25 de març 2010

Aniversari

Després de dos anys tant tu com jo ho sabem. Vivim una mentida però ens agrada. Per això, jo segueixo venint a la Plaça del Dubte i tu, de vegades, també. Fa dos anys que ens enganyem i, malgrat tot, en el fons ho sabem: pensant no s'arriba enlloc. M'ho deien de petit, no pensis tant que fa tonto, però no hi puc fer més. Jo seguiré venint, pensant la manera de no pensar. Tu ves amb compte i apunta-t'ho bé. No fós cas que acabéssis com el de la cançó.


El primer post

22 de març 2010

Andar contigo

Pep Lladó és músic. I rumbero. Va ser pianista del Gato Pérez i fundador dels Ai, ai, ai. Si no m'equivoco és autor de la magnífica Advertència, una d'aquelles rumbes que connecta amb la nostalgia i la tristesa, sovint tan reconfortants, lluny de la frivolitat que estigmatitza el gènere. Fa poc més d'un any en Pep Lladó va perdre la seva companya, amb qui portava més de trenta anys. De sobte. Una malaltia se la va endur en poques setmanes, massa jove. Una experiència brutal i incomprensible. Dolorosa i absurda. La gestió del dolor i la pèrdua, un procés personal i íntim, sovint necessita, d'una manera o altra, projectar coses cap a fora. La Plaça del Dubte és, en un cert sentit, fruit d'aquesta mateixa necessitat. Aquest procés en Pep Lladó l'ha fet per la via de la música, de la rumba trista. Ha escrit un conjunt de cançons per recordar la Loli i exorcitzar la pena, cançons que ha gravat amb uns bons amics i penjat a la seva web perquè qui les vulgui les escolti i se les descarregui. No hi ha negoci, només voluntat de compartir un dolor i una tristesa que per a una gent seran molt propers i per a una altra més llunyans. Però no cal saber-ne el per què per disfrutar-les, les cançons tenen molt de pes per si mateixes. Es nota que al darrera hi ha un sentit de veritat i per això emocionen. Jo no conec en Pep ni coneixia la Loli. He arribat a les seves cançons per casualitat. Però de fa uns dies, quan noto que em baixa una mica la temperatura de l'ànima, les faig servir per abrigar-me. I la veritat és que m'escalfen. Sempre hi haurà algú amb qui t'agradava caminar i ja no és possible.

Escolta-ho a "Andar contigo" - Pep Lladó

16 de març 2010

La trencadissa

Els focus del Velòdrom il·luminen la gespa artificial del camp de futbol. Sortim del vestuari, fa fred però avui, curiosament, no plou. Els cinc minuts de marge entre partit i partit ens permeten un lleuger escalfament. Quatre xuts, tres gambades i quatre estiraments. Tot a punt per començar i aspirar a una nova victòria que ens acosti al primer lloc de la classificació. Vam començar la lliga molt malament però hem anat millorant partit a partit. I jo, després d'anys lluny dels terrenys de joc, estic tornant a trobar-li el gust a això de xutar la pilota. Comença el partit. Tenim un canvi i ells quatre o cinc. No serà fàcil, però de seguida veiem que tampoc hi ha tanta diferència. Últimament portem una bona ratxa de victòries, ho haurem d'aprofitar. Als pocs minuts, acompanyant una jugada de contratac, entro dins l'àrea, la pilota em cau al peu esquerra, controlo, xuto i gol. 1-0. La cosa es posa bé, però haurem de seguir corrent perquè cada vegada es notarà més la diferència entre ells, que tenen canvis, i nosaltres que només en tenim un. Dominen ells però els hi costa treure la pilota des de darrera. Nosaltres pressionem bé. Es passen la pilota entre els defenses. La persegueixo amb una certa ambició, res desaforat. Entro dins l'àrea, poso el peu esquerra a terra i, de sobte, sento vertigen: clock! clock! Sona molt fort. Massa. Caic a terra, plegat de dolor i cridant. No cal ser metge per saber-ho, m'he rebentat el genoll. Amb el primer clock ha sortit tot fora de lloc. Amb el segon, ha tornat a entrar. Pel camí m'he endut per davant el lligament lateral intern i el creuat. No em puc moure. Crec que mai havia sentit tant de dolor, em marejo. Encara a terra començo a veure clar que m'he ficat en un jardinet. Això anirà per llarg: crosses, rehabilitació, quiròfan?, etc. M'aixequen i m'asseuen a la banqueta abans de dur-me cap a urgències. En surto embenat des del turmell fins gairebé l'entrecuix. Mai tindré una foto a primera plana signant el millor contracte de la meva vida amb un dels grans, però acabo d'aconseguir-ne una sortint de l'hospital amb crosses. No volia emular els cracks del futbol? Doncs ja ho tinc. Potser sí que ara ha arribat l'hora de deixar de jugar amb foc i penjar les botes. Als trenta anys hi ha riscos que més val no córrer si no tens una nòmina amb més de sis zeros.