12 d’oct. 2009

Andrés Calamaro

Andrés Calamaro és un gran. Un dels més grans. Història viva de la música popular hispana, amb més de trenta anys de carrera a les esquenes, membre del millor grup de rock'n'roll en castellà que hi ha hagut a banda i banda de l'Atlàntic, enorme lletrista i compositor i una referència ineludible en la formació emocional de diverses generacions. Les cançons de Calamaro formen part de la motxilla que duc per anar per la vida i això bé val una excursió a Girona per veure l'únic concert de la gira a Catalunya. Des del minut zero de concert tota una declaració d'intencions: 4 guitarres elèctriques (Calamaro inclòs), baix, piano i bateria a ritme de Jumping jack flash dels Stones. El Calamaro més rocker en la seva màxima expressió, acompanyat d'una banda d'autèntic luxe, amb només dues incursions testimonials en el terreny dels tangos i adaptant aquelles cançons més llatines al format rocker (increïble versió de "Brindo" a ritme de "Walk of life" dels Dire Straits).

Si la primera vegada que el vaig veure fa tres anys a la gira del Regreso portava una banda d'acompanyament (la Bersuit) que li feia de xarxa protectora per la seva llastimosa salut i poca veu, en fa dos a la gira amb Fito & Fitipaldis ja va demostrar que tornava a estar en forma i a ser una estrella del rock (amb tot el que això implica d'actitud dalt d'un escenari) en una desesperant successió dels seus èxits més desconeguts, els del disc El Salmon que, a Girona, va corregir amb un show ple de grans himnes de totes les èpoques: des de Mil horas de l'època amb Los Abuelos de la Nada (probablement per reivindicar-ne l'autoria davant l'atrocitat perpetrada per Àlex Ubago) a tots els seus grans èxits en solitari, passant per nombrosos himnes de l'època de Los Rodríguez que aconseguien activar els més inesperats resorts de la nostàlgia quan et trobaves escoltant en directe cançons com "Mi enfermedad" o "Canal 69". Dues hores de concert repassant el seu millor repertori, energia rock'n'roll pura per connectar amb un públic entregat a la causa, un Calamaro pletòric com a cantant, músic i frontman, les ineludibles referències a la albiceleste i Leo Messi, i una constatació impressionant: pocs músics podrien ser tan solvents i sentir-se tan còmodes en registres tan diferents de la música popular com són el rock'n'roll, el tango o la cançó sudamericana. I per si havies oblidat que el rock'n'roll és lo millor que hi ha, ahir ell era allà per recordar-t'ho. Gràcies.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

La Sol li té una mania...

Raimon ha dit...

La mania al Calamaro només és justificable des de la llibertat personal de tenir-li tota la mania del món, i també per la seva afició-suport a la tauromàquia. Cert és que ni jo ara la veig tan decididament aberrant com la veia quinze anys enrere, però em resulta sospitós i també, com a mínim, interessant, que a tants artistes els agradin (o els hagin agradat) els toros.

Pel cantó musical, que és el que ens ocupa, Calamaro és un geni que ha tingut la valentia i/o el desencert de publicar totes les coses vulgars i prescindibles que també ha tingut el detall d'engendrar.

Joel ha dit...

visca la festa nacional.
als artistes els agraden els toros perquè se senten poble.