El perruquer

Finalment ha passat el que un dia havia de passar. L'altre dia vaig anar a la barberia i el Rafael no hi era. Des de fora ja ho vaig veure però vaig entrar a preguntar per ell al nou amo. Estava assegut llegint el diari, la barberia buida. Em va dir que el Rafael està de baixa, jo que quan tornarà, ell que no ho sap ni ell. Ja s'estava incorporant quan em diu que passi, que m'arreglarà ell. I jo que no, que no fa falta, que ja m'has arreglat prou amb l'estropici que li has fet a la barberia i deixant-me sense barber...

Total que avui me n'he anat a una perruqueria -no barberia- que m'han recomanat, amb un resignat trasbals vital. És estúpid, però un barber que et talla el cabell des de fa gairebé 20 anys, que ho sap tot del teu cap i a qui no has de dir res, és una cosa que per mi tenia un valor incalculable proper a la felicitat. I allà estava jo, tens, nerviós, trist, resignat, assegut a la cadira, explicant-li al perruquer -pobre noi- el meu desemparament i els meus miserables desitjos estètics. I ha anat bé. No només perquè m'ho ha fet bé. Estava clar que ho faria bé, és evident que qualsevol professional de la tisora ho hauria fet bé, però ha anat bé perquè m'ha comprès en el meu desemparament. Que patètic si no, sense una mica de comprensió...