29 de gen. 2010

La nit incerta

He anat a donar un volt enmig d'aquesta nit incerta. Els carrers buits són ara companyia. El fred m'escarpella la cara però no sento dolor. Sentir-ne més és impossible. Respiro fort i espero. Fa tant de temps que espero. Camino a pas nerviós i serè alhora, vull ser molt lluny d'aquí i també ben a la vora. Respiro fort, camino en cercle, espero. Hem lluitat tant durant tots aquests anys. Hem fet tot el possible. Però avui, enmig d'aquesta nit incerta, freda i desolada, sabem que s'ha acabat. Te'n vas. Te'n vas i dono voltes. Se'm fa tan complicat imaginar com serà tot a partir d'ara. Respiro fort i torno cap a dintre. Les ganes d'airejar-me s'han fós com un miratge. Un bri d'alè acompassat, mecànic, és l'únic fil que ens lliga encara. M'assec, et miro i, en silenci, canto. Son, son, vine, vine als ullets de la nina. Son, son, vine, vine a sota d'aquest coixí, que aviat ja serà aquí...la vida ens ha girat els rols massa de pressa. Respiro fort i espero mentre el silenci de la nit s'esfuma entre els primers rajos de llum. La nostra intimitat, tan confortable, s'evapora i tu, com si ho sabéssis, te'n vas discretament. Com sempre, per sempre. Respiro fort, ens abracem tots tres i ploro.

Cap comentari: