16 de jul. 2009

Sobre el finançament

Sopar d'estiu amb els companys de facultat. A dia d'avui pocs podriem explicar amb arguments convincents què ens va portar a estudiar Ciències Polítiques, però probablement va ser una via -prou reeixida, per cert- per canalitzar certa confusió vital. Fa anys que els nostres temes de conversa van deixar de girar al voltant de la política si és que mai ho van fer seriosament, i no descarto que això tingui una relació directa amb el fet d'haver estudiat durant quatre anys tot el que vam estudiar. De tots nosaltres diria que només un es pot considerar que realment sigui politòleg, en el sentit que és l'únic l'activitat laboral del qual està relacionada amb la Ciència Política. I no és un politòleg qualsevol, el nanu és Doctor.

En un a part de la conversa intento que m'aclareixi una mica tot el tema de l'acord de finançament aquest tant clar, transparent i intel·ligible que s'ha pactat, i li pregunto si és bo o dolent per saber a quina banda m'he de situar. Sobre els temes que no domino intento tenir el meu propi consultor personal. Em diu "no et puc ajudar, és impossible saber-ho. L'acord que s'ha pactat es basa en uns criteris absolutament variables i per tant les xifres resultants del nou sistema de finançament són impossibles de saber. I per valorar si això és bo o dolent ho hauríem de comparar amb el que teníem fins ara, que també és una xifra que varia en funció de criteris diversos. Per tant, tenim dues xifres que es mouen", diu movent les mans amunt i avall, "i això és impossible de restar. I el que és pitjor és que tot és tant complicat tècnicament que la única manera d'entendre-ho seria que algun especialista ens ho expliqués de la manera més objectiva possible, però resulta que el millor acadèmic del país sobre aquest tema és el conseller que ha negociat el sistema", i posa una cara com lamentant no poder-me ajudar més. Amb aquesta simple argumentació queda clar que no me n'he sortit en l'intent d'entendre el sistema de finançament però jo ja tinc el que necessitava i ens podem reincorporar tranquilament i animada a la conversa conjunta sobre les vacances, la mort de Michael Jackson i els noms que li posaran a la criatura.

3 comentaris:

Aitor ha dit...

Ei... al final les candaletes han estat curtíssimes!

Sus ha dit...

Sí, jo també estava esperant que algú em guiés cap a un posicionament, però veig que entre tots no en treurem l'aigua clara fins que no hagin passat els anys...

Anònim ha dit...

Visca els sopars d'expolitòlegs!

Els nostres segueixen sent lisèrgics-polititzats. Serà una diferència més entre pumpeuils i uabians?

Una abraçada

Carles