La cabra mecánica

Fa set anys vam descobrir La Cabra Mecánica per casualitat, en l'època en què triomfava amb la cançó de la ONCE. Tocava a l'escenari de Cadena 100, al Passeig de Gràcia, amb Fito & Fitipaldis i Los Delinqüentes, i quan van acabar aquests dos grups ens vam despistar i no vam acabar de marxar ràpid. Feia bastanta mandra quedar-se a escoltar rumba pop comercial però ja se sap que prendre decisions col·lectives porta el seu temps. De sobte va sortir el Lichis a l'escenari, drogat fins a les orelles, puny enlaire amb els dits índex i petit aixecats, cridant "larga vida al Baron Rojo!" cada dos cançons i menjant-se un públic que, excepte comptades exepcions, no sabíem què havíem anat a veure. Ens vam quedar atrapats. Pel seu magnetisme, la seva actitud, la força de la música, la brillantor de les seves lletres, per lo punky que era l'autor de 'no me llames iluso porque tenga una ilusión' i per la sensació que estavem descobrint un dels nostres grups preferits allà en directe, sobre la marxa. Allò no era un grup de flamenco pop. Allò era un músic amb molta mili en orquestres patxangueres, amb un domini brutal de tot tipus de pals musicals però més proper a Leño, Los Suaves i Barón Rojo que a Ketama. Un antiheroi just a dalt de tot de la cresta de la onada de l'èxit comercial, potser sí que una mica sobrepassat, però el contrast era magnèticament atractiu. Per sort, en algun moment es va adonar que tot aquell èxit i popularitat no anaven amb ell ni amb la seva manera d'entendre la música, si és que mai s'ho havia arribat a creure, i va reconduir la seva carrera a paràmetres més normals.

Durant aquests anys l'hem anat seguint amb més o menys intensitat. Ell s'ha anat calmant i ara ha decidit matar La Cabra Mecánica amb un gran disc recopilatori ple de versions revisades del seu propi repertori i amb una gira que ens va portar en peregrinació a la sala Bikini amb aquella mateixa fe, inalterada des del concert al Passeig de Gràcia. I ell, més madur i més serè, ens va atrapar de la mateixa manera. El Lichis és un dels millors músics d'Espanya i m'atreviria a dir que el millor lletrista. Amb La Cabra Mecánica com a suport del seu discurs li era difícil, en aquests moments, sentir-se còmode i arribar a un públic ampli que el respectés. Però amb el nou projecte que comença algú deia que no seria estrany que assolís un gran reconeixment com cantautor. És possible. I seria just. 'Miguelito' serà més madur i més tranquil, més bluesero i elegant. Està bé, nosaltres també som cada dia una mica més madurs i tranquils. Més blueseros i elegants.

Entrevista al Lichis