25 de des. 2009

Postal de Nadal

Un tió i un pal de fusta, una ovella i un corral. Un pessebre amb una mula, bons desitjos de postal. L'arbre verd que fa llumetes, pampallugues i boletes. Caga fort! Caga tió! Fot-li un bon cop de bastó! La mirada de sorpresa, ai pobrets, santa innocència. Seure en taules impossibles, l'absurd joc de les cadires. La vols clara o molt espessa? Per favor, tothom a seure! El pollastre, la carn d'olla, tu què tal? doncs mira, noia... No vull panses confitades, a mi posa'm pocs cigrons. Les espelmetes vermelles, l'àvia controlant-ho tot. Tres converses paral·leles, i així doncs, com va la feina? Puja un nen a la cadira i recita el seu verset, ovació de la família i li cau algun duret. Copes, puros i cafès, sobretaula i escaqueig. Becaineta i digestió, falta comunicació. Potser que anessim tirant, bon nadal, feliç any nou, les engrunes d'unes neules i el record dels que no hi són.

20 de des. 2009

La caca del gos

Sortíem de Barcelona per la Gran Via i un agradable sol de primavera escalfava les primeres hores de la tarda. Era dissabte. O diumenge, no ho recordo. Els carrers estaven buits i la gent devia ser a casa recollint els plats del dinar, fent sobretaula o una estimulant becaina. Aturats en un semàfor de Plaça Tetuan, del cotxe estant, vam veure un home de mitjana edat, pare de família amb tota probabilitat, passejant un gos amb la corresponent cadena sense que quedés massa clar qui anava lligat a qui. El gos va flexionar les dues potes posteriors i es va cagar al mig de la vorera. L'home, cívicament, resignadament, patèticament, va treure un paper de la butxaca, es va ajupir, va recollir la cagarada, se la va mirar de reull i la va portar a la paperera més propera. El semàfor es va posar verd i, rebufant, el meu pare va deixar anar un 'com ens hem de veure...' I això va ser molt més contundent que qualsevol dels molts arguments que mai hagués fet servir per convènce'm que no tindriem un gos.

16 de des. 2009

Fito & Fitipaldis

Tercera i últims entrega de la trilogia Andrés Calamaro, La cabra mecánica i Fito & Fitipaldis.

L'any 1999 vaig anar a veure Extremoduro al Pavelló de la Vall d'Hebron. Vaig arribar amb temps i, mig lesionat com estava, em vaig asseure en una de les grades laterals. Estaven tocant els teloners i recordo que em van agradar molt. De totes maneres no vaig retenir el nom del grup ni vaig buscar-ne més informació (l'any 99 google era un concepte inexistent). Més o menys per aquella època vaig descobrir Platero y tu i vaig saber qui era Fito Cabrales. Un parell d'anys més tard, remenant en alguna botiga de discos del carrer Tallers (així es com es googlejava aleshores) vaig topar amb el disc "Los sueños locos", de Fito & Fitpaldis. El vaig escoltar i se'm va encendre la llum: eren ells els teloners d'Extremoduro de dos anys abans! Me'l vaig comprar, vaig arribar a casa i el vaig començar a escoltar com un boig. L'endemà vaig tornar a la botiga i em vaig comprar el seu primer disc. Fito & Fitipaldis es van convertir en el meu grup. Em sabia totes les cançons, les aprenia a tocar, les intentava cantar, volia fer cançons que s'hi assemblessin, em comprava samarretes... Em vaig convertir pràcticament en una groupie. Recordo haver-los vist un parell de vegades a la sala petita de Razzmatazz, la primera amb poc més d'un centenar de persones de públic, al Passeig de Gràcia per la Mercè, també al Palau de la Música o el Parc del Fòrum. Cada vegada que tornaven a Barcelona tocaven en un lloc més gran i amb més públic i, a dia d'avui, quan venen fan dos Palaus Sant Jordi.

Amb els anys la meva passió per Fito & Fitipaldis ha anat decreixent, però no ho atribuiria al típic atac de banyes dels fans que veuen com el seu grup favorit minoritari passa a ser un fenomen de masses, segurament sigui un procés molt més natural. Segueix agradant-me però me l'estimo més pel que em va donar que pel que em pugui donar ara, a banda de ser mereixedor de tot el meu respecte pel que ha aconseguit. Fito & Fitipaldis és un fenomen digne d'estudi, ha triomfat comercialment i ha arribat a un públic amplíssim fent rock'n'roll. D'altra banda, ho ha fet demostrant que l'autogestió i el mainstream no són incompatibles: Fito té la seva pròpia empresa de management. No se'ls pot contractar, ells gestionen tota la gira, des del lloguer dels pavellons on toquen fins els cuiners que acompanyen l'equip, tot cuidat fins a l'últim detall. I això perquè pot però també perquè vol, que n'hi ha molts que podrien però no volen.

Diumenge tocava a Barcelona. No estava previst anar-hi però l'alicient de veure per última vegada La cabra mecánia, teloners de la gira, ens va acabar d'animar. Després de La Cabra, enormes com sempre, es van apagar els llums, es va encendre una pantalla gegant i van apareixer uns títols de crèdit animats per donar pas a l'inici del concert de Fito. Amb un so perfecte, uns músics de primer nivell i un show visual i sonor pensat, amb mitjans però sense pretensions, Fito va demostrar que ha aconseguit ser el Bruce Springsteen espanyol, capaç de canalitzar les emocions i sentiments de la gran massa que vol i dol en uns concerts que són rituals de comunió col·lectiva. Milers de persones entregades, famílies senceres corejant totes les cançons, Fito Cabrales convertit en una estrella del rock, un rock una mica edulcorat i ensucrat, sí, però honest i canònic. A mi em segueix emocionant sentir-lo però, per què negar-ho, arriba un punt que totes les cançons són la mateixa. Per això quan, després de dues hores i mitja, a l'hora dels visos, Fito va sortir sol a l'escenari per tocar "Al cantar" em vaig connectar amb el primer Fito que jo havia conegut. Al meu costat, una adolescent sorpresa que em sabés tota la lletra em va preguntar de quin disc és aquesta. I jo, de Platero nena, de Platero... fent-me sentir, ara ja sí, el típic puretilla. I al final de la cançó uns tímids crits de Platerooo, Platerooo es van diluir de seguida entre la multitud, el nou públic que Fito s'ha sabut cultivar cançó a cançó, concert a concert, des que va deixar de ser Fito se hace pajas per ser una estrella del rock per a tots els públics. I que per molts anys li duri!

Crònica al blog Rockviu del fotògraf Xavier Mercadé.
Fotos de La Cabra Mecánica al blog Rockviu del fotògraf Xavier Mercadé.