Divendres començava la marató de concerts. La inauguració de la Fira amb un espectacle de jazz-swing basat en la novel·la Rayuela de Cortázar, reproduïnt les discades del Club de la Serpiente. Tocaven molt bé, però no conec prou el llibre per valorar-ne l'adaptació teatral. A mi em va semblar bé, per començar...
Amb bastanta curiositat me'n vaig anar a la única proposta rumbera de la fira: Rumbamazhiga, un invent del Taller de Músics barrejant gitanos rumberos del Portal i magribins amazigs fent una mescla de músiques d'arrel de banda i banda de la Mediterrània. A la pràctica es notava massa que era un experiment poc embastat, un brindis al mestissatge musical sense massa profunditat ni recorregut. Igualment decebedora la Marxing Band del Taller de Músics, formada per alumnes del Taller vestits com autèntics pidolaires i que es movien amb una alegria que semblava que anéssin directament a la càmera de gas. No sonava malament, però com a espectacle de carrer era molt poc festiu. Sensació de timo de l'estampita...
La cita ineludible de la nit era el concert de Kevin Johansen, argentí d'Alaska que ha viscut a tot arreu. És admirable la delicadesa i contenció amb què toca una banda de 7 músics, amb el soroll que podrien arribar a fer! Això, sumat al seu sarcasme i irònia li dóna un aire de bonrollisme molt curiós. Un cop acabat, i fugint de Calima i el seu mestissatge (obligat pel meu company de fatigues) vam començar a buscar alguna alternativa vàlida per seguir la nit i el hip hop ens va semblar una bona opció. I aquí arribem al gran descobriment del cap de setmana: daClub!
Amb bastanta curiositat me'n vaig anar a la única proposta rumbera de la fira: Rumbamazhiga, un invent del Taller de Músics barrejant gitanos rumberos del Portal i magribins amazigs fent una mescla de músiques d'arrel de banda i banda de la Mediterrània. A la pràctica es notava massa que era un experiment poc embastat, un brindis al mestissatge musical sense massa profunditat ni recorregut. Igualment decebedora la Marxing Band del Taller de Músics, formada per alumnes del Taller vestits com autèntics pidolaires i que es movien amb una alegria que semblava que anéssin directament a la càmera de gas. No sonava malament, però com a espectacle de carrer era molt poc festiu. Sensació de timo de l'estampita...
La cita ineludible de la nit era el concert de Kevin Johansen, argentí d'Alaska que ha viscut a tot arreu. És admirable la delicadesa i contenció amb què toca una banda de 7 músics, amb el soroll que podrien arribar a fer! Això, sumat al seu sarcasme i irònia li dóna un aire de bonrollisme molt curiós. Un cop acabat, i fugint de Calima i el seu mestissatge (obligat pel meu company de fatigues) vam començar a buscar alguna alternativa vàlida per seguir la nit i el hip hop ens va semblar una bona opció. I aquí arribem al gran descobriment del cap de setmana: daClub!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada