Tinc per costum no parlar de política perquè m'avorreix i no m'interessa. Em refereixo al politiqueig partidista i de baixa volada, que és el tipus de política de què es parla i discuteix habitualment a tot arreu. D'això no se'n pot parlar seriosament. I no se'n pot parlar seriosament perquè hi ha un estadi previ que fa que el sistema polític en què vivim estigui podrit des de la base, una podrimenta estructural que fa que no tingui sentit ser vehement ni a favor ni en contra del que fan i diuen els polítics.
No en parlo mai però avui ho faré, i sense que serveixi de precedent de forma molt més extensa del que és habitual en el blog -per una vegada que en parlo!-, per recomanar un llibre que explica molt bé el que penso des de fa temps. El llibre es diu "La dictadura de la incompetència", de Xavier Roig (Ed. La Campana) i la tesi principal és molt senzilla: el sistema polític que tenim (a Catalunya i a Espanya) promou els incompetents i els mediocres i desincentiva i aparta de la política la gent més vàlida.
Explicat de manera força simplificada això es produeix mitjançant un procés que comença al nivell més baix del sector públic: els funcionaris. En aquest nivell la competitivitat és zero. Un cop aconseguida la plaça de funcionari aquesta és per a tota la vida i no hi ha cap mena d'estímul competitiu ni existeix el concepte de productivitat. L'administració com a organització tampoc ho incentiva perquè no ha de competir amb ningú. Facis el que facis, la feina i el sou estan assegurats. Res a veure amb el sector privat, en què si un treballador o una empresa no són competitius ni productius se'n van al carrer o han de tancar. Això no vol dir que no hi hagi funcionaris que facin bé la seva feina, però l'estructura gegantina del sector públic promou la ineficiència i l'escaqueig (en el sector privat és inconcebible el fet que no es despatxi algú que reiteradament no es presenti a fer classe, com sí que passa, per exemple, a la universitat pública...).
Aquest procés va acompanyat, paral·lelament, d'un determinat discurs progressista que converteix l'Estat en l'àngel de la guarda dels ciutadans i crea una immensa dependència d'aquests respecte del sector públic, tenallant la iniciativa privada mentre s'esperen fins a nivells ridículs solucions per part de l'administració de problemes privats. En aquest context, el poder d'un sector públic cada vegada més gran amb una societat civil adormida és enorme.
Curiosament, als parlaments espanyol i català, la majoria de parlamentaris provenen del sector públic (a Espanya -72%- encara són funcionaris de nivell alt, però a Catalunya -68%- ni això). El drama d'això és que, a banda de tenir parlaments formats per gent que mai ha tingut exigències de productivitat ni estan acostumats a arriscar ni saben quin és el pa que es dóna allà fora, al món real del lliure mercat, tenen també interessos corporatius que fan impossible que vulguin modificar la situació de privilegi que tenen. La metàstasi de mediocritat passa així del cos de funcionaris als parlamentaris i, de retruc, al govern. I a poc a poc, també es va instal·lant a tota la societat...
D'altra banda, el sistema electoral de llistes tancades amb circumscripcions grans fa que els candidats al parlament i al govern no hagin d'enfrontar-se al criteri dels ciutadans que els votem sinó que han de guanyar-se el seu lloc dins l'estructura del partit, que és qui decideix qui va a les llistes. No es tracta de convèncer els ciutadans amb arguments, oratòria, demostrant capacitats i excel·lència. Es tracta de guanyar les guerres internes de partit, i aquestes no les guanyen els més bons sinó els que tenen menys escrúpols i més temps lliure per dedicar-hi (és a dir la gent que quan es lleva al matí té la feina i el sou assegurats).
Aquests dos factors van determinant una classe política que no està formada per la gent més vàlida i capacitada per tirar un país o una ciutat endavant amb totes la seves complexitats. I quan no governen els millors és evident que baixa la qualitat de les lleis, de les discussions i del debat polític i, el que és més dramàtic, la gestió dels problemes del país és absolutament ineficient. I quan tot això passa, a la gent més vàlida se li passen les ganes d'entrar en política i, evidentment, tot el país se'n ressent.
Per tant, com diu en Xavier Roig, les nostres democràcies s'acaben convertint en una dictadura de la incompetència. De la mediocritat, afegiria jo. I aquest és el gran drama del país i no totes les discussions més retòriques que reals de la classe política secundades pels mitjans de comunicació (on també domina l'imperi de la mediocritat). I el problema és que, sense canvis estructurals en el control de la funció pública, el sistema de partits i l'educació, la única sortida a això és el colapse del sistema. Problemes ferroviaris, esvorancs, gestió de l'aigua, apagades elèctriques, etc. Què són si no el resultat de la incompetència dels seus gestors i indicis d'un colapse que s'acosta...?
Per tot això té molt poc sentit la discussió política en el nivell del politiqueig partidista, perquè no deixa de ser una discussió sobre diferents graus de mediocritat i incompetència...
No en parlo mai però avui ho faré, i sense que serveixi de precedent de forma molt més extensa del que és habitual en el blog -per una vegada que en parlo!-, per recomanar un llibre que explica molt bé el que penso des de fa temps. El llibre es diu "La dictadura de la incompetència", de Xavier Roig (Ed. La Campana) i la tesi principal és molt senzilla: el sistema polític que tenim (a Catalunya i a Espanya) promou els incompetents i els mediocres i desincentiva i aparta de la política la gent més vàlida.
Explicat de manera força simplificada això es produeix mitjançant un procés que comença al nivell més baix del sector públic: els funcionaris. En aquest nivell la competitivitat és zero. Un cop aconseguida la plaça de funcionari aquesta és per a tota la vida i no hi ha cap mena d'estímul competitiu ni existeix el concepte de productivitat. L'administració com a organització tampoc ho incentiva perquè no ha de competir amb ningú. Facis el que facis, la feina i el sou estan assegurats. Res a veure amb el sector privat, en què si un treballador o una empresa no són competitius ni productius se'n van al carrer o han de tancar. Això no vol dir que no hi hagi funcionaris que facin bé la seva feina, però l'estructura gegantina del sector públic promou la ineficiència i l'escaqueig (en el sector privat és inconcebible el fet que no es despatxi algú que reiteradament no es presenti a fer classe, com sí que passa, per exemple, a la universitat pública...).
Aquest procés va acompanyat, paral·lelament, d'un determinat discurs progressista que converteix l'Estat en l'àngel de la guarda dels ciutadans i crea una immensa dependència d'aquests respecte del sector públic, tenallant la iniciativa privada mentre s'esperen fins a nivells ridículs solucions per part de l'administració de problemes privats. En aquest context, el poder d'un sector públic cada vegada més gran amb una societat civil adormida és enorme.
Curiosament, als parlaments espanyol i català, la majoria de parlamentaris provenen del sector públic (a Espanya -72%- encara són funcionaris de nivell alt, però a Catalunya -68%- ni això). El drama d'això és que, a banda de tenir parlaments formats per gent que mai ha tingut exigències de productivitat ni estan acostumats a arriscar ni saben quin és el pa que es dóna allà fora, al món real del lliure mercat, tenen també interessos corporatius que fan impossible que vulguin modificar la situació de privilegi que tenen. La metàstasi de mediocritat passa així del cos de funcionaris als parlamentaris i, de retruc, al govern. I a poc a poc, també es va instal·lant a tota la societat...
D'altra banda, el sistema electoral de llistes tancades amb circumscripcions grans fa que els candidats al parlament i al govern no hagin d'enfrontar-se al criteri dels ciutadans que els votem sinó que han de guanyar-se el seu lloc dins l'estructura del partit, que és qui decideix qui va a les llistes. No es tracta de convèncer els ciutadans amb arguments, oratòria, demostrant capacitats i excel·lència. Es tracta de guanyar les guerres internes de partit, i aquestes no les guanyen els més bons sinó els que tenen menys escrúpols i més temps lliure per dedicar-hi (és a dir la gent que quan es lleva al matí té la feina i el sou assegurats).
Aquests dos factors van determinant una classe política que no està formada per la gent més vàlida i capacitada per tirar un país o una ciutat endavant amb totes la seves complexitats. I quan no governen els millors és evident que baixa la qualitat de les lleis, de les discussions i del debat polític i, el que és més dramàtic, la gestió dels problemes del país és absolutament ineficient. I quan tot això passa, a la gent més vàlida se li passen les ganes d'entrar en política i, evidentment, tot el país se'n ressent.
Per tant, com diu en Xavier Roig, les nostres democràcies s'acaben convertint en una dictadura de la incompetència. De la mediocritat, afegiria jo. I aquest és el gran drama del país i no totes les discussions més retòriques que reals de la classe política secundades pels mitjans de comunicació (on també domina l'imperi de la mediocritat). I el problema és que, sense canvis estructurals en el control de la funció pública, el sistema de partits i l'educació, la única sortida a això és el colapse del sistema. Problemes ferroviaris, esvorancs, gestió de l'aigua, apagades elèctriques, etc. Què són si no el resultat de la incompetència dels seus gestors i indicis d'un colapse que s'acosta...?
Per tot això té molt poc sentit la discussió política en el nivell del politiqueig partidista, perquè no deixa de ser una discussió sobre diferents graus de mediocritat i incompetència...
