Ja fa uns quants anys, just acabada la carrera, vaig incorporar-me al mercat laboral en una consultora on vaig poder demostrar les meves habilitats com a investigador social. Entre d'altres coses, durant uns mesos em vaig dedicar a recórrer tota l'Àrea Metropolitana de Barcelona visitant centenars d'empreses, institucions públiques i entitats cíviques i intentant desxifrar quins eren els seus usos lingüístics, és a dir quins idiomes feien servir en multitud de situacions diferents i en quin percentatge. Era un qüestionari llarg, que s'havia de fer presencialment amb algun responsable del lloc en qüestió i que acostumava a durar uns tres quarts d'hora de mitjana. L'entrevista era concertada telefònicament per un eficient equip de noies estudiants de postgraus i màsters, i jo anava amunt i avall a la recerca de la dada perduda. Aquest periple em va permetre conèixer l'Àrea Metropolitana i tots els seus mitjans de transport públics, veure un ampli ventall d'empreses i institucions que em van ajudar a fer-me una radiografia del món laboral en un moment en què jo no sabia què fer amb la meva vida, aprofundir en la sempre complexa psicologia humana a través de tot tipus de converses amb tot tipus de personatges, esmorzar cada dia en un bar diferent i acabar fins al cap d'amunt de tot del conflicte català-castellà com a tema de conversa. També vaig descobrir que les dades obtingudes mitjançant mètodes quantitatius no són més que la síntesi d'una suma d'errors, aproximacions, invencions o mentides manifestades per una persona que no té ni idea d'en quin percentatge els seus clients se li adrecen en català en les comunicacions via e-mail i filtrada per una altra que vol acabar el qüestionari el més aviat possible perquè arriba tard a una altra entrevista o, simplement, perquè és tard i vol ploure.
Un bon dia em van concertar una cita per fer l'enquesta a AUCAT (Autopistes de Catalunya) i la persona de contacte era Macià Alavedra, un dels seus màxims directius. Em va impressionar. Era un matí d'hivern, vaig vestir-me de la millor manera que vaig saber, estrenant una americana de pana marró que no m'he tornat a posar mai més, i vaig anar cap a la seu d'AUCAT. Quan vaig arribar em van fer passar un control de seguretat, DNI, scanner i targeta de visitant. Vaig agafar un ascensor i vaig pujar fins el pis que m'havien indicat. Una secretària em va fer passar per un despatx ampli i lluminós on, en una taula, treballava una companya seva i em va acompanyar fins el despatx de'n Macià Alavedra, que era més gran que el pis on jo vivia en aquells moments, elegant i espaiós. Només hi havia alguna estanteria, una taula molt gran de reunions buida i una taula escriptori immensa, darrera la qual a ell se'l veia més aviat petit. Damunt la taula només els diaris del dia, ni rastre de tecnologia informàtica. Em va saludar amablement i jo, un xic nerviós, per què negar-ho, li vaig explicar què hi havia anat a fer. Molt bé, em va dir, endavant. Vaig disparar la primera pregunta, quin any es va fundar AUCAT? i es va desconcertar. La segona, quants treballadors té l'empresa?, i va dir no ho sé, vols dir que me l'has de fer a mi aquesta enquesta? Vaig vacil·lar, aquest qüestionari l'ha de contestar algú que tingui una visió general de l'empresa, això és el que demanem quan truquem. Doncs em sembla que jo tinc una visió massa general de l'empresa, torneu a trucar perquè la faci algú altre. I amb aquesta evidència ens vam aixecar de la taula, em va acompanyar fins la porta del seu gran despatx, segurament vam encaixar la mà, i me'n vaig anar cap al cotxe amb l'expressió "massa general" anant de punta a punta del meu cervellet ingènu i desconcertat...
Un bon dia em van concertar una cita per fer l'enquesta a AUCAT (Autopistes de Catalunya) i la persona de contacte era Macià Alavedra, un dels seus màxims directius. Em va impressionar. Era un matí d'hivern, vaig vestir-me de la millor manera que vaig saber, estrenant una americana de pana marró que no m'he tornat a posar mai més, i vaig anar cap a la seu d'AUCAT. Quan vaig arribar em van fer passar un control de seguretat, DNI, scanner i targeta de visitant. Vaig agafar un ascensor i vaig pujar fins el pis que m'havien indicat. Una secretària em va fer passar per un despatx ampli i lluminós on, en una taula, treballava una companya seva i em va acompanyar fins el despatx de'n Macià Alavedra, que era més gran que el pis on jo vivia en aquells moments, elegant i espaiós. Només hi havia alguna estanteria, una taula molt gran de reunions buida i una taula escriptori immensa, darrera la qual a ell se'l veia més aviat petit. Damunt la taula només els diaris del dia, ni rastre de tecnologia informàtica. Em va saludar amablement i jo, un xic nerviós, per què negar-ho, li vaig explicar què hi havia anat a fer. Molt bé, em va dir, endavant. Vaig disparar la primera pregunta, quin any es va fundar AUCAT? i es va desconcertar. La segona, quants treballadors té l'empresa?, i va dir no ho sé, vols dir que me l'has de fer a mi aquesta enquesta? Vaig vacil·lar, aquest qüestionari l'ha de contestar algú que tingui una visió general de l'empresa, això és el que demanem quan truquem. Doncs em sembla que jo tinc una visió massa general de l'empresa, torneu a trucar perquè la faci algú altre. I amb aquesta evidència ens vam aixecar de la taula, em va acompanyar fins la porta del seu gran despatx, segurament vam encaixar la mà, i me'n vaig anar cap al cotxe amb l'expressió "massa general" anant de punta a punta del meu cervellet ingènu i desconcertat...