12 de jul. 2009

L'aficionat al ciclisme

L'aficionat al ciclisme fa molts anys que segueix el Tour de França amb una intensitat que es podria considerar com passió. Gaudeix com un boig amb totes les etapes de la gran ruta, també les que no són de muntanya, fins al punt que el fet que coincideixi amb l'hora de la digestió és per ell, a diferència de per la majoria dels mortals, més un impediment que un alicient per fer una bona siesta. L'aficionat al ciclisme sempre ha seguit el Tour per televisió, amb les magnífiques retransmissions que fan Carlos de Andrés i Perico Delgado, i mai fins ara havia tingut l'oportunitat de veure'l en directe. Per això, quan s'assebenta que una etapa del Tour arriba a la seva ciutat, l'aficionat s'emociona i marca amb vermell la data al calendari. El dia es va acostant i ell va pensant quin serà el millor punt per veure passar els ciclistes, a quina hora ha d'anar-hi per trobar lloc i com s'ho farà per seguir l'etapa sense un televisor tenint en compte el poc cas que les ràdios fan al Tour. A poc a poc decideix que el millor lloc ha de ser la muntanya de Montjuic, quan la cosa ja puja una mica i el grup pot arribar trencat i a velocitats relativament baixes, però on és probable que s'acumuli més públic i que elimina totalment la possibilitat de veure el desenllaç de l'etapa per televisió. Així doncs, arribat el dia, l'aficionat al ciclisme acompanyat dels seus homòlegs, es decideix a pujar a Montjuic per una drecera que no coneix ningú: el Polvorí. Pujant per aquí s'assegurarà un bon lloc per veure passar el Tour. Podrà arribar per un camí secret just davant del Poble Espanyol i muntar el seu xiringuito just darrera de les tanques de seguretat. No es pot ser més espavilat, pensa. Però a l'hora de la veritat la pluja ha seleccionat el pilot d'aficionats i resulta que només un grupet de privilegiats ha pujat fins a Montjuic: una hora i mitja abans es pot escollir entre metres i metres de primera fila.

L'aficionat al ciclisme & Co. prenen posicions just a la sortida d'una petita rotonda amb la gens secreta esperança que el terra mullat i l'irrisori gruix de les rodes de la bicicleta els ofereixin una magnífica montonera per la posteritat. No tindran tanta sort. Pocs minuts després d'instal·lar-se comencen a passar vehicles singulars, que és una manera de dir raros. És la caravana publicitària, una mena de Sant Medir del merchandising que troba en l'estat d'excitació de l'aficionat al ciclisme terreny abonat per deixar aflorar els seus instints més baixos: clauers, gorres, globus, estoretes pel ratolí i, pels més afortunats, maillots del Caisse d'Epargne que són llançats des dels camions mentre homes fets i drets salten, corren i es mig esbatussen en una delirant acumulació de gadgets publicitaris. Un aperitiu d'uns 20 minuts que manté l'aficionat al ciclisme la mar de distret.

A partir d'aquí la ràdio es converteix en la millor amiga de l'aficionat al ciclisme per calcular quan arribarà el grup a la seva rotonda. Creix l'excitació i prepara la càmera fotogràfica per immortalitzar el moment, entenent aquí moment com a cosa instantània i fugaç. Primer apareix un estol de motos de polícia, després alguns cotxes i de sobte els primers ciclistes. La gent crida, esperonant-los, i l'aficionat dispara ràfegues de fotos sense adonar-se que mentre mira la pantalla de la càmera els ciclistes que es jugaran l'esprint ja han passat. No ha vist res. Abandona la càmera i intenta reconèixer algú. Impossible. Crida. S'acaben els ciclistes. No pot ser, com a molt n'han passat trenta. Discussió. En falten, no en falten. N'apareixen més. Tornen a cridar i reconeix a Juan Antoni Flecha. Arriba fos. Quan vegi l'etapa gravada a la tele entendrà perquè. El degoteig de ciclistes és constant ara. Són el grup dels que no guanyaran, les cares desencaixades de l'esforç. Impressiona, això no es veu a la tele. I tampoc al Passeig de Sant Joan. Al cap de tres minuts el públic es comença a donar per satisfet i enfila la retirada. A molt pocs els interessen els que han caigut i arriben amb una mica més de retard. L'aficionat al ciclisme estira fins l'última gota de Tour mentre pensa que veure-ho en directe una vegada a la vida és imprescindible però que el ciclisme, no hi ha discussió, és un esport que cal seguir per televisió.

2 comentaris:

Susanna ha dit...

Estic esperant amb candeletes el post sobre el finançament...

Miq. ha dit...

doncs espero que tinguis una bones candeletes...