29 d’oct. 2009

El bo d'en Macià

Ja fa uns quants anys, just acabada la carrera, vaig incorporar-me al mercat laboral en una consultora on vaig poder demostrar les meves habilitats com a investigador social. Entre d'altres coses, durant uns mesos em vaig dedicar a recórrer tota l'Àrea Metropolitana de Barcelona visitant centenars d'empreses, institucions públiques i entitats cíviques i intentant desxifrar quins eren els seus usos lingüístics, és a dir quins idiomes feien servir en multitud de situacions diferents i en quin percentatge. Era un qüestionari llarg, que s'havia de fer presencialment amb algun responsable del lloc en qüestió i que acostumava a durar uns tres quarts d'hora de mitjana. L'entrevista era concertada telefònicament per un eficient equip de noies estudiants de postgraus i màsters, i jo anava amunt i avall a la recerca de la dada perduda. Aquest periple em va permetre conèixer l'Àrea Metropolitana i tots els seus mitjans de transport públics, veure un ampli ventall d'empreses i institucions que em van ajudar a fer-me una radiografia del món laboral en un moment en què jo no sabia què fer amb la meva vida, aprofundir en la sempre complexa psicologia humana a través de tot tipus de converses amb tot tipus de personatges, esmorzar cada dia en un bar diferent i acabar fins al cap d'amunt de tot del conflicte català-castellà com a tema de conversa. També vaig descobrir que les dades obtingudes mitjançant mètodes quantitatius no són més que la síntesi d'una suma d'errors, aproximacions, invencions o mentides manifestades per una persona que no té ni idea d'en quin percentatge els seus clients se li adrecen en català en les comunicacions via e-mail i filtrada per una altra que vol acabar el qüestionari el més aviat possible perquè arriba tard a una altra entrevista o, simplement, perquè és tard i vol ploure.

Un bon dia em van concertar una cita per fer l'enquesta a AUCAT (Autopistes de Catalunya) i la persona de contacte era Macià Alavedra, un dels seus màxims directius. Em va impressionar. Era un matí d'hivern, vaig vestir-me de la millor manera que vaig saber, estrenant una americana de pana marró que no m'he tornat a posar mai més, i vaig anar cap a la seu d'AUCAT. Quan vaig arribar em van fer passar un control de seguretat, DNI, scanner i targeta de visitant. Vaig agafar un ascensor i vaig pujar fins el pis que m'havien indicat. Una secretària em va fer passar per un despatx ampli i lluminós on, en una taula, treballava una companya seva i em va acompanyar fins el despatx de'n Macià Alavedra, que era més gran que el pis on jo vivia en aquells moments, elegant i espaiós. Només hi havia alguna estanteria, una taula molt gran de reunions buida i una taula escriptori immensa, darrera la qual a ell se'l veia més aviat petit. Damunt la taula només els diaris del dia, ni rastre de tecnologia informàtica. Em va saludar amablement i jo, un xic nerviós, per què negar-ho, li vaig explicar què hi havia anat a fer. Molt bé, em va dir, endavant. Vaig disparar la primera pregunta, quin any es va fundar AUCAT? i es va desconcertar. La segona, quants treballadors té l'empresa?, i va dir no ho sé, vols dir que me l'has de fer a mi aquesta enquesta? Vaig vacil·lar, aquest qüestionari l'ha de contestar algú que tingui una visió general de l'empresa, això és el que demanem quan truquem. Doncs em sembla que jo tinc una visió massa general de l'empresa, torneu a trucar perquè la faci algú altre. I amb aquesta evidència ens vam aixecar de la taula, em va acompanyar fins la porta del seu gran despatx, segurament vam encaixar la mà, i me'n vaig anar cap al cotxe amb l'expressió "massa general" anant de punta a punta del meu cervellet ingènu i desconcertat...

26 d’oct. 2009

La cabra mecánica

Fa set anys vam descobrir La Cabra Mecánica per casualitat, en l'època en què triomfava amb la cançó de la ONCE. Tocava a l'escenari de Cadena 100, al Passeig de Gràcia, amb Fito & Fitipaldis i Los Delinqüentes, i quan van acabar aquests dos grups ens vam despistar i no vam acabar de marxar ràpid. Feia bastanta mandra quedar-se a escoltar rumba pop comercial però ja se sap que prendre decisions col·lectives porta el seu temps. De sobte va sortir el Lichis a l'escenari, drogat fins a les orelles, puny enlaire amb els dits índex i petit aixecats, cridant "larga vida al Baron Rojo!" cada dos cançons i menjant-se un públic que, excepte comptades exepcions, no sabíem què havíem anat a veure. Ens vam quedar atrapats. Pel seu magnetisme, la seva actitud, la força de la música, la brillantor de les seves lletres, per lo punky que era l'autor de 'no me llames iluso porque tenga una ilusión' i per la sensació que estavem descobrint un dels nostres grups preferits allà en directe, sobre la marxa. Allò no era un grup de flamenco pop. Allò era un músic amb molta mili en orquestres patxangueres, amb un domini brutal de tot tipus de pals musicals però més proper a Leño, Los Suaves i Barón Rojo que a Ketama. Un antiheroi just a dalt de tot de la cresta de la onada de l'èxit comercial, potser sí que una mica sobrepassat, però el contrast era magnèticament atractiu. Per sort, en algun moment es va adonar que tot aquell èxit i popularitat no anaven amb ell ni amb la seva manera d'entendre la música, si és que mai s'ho havia arribat a creure, i va reconduir la seva carrera a paràmetres més normals.

Durant aquests anys l'hem anat seguint amb més o menys intensitat. Ell s'ha anat calmant i ara ha decidit matar La Cabra Mecánica amb un gran disc recopilatori ple de versions revisades del seu propi repertori i amb una gira que ens va portar en peregrinació a la sala Bikini amb aquella mateixa fe, inalterada des del concert al Passeig de Gràcia. I ell, més madur i més serè, ens va atrapar de la mateixa manera. El Lichis és un dels millors músics d'Espanya i m'atreviria a dir que el millor lletrista. Amb La Cabra Mecánica com a suport del seu discurs li era difícil, en aquests moments, sentir-se còmode i arribar a un públic ampli que el respectés. Però amb el nou projecte que comença algú deia que no seria estrany que assolís un gran reconeixment com cantautor. És possible. I seria just. 'Miguelito' serà més madur i més tranquil, més bluesero i elegant. Està bé, nosaltres també som cada dia una mica més madurs i tranquils. Més blueseros i elegants.

Entrevista al Lichis



12 d’oct. 2009

Andrés Calamaro

Andrés Calamaro és un gran. Un dels més grans. Història viva de la música popular hispana, amb més de trenta anys de carrera a les esquenes, membre del millor grup de rock'n'roll en castellà que hi ha hagut a banda i banda de l'Atlàntic, enorme lletrista i compositor i una referència ineludible en la formació emocional de diverses generacions. Les cançons de Calamaro formen part de la motxilla que duc per anar per la vida i això bé val una excursió a Girona per veure l'únic concert de la gira a Catalunya. Des del minut zero de concert tota una declaració d'intencions: 4 guitarres elèctriques (Calamaro inclòs), baix, piano i bateria a ritme de Jumping jack flash dels Stones. El Calamaro més rocker en la seva màxima expressió, acompanyat d'una banda d'autèntic luxe, amb només dues incursions testimonials en el terreny dels tangos i adaptant aquelles cançons més llatines al format rocker (increïble versió de "Brindo" a ritme de "Walk of life" dels Dire Straits).

Si la primera vegada que el vaig veure fa tres anys a la gira del Regreso portava una banda d'acompanyament (la Bersuit) que li feia de xarxa protectora per la seva llastimosa salut i poca veu, en fa dos a la gira amb Fito & Fitipaldis ja va demostrar que tornava a estar en forma i a ser una estrella del rock (amb tot el que això implica d'actitud dalt d'un escenari) en una desesperant successió dels seus èxits més desconeguts, els del disc El Salmon que, a Girona, va corregir amb un show ple de grans himnes de totes les èpoques: des de Mil horas de l'època amb Los Abuelos de la Nada (probablement per reivindicar-ne l'autoria davant l'atrocitat perpetrada per Àlex Ubago) a tots els seus grans èxits en solitari, passant per nombrosos himnes de l'època de Los Rodríguez que aconseguien activar els més inesperats resorts de la nostàlgia quan et trobaves escoltant en directe cançons com "Mi enfermedad" o "Canal 69". Dues hores de concert repassant el seu millor repertori, energia rock'n'roll pura per connectar amb un públic entregat a la causa, un Calamaro pletòric com a cantant, músic i frontman, les ineludibles referències a la albiceleste i Leo Messi, i una constatació impressionant: pocs músics podrien ser tan solvents i sentir-se tan còmodes en registres tan diferents de la música popular com són el rock'n'roll, el tango o la cançó sudamericana. I per si havies oblidat que el rock'n'roll és lo millor que hi ha, ahir ell era allà per recordar-t'ho. Gràcies.