborades, a vegades fins inintel·ligibles, amb una música popular i comercial. Torna bastant de tot, però se'n fot de sí mateix i no es dóna excessiva transcendència. Quan la gent culta i molt llegida baixa a la terra i escolta los 40 principales, a mi em mereix encara més respecte.

Finalment destacar, per la part que em toca, la presentació oficial de Micu i la seva banda cool, un projecte que comencem a Vila-seca i que ja veurem on ens portarà...

29 d’abr. 2009

De ida y vuelta

Quan tens un amic amb el cap gros i capaç de freakades com la que explicaré, lo mínim és donar-li publicitat. El nanu en qüestió tenia una hipotesi i l'ha volgut confirmar: que per arribar a la final de la Champions és fonamental jugar el segon partit de l'eliminatòria a casa.

Amb aquest objectiu s'ha dedicat a buscar a la web de la UEFA tots els resultats de totes les eliminatòries de vuitens, quarts i semifinals des de la temporada 95-96 fins la 2007-2008 (sí, està prou sonat per fer-ho). Cal tenir en compte que fins la temporada 2002-2003 la lligueta donava pas directe a quarts i no hi havia vuitens.

En aquestes catorze temporades s'han jugat 124 eliminatòries i en 70 ocasions (56,45%) ha passat l'equip que tenia la tornada a casa.

Els 28 equips que han arribat a la final en aquests 14 anys han jugat, per arribar-hi, un total de 66 eliminatòries, 38 de les quals (57,58%) amb la tornada a casa. D'aquests finalistes n'hi ha 8 que han jugat totes les eliminatòries amb la tornada a casa i 6 que les han jugat totes amb la segona eliminatòria fora de casa.

Si es miren les últimes 5 temporades (en què es juguen vuitens de final) i no es tenen en compte els resultats d'aquests vuitens, afectats per la distorsió que suposa que es creuin el 1r i el 2n de cada grup i que el primer (teòricament més bo) jugi sempre la tornada a casa, de les 30 eliminatòries que s'han jugat, en 18 ocasions (60%) ha passat el que juga la tornada a casa. Si es tenen en compte les tres rondes, quatre equips han arribat a la final jugant totes les tornades a casa (entre ells el Barça el 2006) i només un, el Porto, jugant-les totes a fora.

Es pot concloure que influeix però que no és decisiu.

En qualsevol cas, visca el Barça!

PD: en 20 eliminatòries s'ha quedat 20 vegades 0-0 en el partit d'anada. En 13 ha passat el que jugava la tornada a casa i en 7 el que jugava fora. Queda dit.

26 d’abr. 2009

Homenatge a la Virreïna

Avui, tornant a casa, m'he parat a la Virreïna. M'hi he passat moltes hores, jo, a la Virreina. O millor dit, m'hi vaig passar moltes hores... Ara ja no ho faig mai, però avui m'hi he parat. No només m'hi he parat, sinó que m'hi he assegut. Sol, en un banc, a fer una cervesa. De llauna, d'un paki. I després de la primera, una segona. Sol, ja ho he dit. Bé, la cosa és que m'hi he parat, m'he assegut en un banc i m'he fet una cervesa. Fa anys això no era estrany, més aviat el contrari. Avui m'ha semblat extraordinari. Bé, fa anys no les feia sol, les cerveses. Però avui sí. I el pitjor no és que me l'hagi fet sol, la cervesa, que de vegades ve de gust. El pitjor és que fa anys passar per la Virreina era apostar a número guanyador per trobar-se algú. Però avui ja no. Avui sabia, des de molta estona abans, que no m'hi trobaria a ningú, a la Virreïna. Que me la faria sol, la cervesa. I tot i això me l'he feta. L'he anat a buscar. I no una, sinó dues. I hi havia un xaval, tocant rumba, com nosaltres fa 7 anys. I un paki venent cerveses, i la guàrdia urbana, i uns hippies fent malabars. I jo fent una cervesa. Sol. La Virreïna no ha canviat, crec. Però hi ha tantes coses que han canviat, cagun tot...i d'altres que han canviat tan poc, cagun tot també...

22 d’abr. 2009

Crònica de Berlin I

Berlin ens sorprèn amb un sol espatarrant, sense ni un núvol en 3 dies. A diferència del que ens passa a nosaltres, el sol no és una necessitat vital sinó un regal i es nota que la gent el celebra com a tal. És una ciutat enorme, sense límits físics que li impedeixin créixer. Els carrers amples i les distàncies, grans. Tot i això hi ha alguna cosa en l'ambient que la fa molt semblant a Barcelona i de seguida t'hi pots sentir com a casa. El metro per fer grans distàncies i caminar per reconèixer els barris són els mitjans de transport més adequats. Sort que som de mena caminadors. La bicicleta té una gran presència, no en va Berlin és una ciutat absolutament plana amb l'excepció d'algun petit turó fet de runes de la devastació que va ser la Segona Guerra Mundial.

Berlin, per fer-hi turisme, té moltíssims centres d'interès però nosaltres hem girat bàsicament al voltant de dos eixos: l'arquitectònic-urbanístic i l'històric, estretament lligats. L'any 1945 la ciutat va quedar pràcticament arrassada i es va haver de reconstruir tot (tot el que es va poder, s'entén). Amb la construcció del mur, el 1961, la ciutat va tenir dos desenvolupaments completament diferents i això, avui, encara es nota malgrat que a poc a poc es va diluïnt. I a partir del 1989, amb la caiguda del mur, s'ha hagut de fer tota una feina urbanística per unir dues ciutats separades traumàticament i construir edificis funcionals i amb elevats continguts simbòlics d'unitat, llibertat, reconciliació, modernitat, etc. Per això Berlín és un bombonet pels arquitectes, però allà on uns hi veien planejaments urbanístics, alçats i detalls constructius jo estava distret amb les batalletes dels russos i els aliats. És curiós, perquè jo pensava que a Berlin hi hauria moltes referències a l'època nazi, però el que realment impacta és la divisió del mur i la posterior reunificació.

Berlin també té una dimensió, curiosament, molt mediterrània. Potser si no hagués fet tant bon temps no l'haguéssim notat, però la vida als bars i a les terrasses és molt més propera a la nostra cultura que a la anglosaxona. Aquesta dimensió es complementa perfectament amb els eixos arquitectònic i l'històric per fer-hi turisme. Sumant-li una mica de família el còctel és gairebé perfecte. Això sí, remenat, no sacsejat.

13 d’abr. 2009

El somni

De petit tenia un somni recorrent: volia anar a algun lloc i era incapaç de caminar endavant. Si ho feia era amb molta dificultat i la única manera d'avançar era caminant d'esquena i, així, fins podia córrer. Va arribar un punt que, en els meus somnis, sempre em movia caminant d'esquena, però un bon dia -o una bona nit- aquest somni, no sé per què, es va acabar. Avui m'he despertat a mitja nit amb un lleuger atordiment: en el somni intentava desplaçar-me i no podia. Ràpidament, i amb una estranya lucidesa enmig de la fosca, he recordat que la solució era tan senzilla com posar-se d'esquena. El que no he entès és com me n'havia pogut oblidar...

10 d’abr. 2009

Boix per tu

Dues nits màgiques en tons blau i grana: ahir exhibició al Camp Nou contra el Bayern i avui al Palau contra el Tau. Els dos peus a la Final Four i un i mig a semifinials de la Champions. En tots dos casos l'ambient de les grans ocasions. No som la millor afició del món, però quan ens hi posem podem arribar a crear un ambient impressionant. El Camp Nou ple i entregat pot ser dels estadis més calents del món, això ja ho sabia. El Palau -ho he descobert avui- pot ser una gran olla a pressió. I això guanya partits. Sempre s'ha dit que l'afició del Barça no canta, no anima, no crida. Moltes vegades és cert, però anem al futbol com vivim, i no som una cultura de cantar gaire. Tenim enveja de les aficions angleses, ens emmirallem amb el "You'll never walk alone" i voldríem ser com ells. No cal. Tenim recursos propis d'afició de primer nivell. Al Palau, el repertori de càntics és ampli, original i efectiu. Al Camp Nou només hi arriba l'olelé olala i el 1899..., però una bona Grada Jove, ben organitzada, amb prou gent animant per encomanar els càntics a la resta del camp, seria possible. Només faria falta que la ment pensant que dirigeix el tinglado deixés de tenir idees brillants i no volgués forçar amb calçador coses sense la mínima èpica que se li demana a una competició esportiva i tot el que l'envolta. Som un país molt bleda, "Boig per tu" és una bonica cançó, però el futbol, company farigola, és una altra cosa.

5 d’abr. 2009

L'àvia

Avui l'àvia ha fet 96 anys i això vol dir 1913, que es diu ràpid. Tot i que fa temps que no li agrada que li desitgem 'per molts anys', hem fet un dinar per celebrar-ho: no es podia negar a veure la família reunida. Està estupenda tot i que es queixa, però des que tinc memòria es queixa de les renúnices que ha hagut d'anar assumint i que li han anat minvant autonomia: de conduir a haver d'anar amb autobús primer, taxi després i amb algú de la família més tard; de caminar sola a fer-ho amb bastó, i d'aquí a la cadira de rodes; de viure sense haver de donar explicacions a ningú a fer-ho amb una senyora que li fa gairebé tot, també companyia. 'No me la poseu a l'esquela!' és la seva última obsessió...

A l'hora de les postres hi ha hagut el pastís de rigor amb dues espelmes, un 9 i un 6, esclar. Un besnét se les mirava encuriosit. Les ha intentat combinar: 66. I l'àvia, amb els seus ulls cada dia més petits, somreia. 69? Santa Innocència, pensaven els tiets, tots a la vora. 96? Molt bé! com qui resol una pregunta a classe. I tu, Aleix, quants anys tens? ha preguntat l'àvia. I ell ha dit: Cinc!!, sortint corrents a jugar al pati aliè al vertigen que deixava enrera.

3 d’abr. 2009

Tomasito

La meva socialització primària de classe mitja-alta catalanista i barcelonina em va allunyar durant molts anys de tot allò que tingués l'estigma (justificat o no) d'espanyolitat. Quaranta anys de dictadura van decantar el pèndol massa cap a una banda i entre allò que no ens havia d'agradar gaire hi havia tot el que sonava a flamenc, guitarra espanyola, palmes i rumba. I és curiós, tenint en compte que la família, com tantes a Catalunya, no era pura raça, sinó més aviat el contrari. Tot i una iaia nascuda a la Unión, la dimensió trenta mil (algun dia en parlaré) del meu entorn pesava més que la xarnega. Era evident que en algun moment o altre la concepció catalanocèntrica, catalanopàtica, catalanolítica, catalanològica, o com li vulguis dir, del món s'havia de començar a esquerdar, però recordo com una grandíssima revelació el moment en què, cap a l'any 96, vaig escoltar a Radio 3 el disc de debut de Tomasito. Flamenc i rumba barrejats amb rock, funk i hip hop, la baula que unia l'herència de Kiko Veneno i els Pata Negra amb Los Delinqüentes. Allò em va obrir les portes d'un so que estava molt a prop, tant que probablement formava part de la meva informació genètica, però que tenia absolutament estigmatitzat. Olé!



2 d’abr. 2009

Educació i creativitat

No sé massa què diu el Pla Bolonya -jo sempre he estat més de pesto- però aquesta és la meva aportació al debat de l'educació. El que diu aquest home i la manera com ho explica és absolutament brillant. És llarg (2 videos de 10 minuts) però val la pena.




30 de març 2009

Màxim

Context tumultuós, l'hora dels àpats. Una olla plena de menjar: macarrons, arròs o sopa, per exemple. Plata de croquetes, pa amb nocilla. Recursos limitats i gana sense marges. L'autoritat competent repartint amb mesura i equitat, a l'aire una pregunta:

- Quant en vols?

Al vol una resposta, mescla de la cobdícia més salvatge i la contenció més racional, la voluntat del tot i la consciència del límit, la bèstia dins la gàbia, el nen autocontrolant la pulsió més egoïsta:

- Jo màxim!!!

23 de març 2009

El perruquer

Finalment ha passat el que un dia havia de passar. L'altre dia vaig anar a la barberia i el Rafael no hi era. Des de fora ja ho vaig veure però vaig entrar a preguntar per ell al nou amo. Estava assegut llegint el diari, la barberia buida. Em va dir que el Rafael està de baixa, jo que quan tornarà, ell que no ho sap ni ell. Ja s'estava incorporant quan em diu que passi, que m'arreglarà ell. I jo que no, que no fa falta, que ja m'has arreglat prou amb l'estropici que li has fet a la barberia i deixant-me sense barber...

Total que avui me n'he anat a una perruqueria -no barberia- que m'han recomanat, amb un resignat trasbals vital. És estúpid, però un barber que et talla el cabell des de fa gairebé 20 anys, que ho sap tot del teu cap i a qui no has de dir res, és una cosa que per mi tenia un valor incalculable proper a la felicitat. I allà estava jo, tens, nerviós, trist, resignat, assegut a la cadira, explicant-li al perruquer -pobre noi- el meu desemparament i els meus miserables desitjos estètics. I ha anat bé. No només perquè m'ho ha fet bé. Estava clar que ho faria bé, és evident que qualsevol professional de la tisora ho hauria fet bé, però ha anat bé perquè m'ha comprès en el meu desemparament. Que patètic si no, sense una mica de comprensió...

18 de març 2009

Ra

El sol s'acosta i el dia s'allarga. Augmenta la temperatura i s'alleugera l'armari. El cos hi reacciona amb alegria. S'allibera de la mandra, destensa la musculatura, escalfa la dermis i pigmenta l'epidermis.

Després de l'hivernació podem, ja, dedicar-nos amb cos i ànima -i en aquest cas no és metàfora- a l'adoració del déu Ra. I pel cap baix la cosa ens durarà mig any. No en va, visc a Barcelona.

4 individus fent la fotosíntesi

7 de març 2009

L'obscè i el macabre

Els somnis tanmateix són alguna cosa; des del moment que els somniem, és que els duem a dins d'una o altra manera. Els somnis de cada u són per a ell una part d'ell mateix; quina part més estranya, que incoherent, però a despit de tot una part. El seu sentit ens escapa; es ben superficial i ben pobra la interpretació que hi donen els freudians, ¡els nostres somnis són molt més variats i fantàstics, més criminals també de vegades, que tot el que se n'ha dit! El seu sentit ens escapa i no obstant es presenta estranyament clar en el moment mateix que els somniem. És després que no els comprenem; desperts, no comprenem l'home adormit que érem uns moments abans. D'aquí aquella vergonya confusa que sent l'home despert davant l'home adormit que era ell mateix i no obstant un altre; la vergonya de no poder controlar aquesta altra part de nosaltres mateixos que són els somnis. "El somni és una terra de ningú entre la vida i la mort", em deia una vegada en Soleràs; "entre l'obscè i el macabre".

"Incerta Glòria", Joan Sales 1956

6 de març 2009

Pagagnini

Recomanació cultural: Pagagnini, al Teatre Romea fins el 15 de març.

Quatre grandíssims músics, amb Ara Malikian -sembla ser que un dels millors violinistes del món- al capdavant, porten la música clàssica a terrenys absolutament inusuals. Meitat pallassos i meitat heaviates converteixen un concert a priori tranquil en un festival del carcajadisme i el catxondeo.

Aquí va un tastet. Aprofiteu que queden pocs dies.

5 de març 2009

Tuperbare

Consells per la vida moderna: no posis mai res en un tuper si abans no has identificat la tapa.

2 de març 2009

La llista

Som afortunats. Som afortunats de les coordenades espai-temps on hem anat a parar. De néixer en l'època que hem nascut i en el lloc que ho hem fet. Som afortunats que, en aquest punt on som, els amics se'ns comencen a morir tard. Som afortunats perquè la llista encara està gairebé intacta i encara no hem après a despedir un amic sense que la rutina se'ns trasbalsi. Som afortunats i alhora desgraciats, perquè no estem preparats. Els més grans moren perquè això forma part de l'ordre natural de les coses, però quan comencin a morir els coetanis entendrem que també estem a la llista. Segurament s'ha dit tot sobre la mort del Pepe Rubianes. A mi, més que la seva mort, m'ha impactat veure que els grans ja no són tan grans i que els seus amics, els seus coetanis, les seves vivències, ja s'assemblen molt a les nostres...

1 de març 2009

Pepe Rubianes

27 de febr. 2009

Estalviar

"Fa poc vaig anar a la caixa d'estalvis a fer una gestió: treure uns diners que tenia a la borsa per deixar-los a la llibreta, ben a la vista. Anys enrere em van convèncer d'invertir-los, com també vaig fer una vegada un compte habitatge. Hi vaig ficar pessetes un temps i, en acabar el termini legal sense haver comprat cap casa, vaig haver de pagar la quantitat deduïda més interessos. No en sé fer, jo, de negocis. I sempre que m'han aconsellat com invertir els estalvis he acabat decebut i reafirmant-me en la meva idea que els estalvis són estalvis, és a dir, són diners que tens a tocar però que no toques. No cal fer-los treballar, perquè ja treballen prou bé quiets. No cal gestionar-los, ni invertir-los, ni rendibilitzar-los. Allò que han de produir els estalvis no són més estalvis sinó tranquil·litat. Un principi tan elemental com aquest de l'estalvi s'ha oblidat i els empleats de les caixes d'estalvis, que haurien d'entendre millor que ningú què vol dir estalviar, són justament els que et maregen amb sopars de duro i regals d'olles a pressió; i els costa suportar la visió d'una llibreta on dormen uns milers d'euros."

Francesc Orteu, AVUI 27/2/2009

24 de febr. 2009

Pamboleria

Mallorca és una illa plena d'oliveres. N'hi ha per tot i això es nota, sobretot, en l'abundància, generositat i qualitat a l'hora d'oferir olives als bars i restaurants. També en l'oli, molt bo. És tanta la importància de les olives i de l'oli que un dels patrimonis culturals de l'illa és la "pamboleria", un concepte d'allò més mediterrani (pa, oli i unes evidentes ressonàncies flamenques). La pamboleria és pa moreno llescat, oli, tomàtiga i entrepans, és a dir, embotits, formatges, etc... Tot això, com no, va acompanyat d'olives. També pebre verd i fonoll marí. És tanta la implantació que té el concepte "pamboleria" que ha acabat designant els llocs on es pot menjar aquest plat (igual que pizzeria o creperia) i fins i tot és tema per fer-ne cançons...



La veritat és que una de les grans sorts d'haver nascut per aquesta banda del món és tenir tant a mà la combinació de pamboli.

23 de febr. 2009

Move over

Aquí va el meu manifest!

A les autopistes i autovies s'ha de circular pel carril de la dreta i els altres carrils són per avançar.

No és tan difícil d'entendre i és una cosa que t'ensenyen quan aprèns a conduir, però en aquest putu país sembla que aquell dia ningú va anar a classe.

La gent que circula pel carril del mig de l'autopista és un perill i genera una absoluta inficiència circulatòria. En primer lloc perquè converteix les vies de tres carrils en vies de dos carrils. I en segon lloc perquè les converteixen en vies més lentes del que haurien de ser. Suposant que vagin a 110km/h, et veus obligat a avançar-los a 120km/h o més pel carril ràpid patint pels cotxes que van a tota llet quan, si anessin pel carril de la dreta, els podries avançar tranquilament a 115km/h, per exemple. Això faria que el transit fós més eficient, cadascú circularia a la velocitat a què anés més còmode i ens avançariem de forma racional.

Aquestes situacions obliguen a decidir si els avances per la dreta, la qual cosa està prohibida, o per l'esquerra, amb la tensió afegida que això genera de vegades. Durant molts anys jo avançava per l'esquerra, però després d'una experiència en la qual vaig fer llums a un cotxe que anava pel mig i que va canviar de carril just en el moment en què l'avançava per l'esquerra per barrar-me el pas (no ens vam estimbar de miracle) vaig decidir que a la carretera hi ha massa boig per tenir actituds agressives. Des d'aleshores analitzo el risc i, si no n'hi ha, avanço els cotxes per la dreta. Ja sé que no es pot, però tampoc es pot anar pel mig si la dreta està lliure...Quan la gent diu que a Alemanya per l'autopista es pot anar molt més ràpid que aquí, ningú diu que allà el concepte "saber conduir" no és limita a saber manegar el voltant i els pedals, sinó també inclou "saber circular i respectar les normes de circulació".

Als EUA, com que aquest problema també existeix, alguns conductors han iniciat una campanya que consisteix a posar uns adhesius al vidre frontal del cotxe, amb les lletres impreses al revés i una fletxa assenyalant la dreta, amb l'explícit lema "Move over". Potser les autoritats de trànsit d'aquest país podrien començar a pensar alguna cosa sobre el tema i deixar de preocupar-se tant per si anem a 80 o 40 quan entrem a Barcelona...

20 de febr. 2009

Always Drinking Marching Band


"Drinking in the rain" - Always Drinking Marching Band

18 de febr. 2009

Mallorqui

He descobert que la variant dialectal del català que es parla a Mallorqui em fa molta gràcia! Fins i tot crec que se'm podria arribar a enganxar si hi visqués un cert temps. Parlen des det nas, obren les as de manera exagerada, posen tes enmig de quatsevol paraula, fan una cantarella que sempra acaba cap amunt i, lo millor de tot, tenen el costum d'utilitzar, sense que se sàpiga ben bé per quin motiu, paraules en castellà a la majoria de frases, normalment al final, com si volguéssin remarcar quin és el concepte important que cal retenir...ja vos ho etsplicará es meu compañero!

Acaba semblant que tinguin una relació amb l'idioma com de donar-li poca importància, com si li tinguéssin poc respecte a la llengua. No sembla que tinguin gens d'angoixa amb l'idioma, a diferència del que ens passa per Catalunya. Capítol a part mereixeria la naturalitat amb què en alguns llocs et parlen directament en anglès sense contemplar la possibilitat que tu puguis parlar cap altre idioma...

16 de febr. 2009

Avorrir-se

Una de les característiques principals d'un bon company de viatge sigui, segurament, poder-se avorrir sense incomodar-se.

Ben mirat, això també deu servir per definir què és un amic...

13 de febr. 2009

La ruta de la Pedra en Sec

A la illa de Mallorca està molt extesa des del segle XIII la tècnica "de la pedra en sec" que aprofita per a la construcció la pedra calcària, sense utilitzar cap tipus de ciment ni argamassa que la compacti. D'aquesta manera s'han construït parets, marges, camins, ponts i petites edificacions d'ús agrícola i ramader que omplen gran part de la illa. Una de les zones on n'hi ha més és a la Serra de Tramuntana i això s'ha utilitzat per promocionar turísticament la zona mitjançant la creació de la Ruta de Pedra en Sec. El projecte d'aquesta ruta és unir la Serra de Tramuntana de nord a sud a mitjançant un sender de gran recorregut (GR 221) amb uns refugis intermitjos on poder fer nit, i anar recuperant construccions i camins fets amb la tècnica de la pedra en sec. Aquest GR té uns 283 km i aprofita majoritàriament antics camins que passen molt a prop dels cims més alts (al voltant dels 1.000 m d'alçada). En aquests moments la ruta no està acabada i, al sud de la serra, hi ha trams sense senyalitzar i falten refugis per obrir, però els trams acabats (almenys de Deià al Monestir de Lluc) estan en molt bon estat i ben senyalitzats.


Barranc de Biniaraix

Monestir de Lluc

La serra, sense ser molt alta (el cim més alt fa 1.445 m), té unes característiques que en molts moments recorda els Pirineus amb l'afegit que, en molts trams, es pot gaudir d'unes magnífiques vistes al mar. L'època bona pel turisme a la Serra de Tramuntana és entre octubre i juny a molt estirar. A l'estiu la calor fa impossible aventurar-se a fer excursions per la zona. De totes maneres, tot i estar en temporada alta hi ha molt poca gent, bàsicament jubilats alemanys. Aquí sí que Mallorca compleix els tòpics.

Barranc de Biniaraix

Els refugis, del govern balear, trenquen els esquemes dels refugis de muntanya a què podem estar acostumats en altres zones: màxim confort. Són com cases rurals a preu de refugi de muntanya. Això genera alguns conflictes entre muntanyencs i domingueros, ja que a la majoria s'hi pot arribar amb cotxe i dinar. Cal reservar per dormir. Si no hi ha reserva tanquen, però només que hi vagin dues persones l'obren tot per tu. Un desplegament excessiu que és impossible que sigui econòmicament rendible i que per una banda fa pensar que la ruta de Pedra en Sec és una aposta turística forta per fomentar un turisme de muntanya en època no estival a Mallorca i, per una altra, fa que tinguis la sensació que les teves vacances estàn subvencionades per tots els ciutadans de Mallorca i de la Unió Europea a través d'un govern que a final d'any afegeix un munt de diners per eixugar el dèficit que generen els refugis...

Coll des Prat

Refugi de Cúber