1 de gen. 2010

Crònica de Cap d'Any

Quarts de deu del vespre. Hi ha algú estirat de bocaterrossa davant d'un banc. Poca gent al carrer, tot és tancat. M'hi acosto i veig un home més aviat gros, trenta llargs i prou ben vestit que no es pot moure del terra. Estàs bé? Sí, respon de manera pràcticament inintel·ligible. És obvi que no, la cara enganxada a la sorra de la plaça plena de bava, sembla com si hagués vomitat. No es pot moure i jo sol no el podré aixecar. No sé exactament què fer. Sona un claxon de moto. Me'ls miro i em miren. Anem a comprar birres, em diuen. Em podeu ajudar? Un d'ells s'acosta i entre els dos l'aixequem i l'asseiem al banc. Té la cara plena de sang, les ulleres trencades. Quin és el telèfon d'urgències? El 061. Plaça del Nord m'ha dit? D'aquí 10 minuts arriba l'ambulància, no pengi que li passo un metge. Doncs miri, jo passava per aquí i me l'he trobat estirat a terra. Està conscient, fumant-se un cigarro, però sembla que vagi begut i té sang a la cara. Ara venim. Pere! Pere! crida ell amb esforç, traient-se el mòbil de la butxaca. Qui és en Pere? El meu millor amic, intenta marcar el número. Ja el truco jo. Pere, estic amb en Toni a la Plaça del Nord. L'he trobat a terra i té la cara ferida, però està conscient. Ara ve l'ambulància. Però què ha passat? Tu què treballes, a la residència? La residència deu ser un centre per gent amb problemes psiquiàtrics que hi ha per aquesta zona. No, no, jo passava per aquí... Hosti, hosti, doncs ara vinc. Arriba l'ambulància i l'agafen. Torno a trucar: Pere, ves a l'Hospital de Sant Pau, l'edifici nou, el porten allà. Moltes gràcies, agafo un taxi i vaig cap allà, moltes gràcies! De res. Agafo les birres i me'n vaig a celebrar el cap d'any. Sopar improvisat, sense cap pretensió. Un plan pràcticament perfecte. Música d'spotify, menjar, beure i bona companyia. Les campanades ens agafen fent zapping a Tele 5 i entrem al 2010 amb Belen Esteban i uns grans de raïm enormes impossibles d'empassar, no hi ha supersticiosos a la sala. Fingim eufòria i ens desitgem el millor dels anys possibles. La crisi dels trenta? Sí, és aquí, gràcies, la pot deixar al costat de les altres. La sobretaula discorre tranquila, agradable, en uns molt aconseguits paràmetres de maduresa. Estripo la baralla. Bé, jo me'n vaig a una festa de cap d'any al Poblenou. Al Poblenou?! Tu? Sí, és el món al revés, ja ho sé. I amb qui hi vas? Amb una gent que encara surt de festa per cap d'any. Apa, doncs que vagi bé, ja ens ho explicaràs. Mitja línia groga del metro creuant la ciutat, monstres per tot reflexats a les finestres. Criden, bramen i beuen. Cucurutxus al cap, collarets de paper. La festa en qüestió és, segons la promoció, la "cosa más berlinesa que encontrarás en Barcelona" i porta per nom un concepte tan pretensiós com Fiesta Regeneradora. Quaranta eurus l'entrada, barra lliure, tres ambients. És un 'all-in' en tota regla, aposta de risc. A la vida real són unes naus industrials del Poblenou probablement pendents de tirar a terra, sense cap mena de permís municipal aparent. Hi ha gent però el problema no serà de massificació. Els tres ambients musicals diferents s'han convertit en un concert d'indie-rock al costat d'una sala on un dj grenyut punxa tots els èxits del rock radical espanyol barrejats amb salsa i rumba sense cap criteri, a un volum irrisori, donant una lliçó magistral de com es buida una pista de ball. Per passar a l'ambient techno, a l'altra punta, cal sortir al carrer i caminar 300 metres. Els lavabos estan decorats amb fotos de personatges famosos morts durant el 2009 en un macàbre joc del 'Quién es quién?' i la barra lliure respon al concepte força innovador de 'uns cambrers et serveixen l'acohol i tu et busques la vida per aconseguir el gel i el refresc combinatori en unes taules adjacents'. No hi ha tònica per fer gintònic. Algú els hauria de dir a aquesta gent que el mur de Berlin va caure fa dies. Les cartes no són bones, això és una mena de rave cutre, però tothom està disposat a intentar-ho, aposta mínima 40 eurus. La gent hi posa ganes, però les hores passen i l'alegria ni hi és ni se l'espera. Quan és més que evident que no hi ha joc només queda salvar la dignitat de retirar-se abans que surti el sol i Berlin no està precisament al costat de casa. Surto al carrer, em tapo amb la bufanda fins el nas i camino cansadament cap al metro. El vagó és ara un esperpèntic mirall calidoscòpic en què totes les derrotes de la nit es reflexen les unes en les altres en un angoixant efecte multiplicador, els monstres ja no criden. Penso en el Toni, qui deu ser? Per evitar el transbord baixo a mitja hora de casa caminant. Creuo Gràcia, en la penombra els monstres són menys monstres. Arribo a casa i m'adormo, cansat. Algú em va dir 'fes coses que no s'esperin de tu.' Algú altre 'l'home és l'únic animal que va dos vegades de festa al Poblenou'. El primer tenia raó. El segon espero que no.

2 comentaris:

toots ha dit...

amb la llum del dia els monstres es tornen grotescos. ja no tenen asos a la màniga.

mewmewmew ha dit...

TreeShore focuses on website design, website development, e-commerce, Software development, mobile applications and a multitude of solutions that enables a company to operate more efficiently and profitably. Whatever be your business goals TreeShore is ready to find a solution to help you realize them.

Web design company chennai
hair wigs