20 de jul. 2009

Calabruix

Quan vaig començar el blog no tenia massa clar com seria ni què en faria, però sí que sabia algunes coses sobre com volia que fós. Volia que fós personal però alhora críptic, perquè qualsevol persona pogués entendre'l i identificar-s'hi sense haver-me de despullar del tot. Volia que fós prou obert com per parlar de qualsevol tema que em donés la gana i prou acotat per no anar-me'n per les branques. Volia que els textos fossin curts i no tiressin enrera a l'aventurer internàutic que salta d'una web a una altra. Volia també que em servís per esforçar-me a sintetitzar idees, concretar-les per escrit i assumir-les amb prou seguretat com per exposar-les en públic. Volia saber si seria prou constant per mantenir-lo actiu, i volia disfrutar d'anar pel món com un caçador de posts, la qual cosa omple de sentit algunes situacions de la vida que, sense un blog per explicar-les, costaria una mica que en tinguéssin.

Quan vaig començar tenia pocs referents de blogs semblants. A dia d'avui no n'he trobat gaires més. N'hi ha molts d'interessants, però tots es troben a un dels extrems: o dietaris pels amics o blogs periodístics o d'opinió sobre política, esports, música, etc. Estan molt bé, però n'hi hauria d'haver més que estiguessin al mig. Des de fa pocs mesos, però, "Plaça del Dubte" té un blog germà. Es diu "Calabruix", i dic que és germà perquè, salvant les distàncies -que afortuandament són moltes-, parteix de pressupòsits similars, navega pels mateixos terrenys pantanosos i, per què enganyar-nos, recull idees que fa molts anys que discutim, intercanviem i consensuem tot fent una cervesa, pujant una muntanya, rentant uns plats o qualsevol altra activitat lúdico-festiva-quotidiana. Crec que després de cinc mesos buscant el seu camí, ara ja està en condicions per fer-ne una mica de difusió. Calabruix. Pedra seca. Calamarsa, de fet. Queda dit doncs.

16 de jul. 2009

Sobre el finançament

Sopar d'estiu amb els companys de facultat. A dia d'avui pocs podriem explicar amb arguments convincents què ens va portar a estudiar Ciències Polítiques, però probablement va ser una via -prou reeixida, per cert- per canalitzar certa confusió vital. Fa anys que els nostres temes de conversa van deixar de girar al voltant de la política si és que mai ho van fer seriosament, i no descarto que això tingui una relació directa amb el fet d'haver estudiat durant quatre anys tot el que vam estudiar. De tots nosaltres diria que només un es pot considerar que realment sigui politòleg, en el sentit que és l'únic l'activitat laboral del qual està relacionada amb la Ciència Política. I no és un politòleg qualsevol, el nanu és Doctor.

En un a part de la conversa intento que m'aclareixi una mica tot el tema de l'acord de finançament aquest tant clar, transparent i intel·ligible que s'ha pactat, i li pregunto si és bo o dolent per saber a quina banda m'he de situar. Sobre els temes que no domino intento tenir el meu propi consultor personal. Em diu "no et puc ajudar, és impossible saber-ho. L'acord que s'ha pactat es basa en uns criteris absolutament variables i per tant les xifres resultants del nou sistema de finançament són impossibles de saber. I per valorar si això és bo o dolent ho hauríem de comparar amb el que teníem fins ara, que també és una xifra que varia en funció de criteris diversos. Per tant, tenim dues xifres que es mouen", diu movent les mans amunt i avall, "i això és impossible de restar. I el que és pitjor és que tot és tant complicat tècnicament que la única manera d'entendre-ho seria que algun especialista ens ho expliqués de la manera més objectiva possible, però resulta que el millor acadèmic del país sobre aquest tema és el conseller que ha negociat el sistema", i posa una cara com lamentant no poder-me ajudar més. Amb aquesta simple argumentació queda clar que no me n'he sortit en l'intent d'entendre el sistema de finançament però jo ja tinc el que necessitava i ens podem reincorporar tranquilament i animada a la conversa conjunta sobre les vacances, la mort de Michael Jackson i els noms que li posaran a la criatura.

12 de jul. 2009

L'aficionat al ciclisme

L'aficionat al ciclisme fa molts anys que segueix el Tour de França amb una intensitat que es podria considerar com passió. Gaudeix com un boig amb totes les etapes de la gran ruta, també les que no són de muntanya, fins al punt que el fet que coincideixi amb l'hora de la digestió és per ell, a diferència de per la majoria dels mortals, més un impediment que un alicient per fer una bona siesta. L'aficionat al ciclisme sempre ha seguit el Tour per televisió, amb les magnífiques retransmissions que fan Carlos de Andrés i Perico Delgado, i mai fins ara havia tingut l'oportunitat de veure'l en directe. Per això, quan s'assebenta que una etapa del Tour arriba a la seva ciutat, l'aficionat s'emociona i marca amb vermell la data al calendari. El dia es va acostant i ell va pensant quin serà el millor punt per veure passar els ciclistes, a quina hora ha d'anar-hi per trobar lloc i com s'ho farà per seguir l'etapa sense un televisor tenint en compte el poc cas que les ràdios fan al Tour. A poc a poc decideix que el millor lloc ha de ser la muntanya de Montjuic, quan la cosa ja puja una mica i el grup pot arribar trencat i a velocitats relativament baixes, però on és probable que s'acumuli més públic i que elimina totalment la possibilitat de veure el desenllaç de l'etapa per televisió. Així doncs, arribat el dia, l'aficionat al ciclisme acompanyat dels seus homòlegs, es decideix a pujar a Montjuic per una drecera que no coneix ningú: el Polvorí. Pujant per aquí s'assegurarà un bon lloc per veure passar el Tour. Podrà arribar per un camí secret just davant del Poble Espanyol i muntar el seu xiringuito just darrera de les tanques de seguretat. No es pot ser més espavilat, pensa. Però a l'hora de la veritat la pluja ha seleccionat el pilot d'aficionats i resulta que només un grupet de privilegiats ha pujat fins a Montjuic: una hora i mitja abans es pot escollir entre metres i metres de primera fila.

L'aficionat al ciclisme & Co. prenen posicions just a la sortida d'una petita rotonda amb la gens secreta esperança que el terra mullat i l'irrisori gruix de les rodes de la bicicleta els ofereixin una magnífica montonera per la posteritat. No tindran tanta sort. Pocs minuts després d'instal·lar-se comencen a passar vehicles singulars, que és una manera de dir raros. És la caravana publicitària, una mena de Sant Medir del merchandising que troba en l'estat d'excitació de l'aficionat al ciclisme terreny abonat per deixar aflorar els seus instints més baixos: clauers, gorres, globus, estoretes pel ratolí i, pels més afortunats, maillots del Caisse d'Epargne que són llançats des dels camions mentre homes fets i drets salten, corren i es mig esbatussen en una delirant acumulació de gadgets publicitaris. Un aperitiu d'uns 20 minuts que manté l'aficionat al ciclisme la mar de distret.

A partir d'aquí la ràdio es converteix en la millor amiga de l'aficionat al ciclisme per calcular quan arribarà el grup a la seva rotonda. Creix l'excitació i prepara la càmera fotogràfica per immortalitzar el moment, entenent aquí moment com a cosa instantània i fugaç. Primer apareix un estol de motos de polícia, després alguns cotxes i de sobte els primers ciclistes. La gent crida, esperonant-los, i l'aficionat dispara ràfegues de fotos sense adonar-se que mentre mira la pantalla de la càmera els ciclistes que es jugaran l'esprint ja han passat. No ha vist res. Abandona la càmera i intenta reconèixer algú. Impossible. Crida. S'acaben els ciclistes. No pot ser, com a molt n'han passat trenta. Discussió. En falten, no en falten. N'apareixen més. Tornen a cridar i reconeix a Juan Antoni Flecha. Arriba fos. Quan vegi l'etapa gravada a la tele entendrà perquè. El degoteig de ciclistes és constant ara. Són el grup dels que no guanyaran, les cares desencaixades de l'esforç. Impressiona, això no es veu a la tele. I tampoc al Passeig de Sant Joan. Al cap de tres minuts el públic es comença a donar per satisfet i enfila la retirada. A molt pocs els interessen els que han caigut i arriben amb una mica més de retard. L'aficionat al ciclisme estira fins l'última gota de Tour mentre pensa que veure-ho en directe una vegada a la vida és imprescindible però que el ciclisme, no hi ha discussió, és un esport que cal seguir per televisió.

7 de jul. 2009

Tour de França

Una vegada més la inteligència socialista que dirigeix els designis de la ciutat comtal ho ha tornat a fer. Cal dir que el dia que es va anunciar que el Tour de França tindria una etapa amb final a Barcelona el cor em va fer un salt d'emoció, una emoció que es manté intacta i va in crescendo a mesura que s'acosta dijous. Però ho han tornat a fer, una vegada més. I malgrat que aquesta vegada a mi em faci d'allò més feliç també vull dir que no hi ha dret. No hi ha dret aquesta malaltissa obsessió que tenen les ments pensants de Barcelona a convertir qualsevol esdeveniment en un rècord mundial de "participació" ciutadana i qualsevol esdeveniment que passa per la ciutat en una papanatada. El piromusical, la festa del cel, la cursa del Corte Inglés, les manifestacions contra la guerra d'Irak...i ara el Tour de França.

Jo ja ho entenc que el pas del Tour per Barcelona és una inversió multimilionària que fa l'Ajuntament per situar la ciutat al món, promoure-la internacionalment amb un anunci de dimensions estratosfèriques, per reforçar-ne la marca i tot aquest discurs de les ciutats-empresa. I per una vegada celebro que aquesta lògica porti a Barcelona una cosa que m'apassiona. I també entenc que aquesta inversió s'ha de rendibilitzar i la primera cosa que cal per fer-ho és que hi hagi gent als carrers i la cosa faci patxoca. Però no volguem ser més turistes que el Tour. Aquesta cursa ja és prou espectacular com perquè haguem de fer l'onada groga amb cartolines de paper. I la gent és prou grandeta com per anar a veure el pas del Tour com li doni la gana. Per què han de demanar que tothom vagi vestit de groc? Que ens deixin en pau!

Ja ho sé, és tot molt contradictori, però no deixa de fer-me ràbia la sensació que en el fons els importa un rave el Tour de França, el ciclisme com a esport i els aficionats com a persones. Som, una vegada més, utilitzats per fer d'extres sense cobrar en l'enèsim anunci de la millor botiga del món. Doncs jo, ni que sigui per intentar que l'anunci no quedi tant perfecte, em posaré una samarreta taronja per animar la doble F del Rabobank, Juan Antoni Flecha i Òscar Freire, a veure si aconseguim la primera etapa!