30 de juny 2008

La roja

És possible que el cos es col·lapsi i exploti per culpa de totes les contradiccions internes que provoca la victòria d'ahir de la selecció espanyola, un grandíssim equip de futbol però alhora una exaltació embafant de nacionalisme espanyol?

25 de juny 2008

Ssshhhh...

Dissabte passat a la Plaça del Diamant de Gràcia. Aproximadament quarts de dues de la nit. A la plaça hi havia unes 30 persones repartides en petits grupets pels bancs. Cadascú al seu rollo. Sense cridar ni molestar. Tot molt civilitzat. De sobte apareix un escamot de mims amb la cara pintada de blanc, vestits de negre i una samarreta amb un dibuix apel·lant a no fer soroll i a deixar dormir. Interactuen amb un grupet d'italians que no molestava a ningú, fan com que els hi roben la bicicleta i se l'emporten lluny. Els italians no s'immuten gaire. Els mims intenten desplegar la bici però no se'n surten. Un dels italians els hi crida que vinguin, que els hi explicarà com funciona. Bé, de moment ja han aconseguit que algú cridi. Vergonya aliena. Sensació que l'Ajuntament ens tracta, per enèsima vegada, com si fóssim nens. O imbècils. La immaduresa es retroalimenta. Una idea genial d'algun buròcrata de despatx que només deu trepitjar les places en campanya electoral. Quatre actors mal pagats segur fent una feina de risc i sense cap mena de valor artístic. Visc al pati de d'una escola...


23 de juny 2008

Parece que desaparece...

Les floristes de les Rambles ara són pakistanesos. Els quioscos són atrezzo. I nosaltres figurants. En realitat, les Rambles ja no existeixen i encara no ens n'hem adonat.

Més...

20 de juny 2008

Oooohhh!

Barcelona és cada cop més un parc temàtic i la Sagrada Família una de les zones habilitades perquè els turistes puguin obrir la boca sense complexos. Malgrat tot, la convivència de turistes, obres i ciutadans de Barcelona és prou amable excepte en un detall que a mi em treu de polleguera perquè es repeteix dia sí dia també a la sortida de metro de Sagrada Família del carrer Marina cantonada Provença (davant del Pizza Hut).

En aquesta boca, quan surts, la Sagrada Família et queda a l'esquena. A davant, la gasolinera. Els turistes, dins de l'estació, ja van amb aquella cara d'il·lusió i desorientació que els caracteritza. I amb calma, estan de vacances. Els barcelonins, que fem servir el metro per anar i venir de la nostra vida normal, hem d'adaptar el pas a la seva empanada mental i molts cops esquivar-los quan frenen o giren sense lògica aparent. Però el que és inevitable, i cal estar atent, és que pujant les escales de sortida, sempre surten mirant amunt i a banda i banda, i quan un d'ells es gira i veu la Sagrada Família, es para, obre la boca ben gran i fa: Ohh!! Reacció que s'encomana immediatament a tots els seus amics de motxilla, gorra i càmera digital. I tu a darrera, parat, esperant que se'ls hi passi i poder arribar a la feina tranquilament...

19 de juny 2008

El semàfor

A l'encreuament de la Ronda del Mig amb Via Augusta hi ha un semàfor. Venint de Gran Via Carles III direcció General Mitre, just després del túnel, jo només l'he aconseguit passar en verd una vegada, i una altra el vaig passar en àmbar. Tots els altres cops (i no són pocs) me l'he trobat en vermell. I no té cap sentit, perquè no vens d'una successió de semàfors, perquè l'últim semàfor que et trobes és sempre abans d'entrar a la ronda: a Plaça Cerdà, a Carretera de Sants, al lateral de la Gran Via de Carles III... Per tant, quan arribes al semàfor de Via Augusta les probabilitats de trobar-lo verd o vermell haurien de ser les mateixes o bastant similars. L'altre dia, quan el vaig passar en verd, vaig tenir una petita alegria, però de seguida em va saber greu que aquesta regla tant estúpida que sempre es complia s'hagués trencat.

18 de juny 2008

WEEZER

Avui tornava a casa amb els ferrocarrils escoltant el disc blau de Weezer i m'ha fet gràcia pensar que és el mateix que vaig estar fent durant molts dies ara fa 13 anys, quan feia 1r de BUP. És un disc que quan el sento, l'associo a la tornada a casa amb ferrocarrils. L'any 95 un amic em va deixar el cd i jo me'l vaig gravar en un cassette. Ara me l'he baixat d'internet. L'any 95 tornava de l'escola i l'escoltava amb el walk-man. Avui tornava de la feina i l'escoltava amb l'Ipod. L'any 95 no m'enterava de la vida i ara...bueno, ara faig el que puc.

17 de juny 2008

Pause

El dubte és consubstancial al blog, però un dels dubtes inicials s'ha anat esvaïnt: de moment ja he vist que puc mantenir un blog amb una certa tensió i interès (limitat i dit des de la màxima humilitat). La línia no em desagrada però també he vist que això demana una dedicació i un esforç, tant per dir coses interessants com per no caure sempre en els mateixos llocs. Ser original és complicat i arriba un punt que fa la sensació que el que vas a dir ja ho ha dit molta gent en altres bandes.

Per tant, pause.

6 de juny 2008

A xupar-la!

Després de "Visca Barcelona" i "Som-hi", proposo altruïstament que el pròxim eslògan amb què les nostres administracions es gastin un dineral fent-se autobombo sigui "A XUPAR-LA!", amb la seva subversió "A XUPAR-LA YA!"

5 de juny 2008

Opinadors professionals

Radio, televisió i premsa escrita conformen els seus continguts amb un elevat percentatge de tertúlies i articles d'opinió. Conceptualment està bé, perquè en teoria això hauria d'ajudar a qui els llegim o escoltem a formar-nos les nostres pròpies opinions d'una manera més completa i complexa. A la pràctica crec que això acaba sent un autèntic problema pel país, perquè tampoc hi ha tanta gent capacitada per dir coses interessants i els que hi ha segurament no van a la ràdio i a la tele a parlar.

Per tant, ens acabem trobant amb gent més o menys capacitada per parlar (que no per dir coses interessants), que s'han convertit en opinadors professionals i que ocupen totes les tribunes públiques d'opinació parlant d'absolutament tot: tant li fot transvassaments com túnels per sota la Sagrada Família, política que medi ambient, economia o futbol, el "Cor de la ciutat" o violència de gènere. És igual, ells (i elles) parlen de tot i amb una seguretat que provoca vertigen perquè, la veritat i no ens enganyem, lo normal és no tenir ni idea ni tampoc una opinió formada de la grandíssima majoria de temes que es posen sobre la taula.

El problema és que aquests són els que que generen opinió i la gent acabem parlant com ells, dient les mateixes gilipollades que diuen ells sobre coses de les quals no en tenen ni idea, pensant-se i pensant-nos que en tenim una opinió formada... No m'estic carregant tothom que surt als mitjans opinant, només aquells que s'han convertit en opinadors professionals, que no són conscients de les seves limitacions i que accepten opinar de tot el que se'ls proposa i no només d'allò que estan capacitats per parlar. El cas més paradigmàtic seria el del President del Parlament de Catalunya amb columna setmanal al Mundo Deportivo...

1 de juny 2008

La serpiente multicolor

Aquest any el Giro només es podia seguir per Eurosport, però veient les possibilitats de guanyar-lo d'Alberto Contador, TVE ha decidit comprar els drets de les últimes etapes per retransmetre-les. Així que avui he entrat a un bar i m'he trobat la tele encesa i al sentir les veus Carlos de Andrés i Pedro Delgado, els dos comentaristes habituals del Tour de França i dels grans esdeveniments ciclistes de l'any, m'he posat content: cada cop falta menys pel Tour.

El Tour de França és una de les cites esportives que més il·lusió em fan de tota la temporada. Després del futbol és l'esport que més m'agrada. És la millor cursa, on van els millors corredors i on s'ho deixen tot per guanyar. És la millor volta ciclista del món i disfruto molt veient tant les etapes de muntanya com les planes, això últim sobretot gràcies a la dupla Freire-Flecha. Malgrat els escàndols de dopatge dels últims anys que no acabo d'entendre, jo segueixo confiant que amb el ciclisme puc passar grandíssimes tardes. I això crec que és, sobretot, gràcies a les retransmissions de Carlos de Andrés i Pedro Delgado, un oasi de qualitat periodística enmig de la mediocritat dominant. Les poques coses que sé de ciclisme són gràcies a ells i crec que una proporció enorme de la meva passió pel Tour de França és culpa seva. I ha arribat un punt en què puc no seguir una etapa, però la tele posada i les seves veus de fons em produeixen una sensació molt agradable. Si això es contextualitza en un bar de muntanya, plovent a fora i amb tota la tarda per davant sense res a fer, la sensació és molt propera al que deu ser la felicitat.