18 d’oct. 2010

La llotja del Camp Nou

A la llotja del Camp Nou, fins ara, tothom hi ha arribat desfilant per una estora vermella sota una agradable pluja de pètals de flor i confetti. I tothom n'ha sortit amb globus i amb tones de merda llençades sobre les seves espatlles. El culer s'il·lusiona amb la mateixa rapidesa amb què se sent estafat. Un barcelonista de tota la vida això ho hauria de saber perfectament, però em sembla que a l'actual president del Barça algú li haurà de regalar una due dilligence per explicar-li que el final del conte sempre ha sigut el mateix. Per si en algun moment s'ha pensat que ell s'escaparia d'aquesta dinàmica. Potser és massa d'hora perquè l'esquitxi la merda de la gestió, però amb la que caca que es va fer l'altre dia al Palau de Congressos ja podriem començar a fer alguna cosa. Tira la pedra i amaga la mà. Cagat...

Posts relacionats: Re, flexió... i Trenta Mil

PS: limitar l'entrada de nous socis a familiars de socis actuals és la  mesura més radicalment trenta milt que podria haver ideat la nova directiva del Barça. 

15 d’oct. 2010

Una nit al Jamboree

L'any 1999 érem uns pipiolos. Feia poc que havíem deixat l'escola de tota la vida i un dia vam quedar un grupet pel centre de Barcelona. Vam anar a sopar al lloc barato de torn, que en aquella època no recordo si ja era un shawarma o encara era un Pans & Company. Érem un grup d'uns deu pipiolos i pipioles i entre nosaltres hi havia una noia que tenia una vinculació familiar que ens permetia entrar gratuïtament a diversos locals d'oci de Barcelona que quedaven bastant més enllà del que ens corresponia per capacitat econòmica, caràcter i pèls al cul. Així amb el nostre carnet VIP anàvem al Moog, el Jamboree, la Cova del Drac i a algun altre que no recordo. Aquell dia ella ens va proposar d'anar al Jamboree, on entrariem gratis i possiblement podriem fer més o menys copes sense pagar en funció de qui hi hagués a la barra. A tots ens va semblar perfecte qualsevol cosa relacionada amb 'beure' i 'gratis', així que amb les nostres bambes blanques, les samarretes xinades, barba de pèl moixó i algunes grenyes postadolescents i postgrunge tot en un, ens en vam anar cap al Jamboree. Un porter molt gros i amable ens va deixar entrar i ens vam endinsar en el black world: homes negres amb dones negres ballant música negra. La nostra amiga va anar a la barra i va descobrir que tenia fil directe amb el paradís i va dir les paraules màgiques: barra lliure. Jack Daniels i vinga fot-li! I quan ja semblava que la cosa no podia millorar per la porta van començar a entrar negres de dos metres amb pivons penjant dels braços. Sí senyores i senyors, era la selecció dels EUA de bàsquet que l'endemà s'enfrontava al Barça al Palau Sant Jordi per celebrar el centenari del club. I aquí estaven, jugadors i cheerleaders gaudint de la nit barcelonina. I aquí estàvem, com si ens haguéssim colat en una festa privada, ballant al costat de gent com Charles Barkley i Scottie Pippen (jo va ser als únics que vaig reconèixer), desbordats per la triple emoció de: 1- estar en un local fora de la nostra mesura, 2- tenir barra lliure de qualitat i 3- compartir festa amb autèntiques estrelles del show businnes. La cosa va durar fins que cansats, més a prop de la línia horitzontal que de la vertical i una mica saturats de tant d'admirar coses, a quarts de cinc de la matinada abandonàvem el lloc dels fets mentre, a la barra, un cambrer omplia un fila infinita de gots de xupito que un negre de dos metres amb un puro immens als llavis es disposava a repartir entre jugadors i cheerleaders. I la cosa no tenia aspecte d'anar a menys. L'endemà gairebé els mateixos que havíem viscut una nit mítica ja des del primer minut ens vam ficar en un cotxe -per definir-ho d'alguna manera- i ens en vam anar cap a la Fira de Tàrrega. En un bar, envoltats de hippies, gossos i molta pols, intentàvem passar la ressaca veient  el partit entre el Barça i la millor selecció del món. El Barça, oh sorpresa, va guanyar. Tots podem imaginar què va dir la premsa d'un fet de tanta trascendència històrica, i que ningú va dir mai que la ressaca també jugava al Sant Jordi.