Arangu (o com perdre les cançons)

Vaig veure els Arangu el desembre a Cardedeu, on vam coincidir amb Meztuca. Em van fer la sensació que eren el típic grup de gent bastant jove però que tots són molt bons músics, amb una proposta a mig camí entre el funk i la música llatina bastant interessant i amb moltes ganes de triomfar. I la veritat és que vaig pensar que eren un grup a punt d'explotar en l'escena musical catalana. Quan vaig veure que tocaven a la Fira de Vila-seca vaig pensar que les meves sospites es confirmaven i tenia ganes de tornar-los a veure. Després del concert no tinc cap dubte que a partir d'ara els sentirem i veurem bastant a tot arreu.

Però pel camí han perdut les cançons...

...tenen tantes ganes de triomfar que han posat aquest objectiu per davant de tot. A Vila-seca l'objectiu era rebentar la pista de ball i demostrar que són un grup collonut. Des de la primera nota la canya era la màxima. Sense treva, sense matisos. Sense deixar descansar l'orella, apel·lant només a la ballaruca. Tot molt ben tocat, però sense ànima. Volen triomfar i s'han oblidat que al principi hi havia les cançons, un discurs, la voluntat d'explicar alguna cosa. Han posat per davant menjar-se el món i ja no són un grup, són una discoteca. És el problema d'infravalorar les cançons. Es pot saber molta música, tocar o cantar molt bé, i no tenir talent per fer cançons (per mi és paradigmàtic el cas del Manu Guix), es poden fer grans cançons i no saber música (molts, per exemple el Robe d'Extremoduro) i al final hi ha els genis que saben música i fan grans cançons (els grans, per exemple Andrés Calamaro). També hi ha els que no saben música ni tenen talent per fer cançons, com el Melendi... És el problema del talent: que està mal repartit.

Crec que la lliçó és que la tècnica és important, sonar bé també, però al final els grups que arriben a la gent són els que tenen ànima, no els que toquen perfecte. I l'ànima, un dels llocs on la pots trobar, és en les cançons. Massa músics infravaloren les cançons, i així els hi va.