En la jerarquia de títols d'un equip com el Barça la copa està, com a molt, en tercer lloc. Per l'Athletic és l'únic títol al qual pot aspirar realment. Pel Barça guanyar ahir era un pas imprescindible per completar una temporada històrica, per l'Athletic l'oportunitat de guanyar un títol després de 25 anys. Dos clubs històrics, dues aficions amigues -que no germanes!-, dues filòsofies de cantera i, per què no, dos pobles citats a València per disputar-se la Juancarlings Cup.
L'arribada a València ahir al migdia posava en evidència dues coses: que ells eren més i que algú s'ha fet d'or venent samarretes de l'Athletic. Aquesta evidència s'accentuava pel fet de tenir restaurant reservat en plena zona bilbaína, molt a prop de la seva fan-zone (una enorme txosna que devia portar diversos dies a ple rendiment). València dividida en zones ocupades. Zones blaugrana i zones blanc i vermelles amb salutacions, cantics, abraçades i fotos quan ens creuàvem. S'ha parlat molt del bon rotllo entre aficions, i és absolutament cert, però després de sentir trenta vegades "esta copa es nuestra, vosotros ya ganaréis en Roma" o "os vamos a ganar porque nos lo merecemos" acabaves per pensar: sí, vosaltres sou molts més, sou molt més simpàtics, però nosaltres som el Barça, teniu un equipet que és una banda i jo no t'ho estic dient tota l'estona. O sigui que una mica més de respecte. És aquella xuleria dels bascos que tant sovint ens fa quedar els catalans com a pitxa fredes.
Un cop dinats anem a la fan-zone blaugrana, una carpa no tant gran com la de l'Athletic, amb tallers de maquillatge, concerts i d'altres animacions. L'eufòria dins la carpa és enorme. Petards i càntics fan pràcticament impossible escoltar el concert de Dr. Calypso. Les aficions hem fet com l'equip: ells porten dos dies a València bevent i cantant, nosaltres arribem el mateix dia i ens emborratxem una mica abans del partit per activar-nos i sortir a jugar. La fan-zone no està malament, però no val la pena malagastar-hi massa energia.
L'arribada a Mestalla, una hora abans del partit, és espectacular. La massa es mou amb vida pròpia, cal vigiliar no perdre el teu grup -bàsicament qui porta les entrades-, el caos és magnífic. Trobem la porta, passem el control i pugem a tercera graderia per unes escales infinites. La graderia de Mestalla té un angle pràcticament vertical respecte del camp i queda a tocar del terreny de joc. Això provoca un efecte bombonera magnífic, però sospito que està al límit de les normes de seguretat. Ens toca a primer fila de la tercera graderia, abocats a la barana. A la dreta dos bascos del Barça i tres més de l'Athletic. A l'esquerra alguns boixos nois, però sense problemes. L'ambient a l'estadi és espectacular. Queda clar que ells són molts més, caldrà cridar molt. És la meva primera final de copa, però deu ser el millor partit que es pot jugar entre dos equips de la Lliga espanyola. Surten els equips i tot l'estadi comença a xiular. Sabem que sona l'himne però no el sentim. A la grada de sota meu, enmig de la culerada, una bandera espanyola. Ho juro, ho vaig veure. No sé qui eren però ningú els hi diu res ni ells s'encaren a ningú. Normalitat, si és que una bandera espanyola a la grada culer pot considerar-se normal...
El partit és una festa. El que passa al terreny de joc no cal explicar-ho, però a la grada tinc la mateixa sensació que a Paris l'any 2006: avui no hem vingut a veure futbol, avui hem vingut a deixar-nos la veu per animar el nostre equip i si no acabem d'entendre què passa al camp tampoc és tan greu. A partir del 3-1 l'eufòria es desferma. Aixequem la copa de paper maixé en 3D que portem tot el dia arrossegant per València i amb la qual s'ha fotografiat un munt de gent. Veig un càmera de TV3 i aconseguim que ens filmi: petit moment de glòria. Més tard sabem que hem sortit a la tele, objectiu assolit rotllo Follonero.
S'acaba el partit i culmina la festa, amb les dues aficions cridant "Athletic! Athletic!", els jugadors aplaudint les aficions contràries. Segurament és la manera de passar pàgina als fets com va acabar la final del 1984. S'entrega la copa, ningú marxa de l'estadi. Nosaltres celebrem el primer títol d'un possible triplet històric. Ells ploren una gran oportunitat perduda. Però en el fons, totes dues aficions celebrem l'orgull de ser del nostre equip, de la manera de fer les coses del nostre club. Sortim de l'estadi, busquem el cotxe, beure aigua, refer-nos de l'esforç. Enfilem l'autopista contents i sense eufòria. Nosaltres ja hem cantat prou avui, ara que cantin a Canaletes.
Fan-zone Athletic 
Fan-zone Barça
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada