Hem canviat la història

Quan l'any 1994 el Barça va perdre la final d'Atenes, l'endemà, l'Antoni Bassas va fer una carta dirigida a tots els nens que havíem crescut amb el Dream Team. En cinc anys s'havien guanyat 4 lligues, 1 Copa d'Europa, 1 Recopa, 1 Copa del Rei, 1 Supercopa d'Europa, 3 Supercopes d'Espanya i s'havia arribat (i perdut) a una altra final de la Recopa i a una de la Champions. En aquella carta l'Antoni Bassas ens donava la benviguda al món real. A un món en què el Barça guanyava una Lliga cada 14 anys, en què la Copa d'Europa era un somni inabastable si no era amb la intermedicació d'un miracle, un món en què les desgràcies sempre s''interposaven en el camí del Barça cap a la glòria. I ens deia, per protegir-nos potser, alguna cosa així com que ens anéssim acostumant a la nostra idiosincràcia patidora i perdedora en els grans moments. I segons com, tenia raó. Però el Barça de Cruyff no només va definir l'estil de joc del Barça en el futur, sinó que va crear una generació de culés acostumats a guanyar.

Quinze anys més tard, Antoni, pots estripar la carta. Aquella generació de culés, la que va créixer amb el Dream Team, comencem a ser majoria. I no només a la grada, també al camp. El mèrit del Barça actual és molt gran. Primer perquè, recollint l'herència futbolística del Dream Team, revoluciona el futbol modern. Segon perquè ho fa apostant per la gent de casa. I tercer, i molt important, perquè consolida una mentalitat guanyadora que ens converteix, ara sí, després de 109 anys d'història, en un club gran. Que va a les finals com els grans, amb naturalitat i sense dramatismes. Que les juga com els grans, amb seriositat i mantenint la pròpia identitat. Que les guanya com els grans, imposant-se amb superioritat i sense patiment. I que acaba, per fi, amb el culé estereotipat, patidor i negatiu, sempre a punt per xiular i amb ganes que la realitat demostri els seus mals auguris. Culés de la vella escola, hem canviat la història. Canvieu vosaltres o marxeu per sempre. Als altres, gràcies!

P.S: s'entén que aprendre a acceptar la victòria amb naturalitat implica aprendre a assumir les derrotes sense dramatisme. I això crec que també ho hem aconseguit.

Canaletes

Es discuteix últimament sobre els disturbis i incidents que es produeixen al centre de Barcelona durant les celebracions per les victòries del Barça. No he estat a Canaletes des de la Lliga guanyada l'any 2005, però ja aleshores intuïa que la cosa divertida és desplaçar-se festivament fins arribar-hi i que, un cop allà, la millor cosa és tornar cap a casa de seguida. La gràcia és anar-hi, no estar-s'hi.

Sobre els disturbis i incidents tothom hi diu la seva i jo, sense tenir la solució ni ser capaç de formular-ne ni una petita aproximació, sospito que l'anàlisi del cas deu ser més simple del que sembla i em faig una pregunta que potser podria explicar, no tot, però sí part del problema: la cosa en què s'han convertit les Rambles i el centre de la ciutat, el paradís de turistes, lladres, putes, policia i trileros que expulsa els barcelonins de tota aquesta àrea, no pot tenir alguna cosa a veure amb la falta de respecte amb que la gent tracta la Font de Canaletes i els seus voltants...?

És pura intuïció, però en aquesta ciutat som especialistes en convertir les nostres coses en atraccions massives (Festes de Gràcia, el Barça, Gaudí, les Rambles, etc) i quan se'ns escapen de les mans no volem entendre que potser hem fet alguna cosa malament pensant que erem els més espavilats...

Crònica d'una final de copa (extended version)

En la jerarquia de títols d'un equip com el Barça la copa està, com a molt, en tercer lloc. Per l'Athletic és l'únic títol al qual pot aspirar realment. Pel Barça guanyar ahir era un pas imprescindible per completar una temporada històrica, per l'Athletic l'oportunitat de guanyar un títol després de 25 anys. Dos clubs històrics, dues aficions amigues -que no germanes!-, dues filòsofies de cantera i, per què no, dos pobles citats a València per disputar-se la Juancarlings Cup.

L'arribada a València ahir al migdia posava en evidència dues coses: que ells eren més i que algú s'ha fet d'or venent samarretes de l'Athletic. Aquesta evidència s'accentuava pel fet de tenir restaurant reservat en plena zona bilbaína, molt a prop de la seva fan-zone (una enorme txosna que devia portar diversos dies a ple rendiment). València dividida en zones ocupades. Zones blaugrana i zones blanc i vermelles amb salutacions, cantics, abraçades i fotos quan ens creuàvem. S'ha parlat molt del bon rotllo entre aficions, i és absolutament cert, però després de sentir trenta vegades "esta copa es nuestra, vosotros ya ganaréis en Roma" o "os vamos a ganar porque nos lo merecemos" acabaves per pensar: sí, vosaltres sou molts més, sou molt més simpàtics, però nosaltres som el Barça, teniu un equipet que és una banda i jo no t'ho estic dient tota l'estona. O sigui que una mica més de respecte. És aquella xuleria dels bascos que tant sovint ens fa quedar els catalans com a pitxa fredes.

Un cop dinats anem a la fan-zone blaugrana, una carpa no tant gran com la de l'Athletic, amb tallers de maquillatge, concerts i d'altres animacions. L'eufòria dins la carpa és enorme. Petards i càntics fan pràcticament impossible escoltar el concert de Dr. Calypso. Les aficions hem fet com l'equip: ells porten dos dies a València bevent i cantant, nosaltres arribem el mateix dia i ens emborratxem una mica abans del partit per activar-nos i sortir a jugar. La fan-zone no està malament, però no val la pena malagastar-hi massa energia.

L'arribada a Mestalla, una hora abans del partit, és espectacular. La massa es mou amb vida pròpia, cal vigiliar no perdre el teu grup -bàsicament qui porta les entrades-, el caos és magnífic. Trobem la porta, passem el control i pugem a tercera graderia per unes escales infinites. La graderia de Mestalla té un angle pràcticament vertical respecte del camp i queda a tocar del terreny de joc. Això provoca un efecte bombonera magnífic, però sospito que està al límit de les normes de seguretat. Ens toca a primer fila de la tercera graderia, abocats a la barana. A la dreta dos bascos del Barça i tres més de l'Athletic. A l'esquerra alguns boixos nois, però sense problemes. L'ambient a l'estadi és espectacular. Queda clar que ells són molts més, caldrà cridar molt. És la meva primera final de copa, però deu ser el millor partit que es pot jugar entre dos equips de la Lliga espanyola. Surten els equips i tot l'estadi comença a xiular. Sabem que sona l'himne però no el sentim. A la grada de sota meu, enmig de la culerada, una bandera espanyola. Ho juro, ho vaig veure. No sé qui eren però ningú els hi diu res ni ells s'encaren a ningú. Normalitat, si és que una bandera espanyola a la grada culer pot considerar-se normal...

El partit és una festa. El que passa al terreny de joc no cal explicar-ho, però a la grada tinc la mateixa sensació que a Paris l'any 2006: avui no hem vingut a veure futbol, avui hem vingut a deixar-nos la veu per animar el nostre equip i si no acabem d'entendre què passa al camp tampoc és tan greu. A partir del 3-1 l'eufòria es desferma. Aixequem la copa de paper maixé en 3D que portem tot el dia arrossegant per València i amb la qual s'ha fotografiat un munt de gent. Veig un càmera de TV3 i aconseguim que ens filmi: petit moment de glòria. Més tard sabem que hem sortit a la tele, objectiu assolit rotllo Follonero.

S'acaba el partit i culmina la festa, amb les dues aficions cridant "Athletic! Athletic!", els jugadors aplaudint les aficions contràries. Segurament és la manera de passar pàgina als fets com va acabar la final del 1984. S'entrega la copa, ningú marxa de l'estadi. Nosaltres celebrem el primer títol d'un possible triplet històric. Ells ploren una gran oportunitat perduda. Però en el fons, totes dues aficions celebrem l'orgull de ser del nostre equip, de la manera de fer les coses del nostre club. Sortim de l'estadi, busquem el cotxe, beure aigua, refer-nos de l'esforç. Enfilem l'autopista contents i sense eufòria. Nosaltres ja hem cantat prou avui, ara que cantin a Canaletes.

Fan-zone Athletic

Fan-zone Barça

Música al carrer de Vila-seca

La Fira de Música al Carrer és ja una referència en el calendari, la millor manera d'inaugurar la temporada d'estiu. El primer bany de l'any. Un esdeveniment amable on passar tres dies escoltant música, descobrint i confirmant grups. Un festival de dimensions ben acotades, sense excessives aglomeracions, obert a la gent de fora però mantenint el caràcter d'esdeveniment per a la gent del poble. Amb tot, aquest any els perriflautes (inèdits l'any passat) van fer acte de presència amb actuacions espontànies, perpetrant ritmes indecents al cajon i a la guitarra. Esperem que fós la penyora a pagar per la presència de La Pegatina, perquè una de les gràcies principals d'aquesta fira era, fins ara, no fer concessions al calimocherisme ni a tenir zona d'acampada gratuïta i polsegosa...

La Fira dóna una molt bona visió de conjunt de què està passant musicalment a Catalunya. Dels grups vistos m'agradaria destacar-ne quatre:

A Contra Blues: una banda de blues de Barcelona amb un líder carismàtic amb una veu espectacular, dos guitarristes d'escàndol i una base rítmica d'allò més solvent. És la banda que jo voldria tenir si sabés tocar la guitarra...

El Niño de la Hipoteca: un cantautor d'aquests que se'n podria dir urbans. No sé exactament què, però té algo que a mi m'atrapa. Es veu que pot anar sol, amb banda i en format sound system. A Vila-seca va venir amb aquest últim, ell a la guitarra i un paio tirant bases i sorollets electrònics. Molt resultón i pràctic, l'electrònica i el món del cantautor trobant-se en un punt força interessant.

Soweto: segurament una de les millors bandes d'ska-jazz de Catalunya. L'equilibri perfecte entre elegància i festa. Un gust per a les orelles i una dignificació del gènere. Em va agradar veure'ls en un escenari gran i amb cara i ulls i no en un carreret estret, petat de gent, escenari de mínims i equip de so de batalla, que és com sempre he vist aquest tipus de grups. Ah, i culés.

Els nens eutròfics de'n Pedrals: Josep Pedrals, poeta i rapsoda, erudit de la llengua i malabarista del lèxic s'ha muntat una banda per divertir-se i divertir. Contrasten les lletres molt el·laborades, a vegades fins inintel·ligibles, amb una música popular i comercial. Torna bastant de tot, però se'n fot de sí mateix i no es dóna excessiva transcendència. Quan la gent culta i molt llegida baixa a la terra i escolta los 40 principales, a mi em mereix encara més respecte.

Finalment destacar, per la part que em toca, la presentació oficial de Micu i la seva banda cool, un projecte que comencem a Vila-seca i que ja veurem on ens portarà...