5 d’abr. 2009

L'àvia

Avui l'àvia ha fet 96 anys i això vol dir 1913, que es diu ràpid. Tot i que fa temps que no li agrada que li desitgem 'per molts anys', hem fet un dinar per celebrar-ho: no es podia negar a veure la família reunida. Està estupenda tot i que es queixa, però des que tinc memòria es queixa de les renúnices que ha hagut d'anar assumint i que li han anat minvant autonomia: de conduir a haver d'anar amb autobús primer, taxi després i amb algú de la família més tard; de caminar sola a fer-ho amb bastó, i d'aquí a la cadira de rodes; de viure sense haver de donar explicacions a ningú a fer-ho amb una senyora que li fa gairebé tot, també companyia. 'No me la poseu a l'esquela!' és la seva última obsessió...

A l'hora de les postres hi ha hagut el pastís de rigor amb dues espelmes, un 9 i un 6, esclar. Un besnét se les mirava encuriosit. Les ha intentat combinar: 66. I l'àvia, amb els seus ulls cada dia més petits, somreia. 69? Santa Innocència, pensaven els tiets, tots a la vora. 96? Molt bé! com qui resol una pregunta a classe. I tu, Aleix, quants anys tens? ha preguntat l'àvia. I ell ha dit: Cinc!!, sortint corrents a jugar al pati aliè al vertigen que deixava enrera.