Opinadors professionals

Radio, televisió i premsa escrita conformen els seus continguts amb un elevat percentatge de tertúlies i articles d'opinió. Conceptualment està bé, perquè en teoria això hauria d'ajudar a qui els llegim o escoltem a formar-nos les nostres pròpies opinions d'una manera més completa i complexa. A la pràctica crec que això acaba sent un autèntic problema pel país, perquè tampoc hi ha tanta gent capacitada per dir coses interessants i els que hi ha segurament no van a la ràdio i a la tele a parlar.

Per tant, ens acabem trobant amb gent més o menys capacitada per parlar (que no per dir coses interessants), que s'han convertit en opinadors professionals i que ocupen totes les tribunes públiques d'opinació parlant d'absolutament tot: tant li fot transvassaments com túnels per sota la Sagrada Família, política que medi ambient, economia o futbol, el "Cor de la ciutat" o violència de gènere. És igual, ells (i elles) parlen de tot i amb una seguretat que provoca vertigen perquè, la veritat i no ens enganyem, lo normal és no tenir ni idea ni tampoc una opinió formada de la grandíssima majoria de temes que es posen sobre la taula.

El problema és que aquests són els que que generen opinió i la gent acabem parlant com ells, dient les mateixes gilipollades que diuen ells sobre coses de les quals no en tenen ni idea, pensant-se i pensant-nos que en tenim una opinió formada... No m'estic carregant tothom que surt als mitjans opinant, només aquells que s'han convertit en opinadors professionals, que no són conscients de les seves limitacions i que accepten opinar de tot el que se'ls proposa i no només d'allò que estan capacitats per parlar. El cas més paradigmàtic seria el del President del Parlament de Catalunya amb columna setmanal al Mundo Deportivo...

La serpiente multicolor

Aquest any el Giro només es podia seguir per Eurosport, però veient les possibilitats de guanyar-lo d'Alberto Contador, TVE ha decidit comprar els drets de les últimes etapes per retransmetre-les. Així que avui he entrat a un bar i m'he trobat la tele encesa i al sentir les veus Carlos de Andrés i Pedro Delgado, els dos comentaristes habituals del Tour de França i dels grans esdeveniments ciclistes de l'any, m'he posat content: cada cop falta menys pel Tour.

El Tour de França és una de les cites esportives que més il·lusió em fan de tota la temporada. Després del futbol és l'esport que més m'agrada. És la millor cursa, on van els millors corredors i on s'ho deixen tot per guanyar. És la millor volta ciclista del món i disfruto molt veient tant les etapes de muntanya com les planes, això últim sobretot gràcies a la dupla Freire-Flecha. Malgrat els escàndols de dopatge dels últims anys que no acabo d'entendre, jo segueixo confiant que amb el ciclisme puc passar grandíssimes tardes. I això crec que és, sobretot, gràcies a les retransmissions de Carlos de Andrés i Pedro Delgado, un oasi de qualitat periodística enmig de la mediocritat dominant. Les poques coses que sé de ciclisme són gràcies a ells i crec que una proporció enorme de la meva passió pel Tour de França és culpa seva. I ha arribat un punt en què puc no seguir una etapa, però la tele posada i les seves veus de fons em produeixen una sensació molt agradable. Si això es contextualitza en un bar de muntanya, plovent a fora i amb tota la tarda per davant sense res a fer, la sensació és molt propera al que deu ser la felicitat.

Això és viure dins l'armari...

"Un japonés de 57 años intrigado por la desaparición de alimentos en su cocina, decidió colocar una cámara oculta y descubrió que una mujer vivía en un armario de su casa desde hacía meses, según informa la prensa local japonesa.

El hombre, un desempleado que vive en la ciudad de Fukuoda (sur de Japón), descubrió el pasado miércoles que una intrusa deambulaba por su casa mientras él estaba fuera, mediante las imágenes que la cámara enviaba a su teléfono móvil. Llamó a la policía y cuando los agentes se presentaron en la casa, encontraron a una mujer de 58 años que se había instalado en un armario que el hombre no utilizaba. Dentro, guardaba un colchón y botellas de agua. La policía sospecha que llevaba viviendo allí varios meses.

El dirio Nikkan Sports asegura que la mujer se excusó ante la policía asegurando que "no tenía ningún sitio donde vivir". A pesar de todo, fue detenida."

Diari El País, 30 de maig de 2008

"Anacronisme"

Anacronisme: del gr. anakhronismós 'dit del fet d'utilitzar hotmail en ple segle XXI'.

Niko Costello

Us presento a Niko Costello, el hombre de las mil voces, i el seu espectacular "We are the world". A algú potser li sona d'haver-lo vist al "Tu sí que vales" d'Antena 3.

En directe és brutal.

I aquí va la original:

A partir de 5...

Llegit a "El món groc" d'Albert Espinosa:

El nostre cervell és capaç de percebre fins a 4 objecte sense necessitat d'haver-los de comptar. A partir de 5, hem de fer l'esforç de comptar-los. És a dir, si tenim fins a 4 objectes sobre una taula som capaços de dir quants n'hi ha sense haver-los de comptar. A partir de 5, per poder saber exactament quants n'hi ha, els hem de comptar.

Jo ho he provat i em sembla que és bastant veritat. Molt curiós...

Lletra a Dolors

"Em costa imaginar-te absent per sempre.

Tants de records de tu se m'acumulen

que ni deixen espai a la tristesa

i et visc intensament sense tenir-te.

No vull parlar-te amb veu melangiosa,

la teva mort no em crema les entranyes,

ni m'angoixa, ni em lleva el goig de viure;

em dol saber que no podrem partir-nos

mai més el pa, ni fer-nos companyia;

però d'aquest dolor en trec la força

per escriure aquests mots i recordar-te.

Més tenaçment que mai, m'esforço a créixer

sabent que tu creixes amb mi: projectes,

il.lusions, desigs, prenen volada

per tu i amb tu, per molt distants que et siguin,

i amb tu i per tu somnio d'acomplir-los.

Te'm fas present en les petites coses

i és en elles que et penso i que t'evoco,

segur com mai que l'única esperança

de sobreviure és estimar amb prou força

per convertir tot el que fem en vida

i acréixer l'esperança i la bellesa.

Tu ja no hi ets i floriran les roses,

maduraran els blats i el vent tal volta

desvetllarà secretes melodies;

tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre

entre el record de tu, que m'acompanyes,

i aquell esforç, que prou que coneixes,

de persistir quan res no ens és propici.

Des d'aquests mots molt tendrament et penso

mentre la tarda suaument declina.

Tots els colors proclamen vida nova

i jo la visc, i en tu se'm representa

sorprenentment vibrant i harmoniosa.

No tornaràs mai més, però perdures

en les coses i en mi de tal manera

que em costa imaginar-se absent per sempre."

Miquel Martí i Pol (Llibre d'absències)

Teoria de masses

Observació empírica nº1:
Els meus 187 cm d'alçada estan per sobre la mitjana d'alçada de la gent del país.

Observació empírica nº2:
Als concerts hi ha una mostra representativa de la gent del país. Per tant, el percentatge de gent tant o més alta que jo és bastant baix.

Observació empírica nº3:
Als concerts, sempre, tard o d'hora, hi ha un pavo tant o més alt que jo davant meu que em tapa l'escenari.

Teoria de masses:
La gent més baixeta, quan es veu tapada per gent més alta, busca una nova posició per veure-hi bé. La suma de tots els moviments de gent baixeta per desfer-se de la gent més alta provoca que, a poc a poc, els més alts ens anem agrupant en el mateix lloc. És molt curiós...

Justificació:
Els baixets us penseu que els alts som uns cabrons quan parem davant vostre, però sapigueu que, parem on parem, taparem a algú. I que en algun lloc hem de parar. Juro que a mi em sap greu posar-me davant de noies de pam i mig...

Seny i rauxa

A poc a poc se'm va anar corcant la rauxa i va quedar un espai perquè pogués sortir el seny.

Potser hauria estat millor que se m'hagués corcat el seny i pogués sortir la rauxa...

Arangu (o com perdre les cançons)

Vaig veure els Arangu el desembre a Cardedeu, on vam coincidir amb Meztuca. Em van fer la sensació que eren el típic grup de gent bastant jove però que tots són molt bons músics, amb una proposta a mig camí entre el funk i la música llatina bastant interessant i amb moltes ganes de triomfar. I la veritat és que vaig pensar que eren un grup a punt d'explotar en l'escena musical catalana. Quan vaig veure que tocaven a la Fira de Vila-seca vaig pensar que les meves sospites es confirmaven i tenia ganes de tornar-los a veure. Després del concert no tinc cap dubte que a partir d'ara els sentirem i veurem bastant a tot arreu.

Però pel camí han perdut les cançons...

...tenen tantes ganes de triomfar que han posat aquest objectiu per davant de tot. A Vila-seca l'objectiu era rebentar la pista de ball i demostrar que són un grup collonut. Des de la primera nota la canya era la màxima. Sense treva, sense matisos. Sense deixar descansar l'orella, apel·lant només a la ballaruca. Tot molt ben tocat, però sense ànima. Volen triomfar i s'han oblidat que al principi hi havia les cançons, un discurs, la voluntat d'explicar alguna cosa. Han posat per davant menjar-se el món i ja no són un grup, són una discoteca. És el problema d'infravalorar les cançons. Es pot saber molta música, tocar o cantar molt bé, i no tenir talent per fer cançons (per mi és paradigmàtic el cas del Manu Guix), es poden fer grans cançons i no saber música (molts, per exemple el Robe d'Extremoduro) i al final hi ha els genis que saben música i fan grans cançons (els grans, per exemple Andrés Calamaro). També hi ha els que no saben música ni tenen talent per fer cançons, com el Melendi... És el problema del talent: que està mal repartit.

Crec que la lliçó és que la tècnica és important, sonar bé també, però al final els grups que arriben a la gent són els que tenen ànima, no els que toquen perfecte. I l'ànima, un dels llocs on la pots trobar, és en les cançons. Massa músics infravaloren les cançons, i així els hi va.

Pajaritos por aquí!

Avui he descobert un nou món. En tenia pistes. Havia vist molts cops homes amb petites gàbies en fundes de tela anant amunt i avall. Molts cops al metro. I sempre m'havia preguntat on anaven i què feien. Avui, per casualitat, m'he trobat un concurs d'ocells a Sabadell i ho he trobat fascinant.

Segons m'han explicat, hi ha un circuit de concursos bastant estable i tothom hi va amb els seus ocells. Hi ha dos tipus de concursos: els de cant, en què es valora com canta l'ocell, i els de valientes, que és el que jo he vist. En aquest cas es posen les gàbies unes al costat de les altres separades per un cartró perquè els ocells no es vegin. Comença a comptar el temps i es treuen els cartrons. Els ocells tenen dos minuts per cantar-li a un dels dos ocells del costat. Si canta, passa l'eliminatòria, si no, queda eliminat. Es diu de valientes perquè es tracta que s'encari amb el del costat, que le pegue. Es van fent eliminatòries fins que s'arriba a una final de 6 ocells, en què el primer que pega guanya. Els premis són pernils i coses per l'estil. No hi ha apostes, però per un bon ocell es poden arribar a oferir, segons m'han dit, 1.500 euros. M'han explicat, fins i tot, un cas en què s'havien ofert fins a 2 milions de pessetes... De totes maneres és més una distracció i una manera de passar el temps que no pas un lloc on vegis córrer els bitllets.

És un fenòmen fonamentalment masculí, lligat a la immigració que va arribar del sud d'Espanya a Catalunya durant el segle XX. Diria que és un fenòmen urbà però que d'alguna manera lliga tota la gent d'aquella immigració amb els seus orígens rurals i agrícoles, i que amb els anys ha esdevingut una tradició que ha anat passant de generació a generació. I això provoca un cert desconcert davant del contrast entre el perfil dels paios que corren per allà (una mica agressiu, la veritat, més a prop del tunning, l'exèrcit, la selecció espanyola i aquest tipus de valors) i la delicadesa i passió amb què tracten uns ocellets petits i refilaires...

Plou!

"Me encanta que llueva, pero estoy hasta los huevos de mojarme"
Toni Lobezno

Plou!

En caso de lluvia el eclipse tendrá lugar en el gimnasio.

TIME OUT!

La revista Time Out Barcelona d'aquesta setmana publica un reportatge sobre la rumba de Barcelona on explica la seva història i el seus personatges més importants. També regala un cd amb rumbes que parlen de Barcelona, en el qual hi ha la "Plaça del Dubte" de Meztuca.

La inclusió d'aquest reportatge en una revista fashion de la ciutat com tal confirma que l'enèssim boom de la rumba catalana ja està aquí. Veure que en formem part, vulguis que no, fa il·lusió. Sobretot tenint en compte que fa 6 anys, quan vam començar, no hi havia gaires grups que féssin rumba catalana i nosaltres vam apostar per ella amb una ortodoxia de vegades exagerada. Per això penso humilment que, en aquest boom, nosaltres hi hem posat el nostre petit granet de sorra i per això és d'agrair que s'hagin recordat de nosaltres a l'hora de fer aquest cd.

Salut i rumba!

Plaça del Dubte

Una dia, fa uns quatre anys, quan vivíem al costat del Mercat de Sant Antoni, va arribar el Pablito i va dir:

- Tio! Aquí el costat hi ha una plaça que es diu Plaça del Dubte! Hauríem de fer una cançó!

I la vam fer.

"Somnis de nits sense dormir,
no tinc res més per oferir,
i els fantasmes del meu llit
no volen marxar d'aquí.

La nit és plena de res,
ple de res no vol dir res.
Miro al cel, el gris es fon,
he perdut de vista el món.

Busca'm a la Plaça del Dubte,
just a tocar del mercat,
busca'm entre roba estesa,
busca'm saltant pels terrats.
Busca'm a la Plaça del Dubte,
no cau gaire lluny del port,
busca'm pels carrers del barri
sense rumb i sense nord.

Cantarem cançons obsesses,
ballarem danses de dol
i jugant a fer disfresses
esperarem que surti el sol.

La nit és plena de res,
ple de res no vol dir res.
Miro al cel, el gris es fon,
he perdut de vista el món.

Busca'm a la Plaça del Dubte,
just a tocar del mercat,
busca'm entre roba estesa,
busca'm saltant pels terrats.
Busca'm a la Plaça del Dubte,
no cau gaire lluny del port,
busca'm pels carrers del barri
sense rumb i sense nord.

Caminant, caminant amb una pedra a la sabata
ja se sap, ja se sap de vegades això passa.
Caminant, caminant com qui arriba tard a casa,
ja se sap, ja se sap de vegades això passa.
Caminant, caminant com qui busca una drecera
i al final, al final, no se'n surt de cap manera."

Da Club!

Vam arribar a l'Hort del Centre esperant trobar-nos-hi 4 negres fent hip-hop. No teníem ni idea de què anàvem a veure i el que ens vam trobar va ser una banda de 7 xavals que ressaltaven d'una manera brutal enmig de tots els concerts que havíem vist fins al moment: Da Club!

Un cocktail perfectament mesclat de música negra feta per blancs que saben que són blancs: blues, funky, hip-hop, soul, jazz. Tot molt ben tocat, amb una actitud damunt l'escenari honesta i sincera, gens agressiva ni arrogant, que transmet que la seva música té ànima, és viva. I aquesta actitud i aquesta ànima, que és la que connecta amb la gent, va acompanyada de bons músics. Recepta perfecta: ànima i tècnica.

Després, xerrant amb ells, vam saber que no fa gaire temps que funcionen, que estan mesclant el seu primer disc (algunes cançons es poden escoltar al seu myspace) i que la seva agenda de concerts no és massa llarga (ara per ara, dos).

La veritat és que si fós per mi tocarien cada cap de setmana, sonarien a totes les radios i guanyarien el premi de votació popular de la Fira al Carrer de Vila-seca...llàstima que no erem més d'una cinquantena de persones mentre tothom devia estar escoltant Calima...

Música al Carrer

Divendres començava la marató de concerts. La inauguració de la Fira amb un espectacle de jazz-swing basat en la novel·la Rayuela de Cortázar, reproduïnt les discades del Club de la Serpiente. Tocaven molt bé, però no conec prou el llibre per valorar-ne l'adaptació teatral. A mi em va semblar bé, per començar...

Amb bastanta curiositat me'n vaig anar a la única proposta rumbera de la fira: Rumbamazhiga, un invent del Taller de Músics barrejant gitanos rumberos del Portal i magribins amazigs fent una mescla de músiques d'arrel de banda i banda de la Mediterrània. A la pràctica es notava massa que era un experiment poc embastat, un brindis al mestissatge musical sense massa profunditat ni recorregut. Igualment decebedora la Marxing Band del Taller de Músics, formada per alumnes del Taller vestits com autèntics pidolaires i que es movien amb una alegria que semblava que anéssin directament a la càmera de gas. No sonava malament, però com a espectacle de carrer era molt poc festiu. Sensació de timo de l'estampita...

La cita ineludible de la nit era el concert de Kevin Johansen, argentí d'Alaska que ha viscut a tot arreu. És admirable la delicadesa i contenció amb què toca una banda de 7 músics, amb el soroll que podrien arribar a fer! Això, sumat al seu sarcasme i irònia li dóna un aire de bonrollisme molt curiós. Un cop acabat, i fugint de Calima i el seu mestissatge (obligat pel meu company de fatigues) vam començar a buscar alguna alternativa vàlida per seguir la nit i el hip hop ens va semblar una bona opció. I aquí arribem al gran descobriment del cap de setmana: daClub!

Bolets i marietes

Començàvem la Fira amb una nit boletaire: Jaume Sisa i Pepet i Marieta.

El concert de Jaume Sisa obria la fira. Vist de massa lluny per escoltar-ne les lletres però prou a prop com per veure que segueix anant per lliure i fent absolutament el que li dóna la gana, la qual cosa és un valor. Sol amb la seva guitarra et venien ganes de pujar i dir-li "ja toco jo, tu canta". I pensaves que si un estranger veiés una plaça plena de gent asseguda escoltant un tio com el Sisa i li diguessin que és un dels músics més reconeguts del país, ens prendria per sonats. Però amb cançons com "Qualsevol nit pot sortir el sol" un s'ha de rendir a l'evidència de la seva qualitat com a compositor. Visca la gent que fa el que li dóna la gana sense complexos.

Pepet i Marieta no va poder actuar l'any passat per la pluja, tot i que a Vila-seca encara recorden la seva jam canalla en un bar del poble. Sense cap mena d'informació prèvia ens plantàvem al concert disposats a escoltar un parell de cançons i marxar a dormir, que no és qüestió de fer esperar la gent que t'acull a dormir a casa. Però no vam poder, ens vam quedar gairebé una hora. Quin paio tu! Això no ha arribat a Barcelona ni falta que li ha fet. Agrofunk festiu drogoapologètic sense complexos. Una banda sense músics virtuosos però que sona compacta, un directe rodat i un carisma natural no apte per als gafapastes-mondosonoro de la gran ciutat. Tant li fot un reagge, un ska, una jota o un rock'n'roll. Mestissatge del que estava tant de moda a Barcelona fa uns quants anys però fet des d'una perspectiva totalment diferent (la de les terres del Sud) que li dóna una gran personalitat, amb un concepte claríssim de com s'han de construir les cançons, moltes de les quals acaben convertint-se en petits himnes i amb un sentit de la festa hiperdesenvolupat.

Comentari a part mereix la secció de vents: tres tios desacomplexats, sense cap concessió a l'estètica, però que són les tres coristes més catxondes que he vist mai.

Una gran sorpresa, Pepet i Marieta.

Música al Carrer

Fira de Música al Carrer de Vila-seca: 20 concerts vistos en 4 dies, bastanta festa i dormir poc. El meu cap està una mica saturat de música i informació. Intentaré destil·lar-la, destriar el gra de la palla i fer un intent de crònica musical d'algunes de les coses que he vist.

De moment, quedem-nos amb un nom: daClub!

Atalaya

"Atalaya prodigiosa desde la que puedo ver

los momentos olvidados que me han hecho como soy,

ya que tu aire me alimenta tengo que reconocer
que cuando estoy más perdido me devuelves a mi ser.

Selva de ángeles y de agua nos supiste convencer
a paseantes comodones faltos de imaginación.
La ciudad te dio la espalda, se la dio también al mar,
y enterrándose en sus calles se negaba a respirar.
Tan hermosa y tan salvaje, tan difícil de acceder,
un camino con tres fuentes te atraviesa cara al mar
una ruta hacia poniente busca el sol continental,
en un suburbio adormecido que ruge con ferocidad.

Reconozco esos lugares fieles fotos del ayer,
una película estupenda que pocos han venido a ver:
nadie cree ya en los poderes que emanaban de tu piel,
en merenderos milagrosos de otro tiempo y otra sed.

Toda llena de sorpresas, qué admirable descubrir
los senderos de pizarra que iluminan tu jardín
asomándome al vacío sintonicé al recordar
que ya el abuelo americano había corrido este lugar.

En tu cumbre reproduces, con enorme exactitud,
los rincones de mil sueños que jamás pude olvidar,
el tranvía color cielo subirá sin rechinar,
hasta que se oxide el tiempo en el pie del funicular."

Gato Pérez (Atalaya 1981)

Després de molt escoltar-la està clar que parla del Tibidabo i no de Montjuic, com em pensava al principi...