Boix per tu

Dues nits màgiques en tons blau i grana: ahir exhibició al Camp Nou contra el Bayern i avui al Palau contra el Tau. Els dos peus a la Final Four i un i mig a semifinials de la Champions. En tots dos casos l'ambient de les grans ocasions. No som la millor afició del món, però quan ens hi posem podem arribar a crear un ambient impressionant. El Camp Nou ple i entregat pot ser dels estadis més calents del món, això ja ho sabia. El Palau -ho he descobert avui- pot ser una gran olla a pressió. I això guanya partits. Sempre s'ha dit que l'afició del Barça no canta, no anima, no crida. Moltes vegades és cert, però anem al futbol com vivim, i no som una cultura de cantar gaire. Tenim enveja de les aficions angleses, ens emmirallem amb el "You'll never walk alone" i voldríem ser com ells. No cal. Tenim recursos propis d'afició de primer nivell. Al Palau, el repertori de càntics és ampli, original i efectiu. Al Camp Nou només hi arriba l'olelé olala i el 1899..., però una bona Grada Jove, ben organitzada, amb prou gent animant per encomanar els càntics a la resta del camp, seria possible. Només faria falta que la ment pensant que dirigeix el tinglado deixés de tenir idees brillants i no volgués forçar amb calçador coses sense la mínima èpica que se li demana a una competició esportiva i tot el que l'envolta. Som un país molt bleda, "Boig per tu" és una bonica cançó, però el futbol, company farigola, és una altra cosa.