La caca del gos

Sortíem de Barcelona per la Gran Via i un agradable sol de primavera escalfava les primeres hores de la tarda. Era dissabte. O diumenge, no ho recordo. Els carrers estaven buits i la gent devia ser a casa recollint els plats del dinar, fent sobretaula o una estimulant becaina. Aturats en un semàfor de Plaça Tetuan, del cotxe estant, vam veure un home de mitjana edat, pare de família amb tota probabilitat, passejant un gos amb la corresponent cadena sense que quedés massa clar qui anava lligat a qui. El gos va flexionar les dues potes posteriors i es va cagar al mig de la vorera. L'home, cívicament, resignadament, patèticament, va treure un paper de la butxaca, es va ajupir, va recollir la cagarada, se la va mirar de reull i la va portar a la paperera més propera. El semàfor es va posar verd i, rebufant, el meu pare va deixar anar un 'com ens hem de veure...' I això va ser molt més contundent que qualsevol dels molts arguments que mai hagués fet servir per convènce'm que no tindriem un gos.