3 d’abr. 2009

Tomasito

La meva socialització primària de classe mitja-alta catalanista i barcelonina em va allunyar durant molts anys de tot allò que tingués l'estigma (justificat o no) d'espanyolitat. Quaranta anys de dictadura van decantar el pèndol massa cap a una banda i entre allò que no ens havia d'agradar gaire hi havia tot el que sonava a flamenc, guitarra espanyola, palmes i rumba. I és curiós, tenint en compte que la família, com tantes a Catalunya, no era pura raça, sinó més aviat el contrari. Tot i una iaia nascuda a la Unión, la dimensió trenta mil (algun dia en parlaré) del meu entorn pesava més que la xarnega. Era evident que en algun moment o altre la concepció catalanocèntrica, catalanopàtica, catalanolítica, catalanològica, o com li vulguis dir, del món s'havia de començar a esquerdar, però recordo com una grandíssima revelació el moment en què, cap a l'any 96, vaig escoltar a Radio 3 el disc de debut de Tomasito. Flamenc i rumba barrejats amb rock, funk i hip hop, la baula que unia l'herència de Kiko Veneno i els Pata Negra amb Los Delinqüentes. Allò em va obrir les portes d'un so que estava molt a prop, tant que probablement formava part de la meva informació genètica, però que tenia absolutament estigmatitzat. Olé!



4 comentaris:

Anònim ha dit...

Recorda los rodriguez (sin documentos, Engánchate conmigo), els pasodobles de festa major, el toro enamorado de la luna, mecano (una rosa es una rosa )..som permeables i la rumba està per tot arreu.

si plores perquè la crosta nacionalista no et deixa veure el sol, les llagrimes no et deixaran veure les estrelles.

Anònim ha dit...

Plenament identificat amb el post

Carles

el unico fruto del amor ha dit...

el problema d'alguns d'aquests trentamils open-mindeds és que, intentant corretgir la menjada de tarro de quan eren petits, a vegades es passen de rosca i acaben renegant del que han mamat tota la vida fregant perillosament l'auto-odi.
el que tu dius, l'efecte pèndol ni més ni menys.
en tot cas estic d'acord que tants anys de Pujol i Montserrat Colom van fer molt mal.

Sus ha dit...

Jo el que trobo curiós (i no deixa de ser llei de vida o maduresa emocional) és que quan tens menys de 15 anys, tu i els teus escolteu la mateixa música, t'agrada anar als mateixos concerts,...
Arriba un moment que els gustos musicals comencen a diferir (o podria ser, com en el meu cas, una no evolució = estancament).
En qualsevol cas, és curiós veure com el teu entorn evoluciona musicalment, creant cada cop més distància musical entre uns i altres (alhora més varietat, cultura).