Màxim

Context tumultuós, l'hora dels àpats. Una olla plena de menjar: macarrons, arròs o sopa, per exemple. Plata de croquetes, pa amb nocilla. Recursos limitats i gana sense marges. L'autoritat competent repartint amb mesura i equitat, a l'aire una pregunta:

- Quant en vols?

Al vol una resposta, mescla de la cobdícia més salvatge i la contenció més racional, la voluntat del tot i la consciència del límit, la bèstia dins la gàbia, el nen autocontrolant la pulsió més egoïsta:

- Jo màxim!!!

El perruquer

Finalment ha passat el que un dia havia de passar. L'altre dia vaig anar a la barberia i el Rafael no hi era. Des de fora ja ho vaig veure però vaig entrar a preguntar per ell al nou amo. Estava assegut llegint el diari, la barberia buida. Em va dir que el Rafael està de baixa, jo que quan tornarà, ell que no ho sap ni ell. Ja s'estava incorporant quan em diu que passi, que m'arreglarà ell. I jo que no, que no fa falta, que ja m'has arreglat prou amb l'estropici que li has fet a la barberia i deixant-me sense barber...

Total que avui me n'he anat a una perruqueria -no barberia- que m'han recomanat, amb un resignat trasbals vital. És estúpid, però un barber que et talla el cabell des de fa gairebé 20 anys, que ho sap tot del teu cap i a qui no has de dir res, és una cosa que per mi tenia un valor incalculable proper a la felicitat. I allà estava jo, tens, nerviós, trist, resignat, assegut a la cadira, explicant-li al perruquer -pobre noi- el meu desemparament i els meus miserables desitjos estètics. I ha anat bé. No només perquè m'ho ha fet bé. Estava clar que ho faria bé, és evident que qualsevol professional de la tisora ho hauria fet bé, però ha anat bé perquè m'ha comprès en el meu desemparament. Que patètic si no, sense una mica de comprensió...

Ra

El sol s'acosta i el dia s'allarga. Augmenta la temperatura i s'alleugera l'armari. El cos hi reacciona amb alegria. S'allibera de la mandra, destensa la musculatura, escalfa la dermis i pigmenta l'epidermis.

Després de l'hivernació podem, ja, dedicar-nos amb cos i ànima -i en aquest cas no és metàfora- a l'adoració del déu Ra. I pel cap baix la cosa ens durarà mig any. No en va, visc a Barcelona.

4 individus fent la fotosíntesi

L'obscè i el macabre

Els somnis tanmateix són alguna cosa; des del moment que els somniem, és que els duem a dins d'una o altra manera. Els somnis de cada u són per a ell una part d'ell mateix; quina part més estranya, que incoherent, però a despit de tot una part. El seu sentit ens escapa; es ben superficial i ben pobra la interpretació que hi donen els freudians, ¡els nostres somnis són molt més variats i fantàstics, més criminals també de vegades, que tot el que se n'ha dit! El seu sentit ens escapa i no obstant es presenta estranyament clar en el moment mateix que els somniem. És després que no els comprenem; desperts, no comprenem l'home adormit que érem uns moments abans. D'aquí aquella vergonya confusa que sent l'home despert davant l'home adormit que era ell mateix i no obstant un altre; la vergonya de no poder controlar aquesta altra part de nosaltres mateixos que són els somnis. "El somni és una terra de ningú entre la vida i la mort", em deia una vegada en Soleràs; "entre l'obscè i el macabre".

"Incerta Glòria", Joan Sales 1956

Pagagnini

Recomanació cultural: Pagagnini, al Teatre Romea fins el 15 de març.

Quatre grandíssims músics, amb Ara Malikian -sembla ser que un dels millors violinistes del món- al capdavant, porten la música clàssica a terrenys absolutament inusuals. Meitat pallassos i meitat heaviates converteixen un concert a priori tranquil en un festival del carcajadisme i el catxondeo.

Aquí va un tastet. Aprofiteu que queden pocs dies.

Tuperbare

Consells per la vida moderna: no posis mai res en un tuper si abans no has identificat la tapa.

La llista

Som afortunats. Som afortunats de les coordenades espai-temps on hem anat a parar. De néixer en l'època que hem nascut i en el lloc que ho hem fet. Som afortunats que, en aquest punt on som, els amics se'ns comencen a morir tard. Som afortunats perquè la llista encara està gairebé intacta i encara no hem après a despedir un amic sense que la rutina se'ns trasbalsi. Som afortunats i alhora desgraciats, perquè no estem preparats. Els més grans moren perquè això forma part de l'ordre natural de les coses, però quan comencin a morir els coetanis entendrem que també estem a la llista. Segurament s'ha dit tot sobre la mort del Pepe Rubianes. A mi, més que la seva mort, m'ha impactat veure que els grans ja no són tan grans i que els seus amics, els seus coetanis, les seves vivències, ja s'assemblen molt a les nostres...

Pepe Rubianes