29 d’abr. 2009

De ida y vuelta

Quan tens un amic amb el cap gros i capaç de freakades com la que explicaré, lo mínim és donar-li publicitat. El nanu en qüestió tenia una hipotesi i l'ha volgut confirmar: que per arribar a la final de la Champions és fonamental jugar el segon partit de l'eliminatòria a casa.

Amb aquest objectiu s'ha dedicat a buscar a la web de la UEFA tots els resultats de totes les eliminatòries de vuitens, quarts i semifinals des de la temporada 95-96 fins la 2007-2008 (sí, està prou sonat per fer-ho). Cal tenir en compte que fins la temporada 2002-2003 la lligueta donava pas directe a quarts i no hi havia vuitens.

En aquestes catorze temporades s'han jugat 124 eliminatòries i en 70 ocasions (56,45%) ha passat l'equip que tenia la tornada a casa.

Els 28 equips que han arribat a la final en aquests 14 anys han jugat, per arribar-hi, un total de 66 eliminatòries, 38 de les quals (57,58%) amb la tornada a casa. D'aquests finalistes n'hi ha 8 que han jugat totes les eliminatòries amb la tornada a casa i 6 que les han jugat totes amb la segona eliminatòria fora de casa.

Si es miren les últimes 5 temporades (en què es juguen vuitens de final) i no es tenen en compte els resultats d'aquests vuitens, afectats per la distorsió que suposa que es creuin el 1r i el 2n de cada grup i que el primer (teòricament més bo) jugi sempre la tornada a casa, de les 30 eliminatòries que s'han jugat, en 18 ocasions (60%) ha passat el que juga la tornada a casa. Si es tenen en compte les tres rondes, quatre equips han arribat a la final jugant totes les tornades a casa (entre ells el Barça el 2006) i només un, el Porto, jugant-les totes a fora.

Es pot concloure que influeix però que no és decisiu.

En qualsevol cas, visca el Barça!

PD: en 20 eliminatòries s'ha quedat 20 vegades 0-0 en el partit d'anada. En 13 ha passat el que jugava la tornada a casa i en 7 el que jugava fora. Queda dit.

26 d’abr. 2009

Homenatge a la Virreïna

Avui, tornant a casa, m'he parat a la Virreïna. M'hi he passat moltes hores, jo, a la Virreina. O millor dit, m'hi vaig passar moltes hores... Ara ja no ho faig mai, però avui m'hi he parat. No només m'hi he parat, sinó que m'hi he assegut. Sol, en un banc, a fer una cervesa. De llauna, d'un paki. I després de la primera, una segona. Sol, ja ho he dit. Bé, la cosa és que m'hi he parat, m'he assegut en un banc i m'he fet una cervesa. Fa anys això no era estrany, més aviat el contrari. Avui m'ha semblat extraordinari. Bé, fa anys no les feia sol, les cerveses. Però avui sí. I el pitjor no és que me l'hagi fet sol, la cervesa, que de vegades ve de gust. El pitjor és que fa anys passar per la Virreina era apostar a número guanyador per trobar-se algú. Però avui ja no. Avui sabia, des de molta estona abans, que no m'hi trobaria a ningú, a la Virreïna. Que me la faria sol, la cervesa. I tot i això me l'he feta. L'he anat a buscar. I no una, sinó dues. I hi havia un xaval, tocant rumba, com nosaltres fa 7 anys. I un paki venent cerveses, i la guàrdia urbana, i uns hippies fent malabars. I jo fent una cervesa. Sol. La Virreïna no ha canviat, crec. Però hi ha tantes coses que han canviat, cagun tot...i d'altres que han canviat tan poc, cagun tot també...

22 d’abr. 2009

Crònica de Berlin I

Berlin ens sorprèn amb un sol espatarrant, sense ni un núvol en 3 dies. A diferència del que ens passa a nosaltres, el sol no és una necessitat vital sinó un regal i es nota que la gent el celebra com a tal. És una ciutat enorme, sense límits físics que li impedeixin créixer. Els carrers amples i les distàncies, grans. Tot i això hi ha alguna cosa en l'ambient que la fa molt semblant a Barcelona i de seguida t'hi pots sentir com a casa. El metro per fer grans distàncies i caminar per reconèixer els barris són els mitjans de transport més adequats. Sort que som de mena caminadors. La bicicleta té una gran presència, no en va Berlin és una ciutat absolutament plana amb l'excepció d'algun petit turó fet de runes de la devastació que va ser la Segona Guerra Mundial.

Berlin, per fer-hi turisme, té moltíssims centres d'interès però nosaltres hem girat bàsicament al voltant de dos eixos: l'arquitectònic-urbanístic i l'històric, estretament lligats. L'any 1945 la ciutat va quedar pràcticament arrassada i es va haver de reconstruir tot (tot el que es va poder, s'entén). Amb la construcció del mur, el 1961, la ciutat va tenir dos desenvolupaments completament diferents i això, avui, encara es nota malgrat que a poc a poc es va diluïnt. I a partir del 1989, amb la caiguda del mur, s'ha hagut de fer tota una feina urbanística per unir dues ciutats separades traumàticament i construir edificis funcionals i amb elevats continguts simbòlics d'unitat, llibertat, reconciliació, modernitat, etc. Per això Berlín és un bombonet pels arquitectes, però allà on uns hi veien planejaments urbanístics, alçats i detalls constructius jo estava distret amb les batalletes dels russos i els aliats. És curiós, perquè jo pensava que a Berlin hi hauria moltes referències a l'època nazi, però el que realment impacta és la divisió del mur i la posterior reunificació.

Berlin també té una dimensió, curiosament, molt mediterrània. Potser si no hagués fet tant bon temps no l'haguéssim notat, però la vida als bars i a les terrasses és molt més propera a la nostra cultura que a la anglosaxona. Aquesta dimensió es complementa perfectament amb els eixos arquitectònic i l'històric per fer-hi turisme. Sumant-li una mica de família el còctel és gairebé perfecte. Això sí, remenat, no sacsejat.

13 d’abr. 2009

El somni

De petit tenia un somni recorrent: volia anar a algun lloc i era incapaç de caminar endavant. Si ho feia era amb molta dificultat i la única manera d'avançar era caminant d'esquena i, així, fins podia córrer. Va arribar un punt que, en els meus somnis, sempre em movia caminant d'esquena, però un bon dia -o una bona nit- aquest somni, no sé per què, es va acabar. Avui m'he despertat a mitja nit amb un lleuger atordiment: en el somni intentava desplaçar-me i no podia. Ràpidament, i amb una estranya lucidesa enmig de la fosca, he recordat que la solució era tan senzilla com posar-se d'esquena. El que no he entès és com me n'havia pogut oblidar...

10 d’abr. 2009

Boix per tu

Dues nits màgiques en tons blau i grana: ahir exhibició al Camp Nou contra el Bayern i avui al Palau contra el Tau. Els dos peus a la Final Four i un i mig a semifinials de la Champions. En tots dos casos l'ambient de les grans ocasions. No som la millor afició del món, però quan ens hi posem podem arribar a crear un ambient impressionant. El Camp Nou ple i entregat pot ser dels estadis més calents del món, això ja ho sabia. El Palau -ho he descobert avui- pot ser una gran olla a pressió. I això guanya partits. Sempre s'ha dit que l'afició del Barça no canta, no anima, no crida. Moltes vegades és cert, però anem al futbol com vivim, i no som una cultura de cantar gaire. Tenim enveja de les aficions angleses, ens emmirallem amb el "You'll never walk alone" i voldríem ser com ells. No cal. Tenim recursos propis d'afició de primer nivell. Al Palau, el repertori de càntics és ampli, original i efectiu. Al Camp Nou només hi arriba l'olelé olala i el 1899..., però una bona Grada Jove, ben organitzada, amb prou gent animant per encomanar els càntics a la resta del camp, seria possible. Només faria falta que la ment pensant que dirigeix el tinglado deixés de tenir idees brillants i no volgués forçar amb calçador coses sense la mínima èpica que se li demana a una competició esportiva i tot el que l'envolta. Som un país molt bleda, "Boig per tu" és una bonica cançó, però el futbol, company farigola, és una altra cosa.

5 d’abr. 2009

L'àvia

Avui l'àvia ha fet 96 anys i això vol dir 1913, que es diu ràpid. Tot i que fa temps que no li agrada que li desitgem 'per molts anys', hem fet un dinar per celebrar-ho: no es podia negar a veure la família reunida. Està estupenda tot i que es queixa, però des que tinc memòria es queixa de les renúnices que ha hagut d'anar assumint i que li han anat minvant autonomia: de conduir a haver d'anar amb autobús primer, taxi després i amb algú de la família més tard; de caminar sola a fer-ho amb bastó, i d'aquí a la cadira de rodes; de viure sense haver de donar explicacions a ningú a fer-ho amb una senyora que li fa gairebé tot, també companyia. 'No me la poseu a l'esquela!' és la seva última obsessió...

A l'hora de les postres hi ha hagut el pastís de rigor amb dues espelmes, un 9 i un 6, esclar. Un besnét se les mirava encuriosit. Les ha intentat combinar: 66. I l'àvia, amb els seus ulls cada dia més petits, somreia. 69? Santa Innocència, pensaven els tiets, tots a la vora. 96? Molt bé! com qui resol una pregunta a classe. I tu, Aleix, quants anys tens? ha preguntat l'àvia. I ell ha dit: Cinc!!, sortint corrents a jugar al pati aliè al vertigen que deixava enrera.

3 d’abr. 2009

Tomasito

La meva socialització primària de classe mitja-alta catalanista i barcelonina em va allunyar durant molts anys de tot allò que tingués l'estigma (justificat o no) d'espanyolitat. Quaranta anys de dictadura van decantar el pèndol massa cap a una banda i entre allò que no ens havia d'agradar gaire hi havia tot el que sonava a flamenc, guitarra espanyola, palmes i rumba. I és curiós, tenint en compte que la família, com tantes a Catalunya, no era pura raça, sinó més aviat el contrari. Tot i una iaia nascuda a la Unión, la dimensió trenta mil (algun dia en parlaré) del meu entorn pesava més que la xarnega. Era evident que en algun moment o altre la concepció catalanocèntrica, catalanopàtica, catalanolítica, catalanològica, o com li vulguis dir, del món s'havia de començar a esquerdar, però recordo com una grandíssima revelació el moment en què, cap a l'any 96, vaig escoltar a Radio 3 el disc de debut de Tomasito. Flamenc i rumba barrejats amb rock, funk i hip hop, la baula que unia l'herència de Kiko Veneno i els Pata Negra amb Los Delinqüentes. Allò em va obrir les portes d'un so que estava molt a prop, tant que probablement formava part de la meva informació genètica, però que tenia absolutament estigmatitzat. Olé!



2 d’abr. 2009

Educació i creativitat

No sé massa què diu el Pla Bolonya -jo sempre he estat més de pesto- però aquesta és la meva aportació al debat de l'educació. El que diu aquest home i la manera com ho explica és absolutament brillant. És llarg (2 videos de 10 minuts) però val la pena.