Merda per tu

No acabo d'entendre la gent que diu que s'alegra quan guanya el Barça però que no li afecta quan perd.

El futbol és una pantomima, està clar. Però si no te la creus quan perd, com te la pots creure quan guanya?

Rumba i rock

"El Pescaílla, Peret y Gato Pérez
significan per a la rumba catalana
el mateix que Chuck Berry, Elvis Presley
y Bob Dylan per al rock'n'roll:
el pioner, el Rei i el poeta,
que li va donar un contingut més social i progressista"

(Los Manolos)

"Com que el Gato no pot ser el Rei de la Rumba és el Rei de tots els gats"

(Meztuca)

Dia Gato

A la motxilla d'anar pel món hi duc les cançons del Gato Pérez.

Aquestes cançons són la meva mateixa visió de món i de la vida. Un equilibri de rumba i coco. D'alegria i nostalgia. De música i sociologia. De festa i racionalitat. De catalanitat i charneguisme. Són la Barcelona de la meva infantesa. La rumba com a mitjà útil per explicar una determinada visió del món i, per aquest mateix motiu, la rumba catalana com a finalitat mateixa a defensar i a promoure.

Estic segur que sense l'aportació que va fer el Gato intel·lectualitzant la rumba catalana a mi no m'hagués interessat de la mateixa manera aquest gènere.

A la motxilla d'anar pel món hi duc les cançons del Gato. Estaven bastant amagades i avui, per sorpresa, han tornat a aparèixer.

L'opi del poble

Que el futbol és l'opi del poble? Dues tasses pafavó...

Barça - Manchester (23/4/2008)

Sant Jordi treballa en negre

Tothom parla de Sant Jordi com el dia del llibre i la rosa, però ningú diu que és el dia en què l'economia submergida del país treballa a més rendiment: associacions d'educació en el lleure, alumnes que marxen de viatge de final de curs, gitanes, romanesos i passavolants diversos fan el seu agost gràcies a la rosa i a tot el merchandancing associat a la festa.

Sant Jordi és una festa tant gran perquè hi ha molt calé pel mig, però és tant popular que no només hi guanyen diners el Corte Inglés, l'FNAC i el Navarro. Per Sant Jordi tothom té la seva oportunitat de fer-hi calé. Per això és la gran festa dels catalans.

Visca!

LAS BRIGADAS CHOCADELICAS YA ESTAN AQUÍ!!

Las brigades Chocadelicas ja estan aquí per lluitar contra la indústria de l'avorriment. Chocadelia Internacional i el seu espectacle Canciones para perder una guerra disparen directament a la base de moltes de les contradiccions de la indústria de l'espectacle i la cultura amb la bandera de l'anartismo per davant, un concepte que vincula l'art i les teories anarquistes de principis de segle XX i amb el qual es reivindica una democràcia cultural autèntica per a tots els sectors que participen en l'activitat artística: llibertat total i per a tothom per crear i expressar-se artísticament. La indústria no pot posar límits a aquesta llibertat. La imaginació és infinita i l'expressió il·limitada.

Funkanrol contundent i discurs el·laborat. Capacitat comunicativa amb el públic infinita (Lalo López, guitarrista de Fundación Tony Manero i ideòleg chocadelic és dels frontmans més potents que he vist en molt de temps). Coherència ideològica i actitud funky per totes bandes. Un cocktail explosiu de festa, catxondeo, ideologia i funkanrol pensat per perdedors i per a perdedors, un grup minoritari tant convençut del que fa que li importa una merda que el seu missatge no traspassi els límits de la marginalitat.

Chocadelia Internacional ya está aquí, hermanos y hermanas!! Jo era chocadelic, però fins ahir no ho sabia!! Tu també ho deus ser, no esperis per comprovar-ho.

CANCIONES PARA PERDER UNA GUERRA ¡Un vodevil funk en formato acústico que narra la lucha del artista postmoderno por ser persona y producto a la vez! ¡Sexo, pastelitos, droga y funcanrol como nunca lo habías visto antes, con revisiones libres de los ya grandes anti-hits del anartismo y nuevas composiciones que prometen causarte frío en el estómago! Sin manager, sin apoyo de la prensa musical, sin conciertos, sin expectativas,…Es el momento de que los perdedores ajusten cuentas pendientes… ¡Y de paso cagarse en la industria del entretenimiento! ¡Ya están aquí los nietos de los perdedores, los que de sus derrotas hacen canciones!

Plou!

A Barcelona la pluja no omple pantans, però neteja de guiris Sagrada Família i voltants!!

Passa

Passa la vida a poc a poc,
sembla mentida, amb lo ràpid que va tot.
Passa la vida: toc! toc!
- Moltes gràcies, però és que ja tenim de tot...

Los Manolos

Gran nit de rumba al Luz de Gas amb el retorn de Los Manolos als escenaris després d'anys a la nevera. Per fer-ho, una banda de tres músics (baix, bateria i teclats) que quan Los Manolos triomfaven a principis dels 90 devien ser tant nens com jo i que li donen una base contudent i compacta per presentar tant els nous temes d'un disc que encara no han gravat com les seves versions més populars. Amb el carisma intacte han triomfat en un Luz de Gas ple de gom a gom, amb gent de totes les edats corejant himnes rumberos com l'All my loving, Amigos para siempre o El muerto vivo.

Curiós veure tanta gent de generacions diferents ballant i cantant les mateixes cançons. I quan dic generacions diferents vull dir des dels 18 anys fins a la vuitantena. L'èxit de públic adult avui al Luz de Gas, el ple de gent jove que hi va haver fa unes setmanes al Rumba Club del KGB en la Festa de Sant Gaudenci i el retorn als escenaris de grups com Ai, ai, ai i Los Manolos semblen confirmar que l'enèsim "boom" de la rumba catalana ja és aquí. Fa anys que s'està gestant i ja ha començat a madurar. I això és important pel que suposa de recuperació d'una part molt important del folklore i la cultura popular catalana, però també per la component intergeneracional que té.

La rumba catalana va triomfar als 60, als 90 i està començant a marcar part de la generació de joves de la primera dècada del segle XXI. Potser només és una curiositat, però tenim entre mans un gènere musical festiu que se'l senten seu gent de generacions molt diferents. No crec que això sigui molt habitual i tindria la seva gràcia aprofitar la rumba catalana per trencar una mica aquesta pauta social tant catalana (i paieta!) que fa que l'espai i el temps d'oci estiguin compartimentats generacionalment i que els fills, els pares i els avis no es barregin per divertir-se. De fet, els gitanos dels quals ve la rumba catalana, es diverteixen tots junts.

La casa mig buida

La casa és mig buida. Sense paritat. Dos homes. Menys dos, quatre. La casa és mig buida sense pietat.

Monstres

El metro, a les 2h de la nit i amb una cervesa de més, és ple de monstres. Encara que segurament el monstre sóc jo i ells un mirall. Potser per això a la nit prefereixo caminar que no pas agafar el metro. Els monstres a l'aire lliure són menys monstres.

AVUI JO, DEMÀ TU

Aquí sí que no hi ha dubte.

Porta del cementiri de Montclar de Berguedà.

L'home de la flor a la boca

L'altre dia vaig anar al teatre a veure L'home de la flor a la boca, una obra de Luigi Pirandello, a la Biblioteca de Catalunya. Reconec ja d'entrada la meva ignorància en matèria teatral. No sé qui és Pirandello, no coneixia l'obra i em veig incapaç de fer una valoració justa de la interpretació dels actors, de l'escenografia, de l'adaptació de l'obra, etc, etc, més enllà de dir que algunes coses em van agradar i d'altres no tant.

Però el tema no és què em va agradar i què no. El tema és que no vaig entendre l'obra. I no només jo. Després de comentar-la amb 5 persones més ningú va ser capaç d'explicar exactament de què anava i exactament què hi passava.

No és la primera vegada que em passa i començo a sospitar que jo no en tinc tota la culpa. Entenc que portar al teatre textos clàssics que s'han fet moltíssimes vegades no deu ser fàcil per un director. Entenc legítima la voluntat d'innovar i de fer noves lectures d'un text, fins i tot d'incorporar-hi un punt de vista propi. Però em fa la sensació que, de vegades, els directors (i directores!, correcció política obliga) s'obliden que hi ha gent que anem a veure obres sense saber de què van ni en quin context van ser escrites. Hi ha molta ignorància suelta, és veritat i perdó, i textos realment complicats d'entendre (tot i que em sembla que aquest no era el cas), però em sembla que això no treu que hi ha d'haver un esforç per part dels directors per facilitar que s'entengui què estan explicant i prioritzin això a la part formal de l'espectacle. Ja ho diuen que als catalans ens perd l'estètica però, de vegades, una imatge no val més que mil paraules. Sobretot si tens la sensació que te l'estant colant per l'esquadra.