24 d’ag. 2009

Àrea de serveis

Creuant els Monegros en plena canícula d'agost, amb puntes de temperatura de 44º a l'exterior segons indica el termòmetre del cotxe, ens aturem en una àrea de servei a estirar les cames. Cotxes carregats fins els marges representen la coreografia semicaòtica de l'aparca i desparca, pares i mares de família amb símptomes clars d'esgotament vacacional es miren els fills amb una barreja d'amor i resignació, les cues a la caixa de la botiga conviden a la cleptomania involuntària i els cossos estirats a l'ombra busquen el miracle de la hidratació. Entro als serveis i, pel forat de sota d'una de les portes dels lavabos, veig com s'escapa rodolant un rollo de paper de water seguit d'una mà nerviosa que, a cegues, intenta que no s'allunyi definitivament en una de les imatges més patètiques de l'estiu. In extremis l'atrapa i m'estalvio haver-lo d'ajudar.

19 d’ag. 2009

9 d’ag. 2009

Era Val d'Aran II

Desestacionalitzar el turisme! Aquest és el concepte de moda, ara que les vaques ja no són tant grasses, per intentar treure major rendiment als territoris que viuen fonamentalment del turisme. I els Pirineus no en són una excepció. Quan cada vegada menys gent de muntanya viu de l'agricultura o la ramaderia, quan les hidroelèctriques que van desenvolupar econòmicament tantes valls fa anys que van deixar de donar feina, el turisme ha quedat com la base econòmica de moltes famílies, pobles i comarques. El turisme als Pirineus ha estat, tradicionalment, vinculat a l'esquí. És evident que l'esquí promou un turisme emminentment estacional. Desestacionalitzar el turisme és un concepte que va lligat a les possiblitats que ofereix el territori i, a l'estiu, allò que es pot fer a la muntanya són activitats força concretes, vinculades a l'excursionisme i als esports d'aventures.

Era Val d'Aran, juntament amb el Pallars Sobirà i l'Alta Ribagorça, promou el turisme de muntanya al Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici a través de diverses rutes i d'un circuit de refugis perfectament equipat, conegut com els "Carros de Foc", i que configura una ruta circular de 9 refugis, 55 km de distància i 9.200 m de desnivell acumulat. Els "Carros de foc" es poden fer en la modalitat Open (entre 5 i 7 dies), en la modalitat Sky Runner (menys de 24 hores, el rècord són 10h 20'!!) i en la modalitat lliure, que és la que cadascú esculli per fer un tram d'aquest circuit en els dies que millor li vagi.

En la nostra ruta hem passat per 3 dels refugis dels Carros de foc. Com a estratègia de promoció turística sembla interessant, i a la vista de l'ocupació dels refugis i de la gentada que es movia per les muntanyes de la Val d'Aran, es confirma l'èxit de la iniciativa. Ara bé, com a experiència de muntanya grinyola una mica. Refugis de més de 50 places amb habitacions de 20 persones, en els quals has de fer cues pel lavabo, per la dutxa, per agafar l'esmorzar, per pagar, per omplir la cantimplora, etc. i amb una clientela barreja de muntanyencs de tota la vida i de domingueros evolucionats no són el meu ideal d'experiència muntanyenca i s'aproxima massa a la sensació d'intentar fer un mos en una àrea de servei de l'autopista en ple 15 d'agost.

8 d’ag. 2009

Era Val d'Aran I

A Era Val d'Aran hi ha diners. No cal mirar estadístiques. Quan a cada poble de muntanya, a peu de carretera, hi ha una oficina de La Caixa, és que hi ha diners. Són poblets cada vegada més grans que creixen a banda i banda de les carreteres que pugen de Viella cap a França i cap al Port de la Bonaigua. Aprofitant les cases antigues amb parets de pedra i teulada de pissarra o construint-ne de noves, pobles com Arties, Tredós o Salardú s'han convertit en segona residència i punt de peregrinació vacacional d'un gran número d'urbanites amb un elevat poder adquisitiu i gust per la naturalesa ordenada. Així són aquests pobles: al mig de paratges naturals d'una gran bellesa i envoltats de muntanyes magnífiques creixen nets i ordenats per oferir al visitant el seu paisatge favorit sense que es perdi ni una mica del confort de la gran ciutat. Aquesta impressió semi idílica de la Val d'Aran, amb famílies movent-se a ritme de Porsche Chayanne i fent l'aperitiu a les terrasses dels bars tot llegint La Vanguardia en convivència perfecta amb excursionistes de "Descobrir Catalunya", és esbiaixada per un fet no poc menyspreable: l'activitat turística de la Vall es troba, a l'estiu, a un 20% de la seva capacitat i té el seu major rendiment en la temporada d'esquí. No vull ni pensar com està a l'hivern la única carretera -de dos carrils- que arriba a les pistes d'esquí de Vaquèira-Beret, aquesta que ara sembla una mica excessiva pel volum de cotxes que s'hi mou, però em confirma que als llocs és molt millor anar-hi fora de temporada.