29 de gen. 2009

La llàgrima

"La llàgrima més dolça ha vingut avui,
a les dotze i poc, dotze i molt... és igual

La llàgrima més dolça l'he sentit lliscant,
________________________________(des del llit, a les fosques, esperant la son)
galta avall,
_________plena de tristesa
_________plena de d'amor
_________plena de nostàlgia

La llàgrima era densa
La llàgrima era càlida
_________era només una
_________era una carícia
_____________________la que tant trobo a faltar"

Escrit de Tuàutem

28 de gen. 2009

Margarit

"...què t'impedeix de ser feliç en els moments més durs? T'ho impedeixen les grans penes, les pèrdues? No. Els grans dolors fan un forat, però els assumeixes perquè, si no, et derroten i t'enfonsen. Això és el dol. Però després aquest procés no t'impedeix pas d'anar cap a la felicitat. En canvi, les mesquineses, la ronya quotidiana, sí que t'ho impedeixen.(...) La cultura serveix per ordenar-se per dins i saltar cap a l'alegria. És això el que s'ha d'ensenyar i no s'ensenya."

Joan Margarit

23 de gen. 2009

Dibuixar

Si amb quatre traços pogués dibuixar la vida no faria falta escriure tant. La il·lustració com la poesía: síntesi concreta i petita de pensaments complexos. Si sabés dibuixar les coses molts cops no hauria d'escriure-les. I molts d'altres sabria explicar-les. Quina limitació més gran i, alhora, que profundament assumida de fa tants anys...

20 de gen. 2009

Decadent

Dit dels circs que venien a Barcelona als anys 80 i als quals ens portaven els nostres pares pensant-se que ens feia algun tipus de gràcia, creient que la nostra infantesa era equiparable a la seva en el terreny de les il·lusions i l'entreteniment. Poques coses recordo més fosques, tristes i sinistres que aquells circs a les places de Toros de les Arenes i la Monumental...

16 de gen. 2009

Pallassos

De petit, en unes festes de Gràcia, el meu pare em va haver de treure d'un carrer on hi actuaven uns pallassos per calmar els meus brams i llàgrimes de terror. Quan anava al circ em posava a la última fila per estar ben lluny dels pallassos i els "payasos de la tele" no em feien cap gràcia. Tot i això, recordo riure amb les pel·lícules de Charlot, Laurel i Hardy, els Germans Marx, Buster Keaton i tenir durant molts anys un poster dels Colombaioni a l'habitació .

Durant anys vaig mantenir amb seguretat que no m'agradaven els pallassos i, segurament com a premi, he acabat treballant amb un pallasso i organitzant un festival de pallassos. Gràcies a això, i a poc a poc, he començat a entendre què és un pallasso. Ara veig que hi ha pallassos que em fan riure. Que Charlot, Buster Keaton i els Colombaioni, tot i no portar el nas ni anar vestits de colors, també eren pallassos. Que la màscara del nas i el maquillatge és només una dimensió del pallasso i que el clown no és aquesta màscara sinó un determinat llenguatge. Que no és un tonto vestit de colors que fa el ridícul per fer riure sinó que és intel·ligència i subtilitat. Darrera la màscara hi ha d'haver un pallasso, però sense màscara també hi ha pallasso.

La màscara em segueix provocant una certa por, però ara ja tinc prou capacitat de raonar com per fer-ne abstracció i saber que és mentida. Però en el fons del meu cor, cervell o l'òrgan que sigui que regula el terror, l'estètica del pallasso de colors em segueix activant la tecla que em faria sortir per cames. Li tinc molt de respecte al nas vermell, massa com per posar-me'l des del dia que em vaig veure reflexat en aquell nen a qui tots intentàvem convèncer amb el nas posat que entrés a veure els pallassos mentre ell, totalment aterrat, retorcia el seu cos en braços del seu pare i buscava el camí més curt per estar el més lluny possible d'allà...

8 de gen. 2009

La llebre

Internet, el mòdem priiip, xats IRC, el mail, messenger, google i derivats (gmail, google maps, google view), fotologs, blogs, youtube, myspace, facebook...i ara el Dropbox! Tot això en només 10 anys.

La tecnologia és la llebre que ens fa correr pel segle XXI i tota l'estona fa la sensació que t'estàs quedant enrera. Angoixa una mica...

7 de gen. 2009

Camises fora

Hi ha un salt generacional, que diria que se situa al voltant de la generació que ara té uns 40 anys, que ve marcat pel fet de sentir-se còmode estèticament portant la camisa o la samarreta per dins dels pantalons i la gent que ja no se sent gens còmode amb aquesta estètica...

En el futbol tampoc se'n van sortir amb la norma que obligava a portar la samarreta per dins dels pantalons... (abans / ara)

No hi ha hipòtesi, només observació empírica, però està clar que és generacional.

6 de gen. 2009

Reis

Els reis ja han arribat. A tot arreu i també a Barcelona. La veritat és que feia molts anys que no anava a la cavalcada de Barcelona i viure-la des de dins és bastant espectacular. Per la gentada que hi participa (més de 1.000 persones), pel desplegament al pavelló de la Fira de Barcelona, per la logística d'assajos, vestuari, maquillatge, autocars i carrosses que s'organitza perquè tot això pugui funcionar, per la gentada que surt al carrer a veure-la passar (des de Ciutadella a Plaça Espanya, 5 km amb gent a tot arreu), per la cara de flipats dels nens i nenes i també per la de nens i nenes que hi ha a Barcelona!, perquè arriba un moment que vestit de patge reial i saludant amb tota la majestuositat del món t'acabes creient que ets algú important. I perquè després de dos mesos de donar-li voltes al projecte de preparar 40 xanquers per sortir a la cavalcada de Barcelona ens ha sortit quasi perfecte (39 de 40).

I passats els reis, seguim amb els pallassos. A tope!

2 de gen. 2009

La cavalcada

Tanta feina no em deixa esma pel blog...

...cal fer arribar els reis a Barcelona...
...ja falta menys...


Dibuix: litel_mery