Era Val d'Aran I

A Era Val d'Aran hi ha diners. No cal mirar estadístiques. Quan a cada poble de muntanya, a peu de carretera, hi ha una oficina de La Caixa, és que hi ha diners. Són poblets cada vegada més grans que creixen a banda i banda de les carreteres que pugen de Viella cap a França i cap al Port de la Bonaigua. Aprofitant les cases antigues amb parets de pedra i teulada de pissarra o construint-ne de noves, pobles com Arties, Tredós o Salardú s'han convertit en segona residència i punt de peregrinació vacacional d'un gran número d'urbanites amb un elevat poder adquisitiu i gust per la naturalesa ordenada. Així són aquests pobles: al mig de paratges naturals d'una gran bellesa i envoltats de muntanyes magnífiques creixen nets i ordenats per oferir al visitant el seu paisatge favorit sense que es perdi ni una mica del confort de la gran ciutat. Aquesta impressió semi idílica de la Val d'Aran, amb famílies movent-se a ritme de Porsche Chayanne i fent l'aperitiu a les terrasses dels bars tot llegint La Vanguardia en convivència perfecta amb excursionistes de "Descobrir Catalunya", és esbiaixada per un fet no poc menyspreable: l'activitat turística de la Vall es troba, a l'estiu, a un 20% de la seva capacitat i té el seu major rendiment en la temporada d'esquí. No vull ni pensar com està a l'hivern la única carretera -de dos carrils- que arriba a les pistes d'esquí de Vaquèira-Beret, aquesta que ara sembla una mica excessiva pel volum de cotxes que s'hi mou, però em confirma que als llocs és molt millor anar-hi fora de temporada.