Calabruix

Quan vaig començar el blog no tenia massa clar com seria ni què en faria, però sí que sabia algunes coses sobre com volia que fós. Volia que fós personal però alhora críptic, perquè qualsevol persona pogués entendre'l i identificar-s'hi sense haver-me de despullar del tot. Volia que fós prou obert com per parlar de qualsevol tema que em donés la gana i prou acotat per no anar-me'n per les branques. Volia que els textos fossin curts i no tiressin enrera a l'aventurer internàutic que salta d'una web a una altra. Volia també que em servís per esforçar-me a sintetitzar idees, concretar-les per escrit i assumir-les amb prou seguretat com per exposar-les en públic. Volia saber si seria prou constant per mantenir-lo actiu, i volia disfrutar d'anar pel món com un caçador de posts, la qual cosa omple de sentit algunes situacions de la vida que, sense un blog per explicar-les, costaria una mica que en tinguéssin.

Quan vaig començar tenia pocs referents de blogs semblants. A dia d'avui no n'he trobat gaires més. N'hi ha molts d'interessants, però tots es troben a un dels extrems: o dietaris pels amics o blogs periodístics o d'opinió sobre política, esports, música, etc. Estan molt bé, però n'hi hauria d'haver més que estiguessin al mig. Des de fa pocs mesos, però, "Plaça del Dubte" té un blog germà. Es diu "Calabruix", i dic que és germà perquè, salvant les distàncies -que afortuandament són moltes-, parteix de pressupòsits similars, navega pels mateixos terrenys pantanosos i, per què enganyar-nos, recull idees que fa molts anys que discutim, intercanviem i consensuem tot fent una cervesa, pujant una muntanya, rentant uns plats o qualsevol altra activitat lúdico-festiva-quotidiana. Crec que després de cinc mesos buscant el seu camí, ara ja està en condicions per fer-ne una mica de difusió. Calabruix. Pedra seca. Calamarsa, de fet. Queda dit doncs.