La ley innata

A la meva motxilla d'anar pel món també hi duc les cançons d'Extremoduro. Cada vegada més al fons de la motxilla, però les hi duc.

Rock transgresivo, Somos unos animales, Deltoya, ¿Dónde están mis amigos?, Agila, Iros todos... i Pedrá són discos que he escoltat moltíssimes vegades i que van ser la banda sonora d'una part de la meva vida, una bona companyia per anys de dubtes i inseguretats en ple apogeu postadolescent. Una manera de canalitzar pors, angoixes, ràbies i dubtes. També festes, petes, xibeques i llargues caminades fins a casa. Un crit de ràbia i angoixa carregat d'una estranya pàtina de confort, nostàlgia i esperança. També van ser una guia per aprendre a fer cançons i descobrir una manera d'escriure sobre la realitat crua i directa però amb metàfores prou críptiques com per suggerir més que no pas per dir. Vaig aprendre'n molt i em van fer molta companyia, però a partir del Canciones prohibidas em va deixar d'interessar. Suposo que la seva evolució musical i la meva personal van agafar camins diferents. Massa foscor per intentar buscar la llum...

Feia temps que els hi havia perdut la pista i les notícies de nou disc em feien ser més escèptic que curiós. El recopilatori Grandes exitos y fracasos no era un bon referent. Però m'he baixat el nou disc i no el puc deixar d'escoltar. La ley innata és un grandíssim disc. Una obra sense cançons, a mig camí del Pedrá (un disc de mitja hora amb una sola cançó) i una obra simfònica. Dura 42 minuts i està dividida en 6 talls, però és una peça coherent i homogènia. És Extremoduro de tota la vida, amb tot el que es pot trobar en la seva discografia, però revisat, madurat i portat al 2008. És una aposta valenta, però encertada, per sincera. Apel·la a la maduresa del públic, que ha d'estar disposat a fer atenció a 42 minuts de disc i no al single de torn. Probablement recuperi seguidors antics que l'havíem abandonat més que no pas aconsegueixi nou públic adolescent. Com a mínim jo torno a tenir el disc d'Extremoduro a la part de dalt de la motxilla...

Llegir crítica
Escoltar: Dulce introducción al caos
Escoltar: Primer movimient: el sueño
Escoltar: Segundo movimiento: lo de fuera
Escoltar: Tercer movimiento: lo de dentro
Escoltar: Cuarto movimiento: la realidad
Escoltar: Coda flamenca (otra realidad)

PS (3 d'octubre): és cert que el disc està molt bé, però també ho és, com diu el Carles, que el Robe està perdent els papers, la dignitat i la credibilitat amb el tema de SGAE, la pirateria i els "drets dels artistes". Quina pena...

Digues què faràs

"Digues què faràs" - Pirat's Sound Sistema

L'associacionisme

D'entre totes les paraules d'ús (i abús) habitual en català, la més complicada de pronunciar de manera ràpida i solvent crec que és associació, seguida de bastant a prop per coca-cola (la segona c és com una banda rugosa de la carretera: o la passes per fora o has de frenar). Coca-cola. Associació. No és pot parlar a ritme normal i dir associació sense que la boca se't posi tonta. Les esses rellisquen i la u pren un protagonisme innecessari. Associació. De fet la primera a, si va precedida del determinant una, és un descarrilament segur. Unaassociació. I si has de dir associacionisme ni t'ho explico. Associacionisme!! Tremendu...

Si fós per mi jo eliminiaria la primera a i parlaria d'una sociació i del sociacionisme. Fins i tot acceptaria com a vàlid parla de Ció, com si fós la Mare de Déu de l'Associació. Ció Cultural, Ció Esportiva, etc. És una tonteria, ja ho sé, però és que cada vegada em sento més ridícul quan he de pronunciar associació, associacions, associaconisme, associacionem-nos, associacionistes, associacionitis...

Els paraigües

Hi ha gent que no es deu haver plantejat mai que a l'alçada dels seus paraigües (i de les seves corresponents punxes) passen moltes cares i ulls de gent que medim més de 1,80...

Santa Eulàlia

Diu que Santa Eulàlia torna a plorar.

Diu que fins l'any 1687 Santa Eulàlia va ser la patrona de Barcelona. Diu que aquell any hi va haver una plaga de llagostes i diu que la Verge de la Mercè va ser qui va ajudar a superar-la. Diu que els ciutadans de Barcelona van decidir agrair-li-ho i la van fer copatrona de la ciutat. També diu que des d'aleshores es fa festa grossa per la Mercè. Per això diu que les llàgrimes de Santa Eulàlia intenen sempre aixafar la festa a la ciutat i que per això sempre plou per la Mercè.

A veure aquest any què diu...

Futbolitis

El periodisme esportiu és un gran mar de mediocritat en el qual, de tant en tant, trobes algú que sap fer el seu ofici i, a més a més, té coneixements d'allò que parla. En aquesta línia hi hauria la dupla de Carlos de Andrés i Perico Delgado fent el ciclisme a TVE o els articles de Joan Golobart a La Vanguardia.

A nivell de futbol, però, és molt difícil trobar punts de referència per sentir-te ben informat i aprendre i entendre coses a nivell tàctic i futbolístic. Per exemple, a TV3 el panorama és desolador. Vergonyós. Cal un esforç gran per trobar gent que digui coses interessants enmig de tanta tonteria, ignorància i intoxicació. Poques vegades tens la sensació que algú sàpiga prou de futbol com per fer-te entendre exactament el que està passant en un partit, en un equip, en una competició. Em sembla que va ser el Cruyff que va dir que ell no pensava tornar a entrenar, entre d'altres coses, perquè no tenia ganes d'haver de discutir de futbol cada dilluns amb gent que només ha jugat a futbol al pati de l'escola. I tenia raó. Com algú que ha estudiat periodisme (si ho ha fet) i és aficionat al futbol pot discutir amb gent que ha jugat 15 anys al primer nivell? De futbol, que en parlin els que en saben, si us plau.

Fa poc he descobert el blog Futbolitis. No sé exactament qui l'escriu però realment està a anys llum dels pamflets que cada dia es poden trobar als quioscos. Per una banda dóna lliçons tàctiques aplicades a partits concrets i, per una altra, explica el negoci del futbol des de la seva complexitat i amb un nivell de coneixement que ajuda a entendre moltes coses que a través de la premsa habitual és impossible entendre.

La magdalena de Proust

De petit, a l'estiu, sempre passava el camió de les escombraries per davant de casa. Normalment coincidia amb l'hora de sopar, però jo sempre m'aixecava corrent per anar a veure l'operació d'aixecar el container i abocar-lo dins del camió. No sé per què però em fascinava. I la meva il·lusió no era ser astronauta, era ser escombriaire i anar penjat darrera el camió.

L'altre dia, tornant cap a Barcelona de nit, em va passar un camió d'escombraries pel costat i tota la bafarada de pudor va entrar per la finestra. Inconscientment vaig somriure i em vaig recordar de quan era petit i d'aquells sopars a la terrassa amb tota la família. I em vaig adonar que la meva magdalena de Proust és un camió carregat de merda.

Paternity

De tant en tant em toca, per feina, assistir a espectacles destinats a públic familiar. D'entrada, això permet constatar que hi ha vida els diumenges al matí, com un món paral·lel...

En aquests contextos gairebé tot són pares i mares, sols o de dos en dos, amb fills (i filles). Quan ja fa unes hores que només veus pares i mares amb fills (i totes les guapes que veus tenen un xiquet en el seu radi d'acció més immediat) es produeix un curiós i inquietant mecanisme psicològic: t'acaba semblant que tota la gent de la teva generació ja està muntada plenament en la paternitat (i la maternitat)...

Al tajo!

S'ha acabat l'estiu. S'ha acabat la pausa. S'ha acabat la calma i l'alegre becaina. S'ha acabat pensar com si no hi hagués marges. Comença de nou la rutina diària.

Al tajo!