6 de maig 2010

Quanta fe, les flors i els hules

Dius que sóc un pop, dius que estic a prop, dius que m'ho crec tot.
Dius que sento massa, dius que el feeling em depassa, dius que l'alegria viu amb nosaltres a casa.
La bossa d'escombraries ens ambienta la terrassa.
Aaah! La primavera!
Em fa vergonya aliena veure cantar aquesta nena.
Dius que és cosa fina, doncs amb mi no l'endevina.
És una farsanta, és una elefanta. De taronja, sí, de taronja, posa'm un fanta!
Aaah! La primavera!
Perdoni dependenta, no anirà calenta?
Amb el meu jersei de pico pico, pico i repico.
A veure això com t'ho explico...Sóc poeta, sóc profeta, et puc tocar una teta?!
Aaah, la primavera!
No només sóc un artista, també sóc molt costumista.
Rimo bosses de patates amb cordons de les sabates.
Poso veu de trascendència i busco una sortida...una sortida d'emergència!
Aaah! La primavera!
M'he comprat unes Munich, tot em sembla tan bonic!
Passegem per la platja, ens prenem una garnatxa i em tatuo el teu nom...me'l tatuo en una natja!
Aaah, la primavera!
Som els reis de la festa, som l'ariet dels urbanites. Un dia vam veure una vaca i la vam trobar molt maca.
Tirem molt de confetti amb actitud desmenjada. La nostra revolució no serà televisada però serà patrocinada!
Aaah, la primavera!

Nota: No. No és que m'hagi tornat gilipolles definitivament. Simplement he estat explorant nous referents estilístics... 

Pots deixar els teus "versos" a lo Quanta Fe. Serà un plaer.

1 comentari:

Joel ha dit...

sóm moderns, sóm l'avantguarda,
els mariques ens la sabem llarga.
una bona posada en escena?
que la nena sembli un nen,
i que el nen sembli una nena!