Començàvem la Fira amb una nit boletaire: Jaume Sisa i Pepet i Marieta.
El concert de Jaume Sisa obria la fira. Vist de massa lluny per escoltar-ne les lletres però prou a prop com per veure que segueix anant per lliure i fent absolutament el que li dóna la gana, la qual cosa és un valor. Sol amb la seva guitarra et venien ganes de pujar i dir-li "ja toco jo, tu canta". I pensaves que si un estranger veiés una plaça plena de gent asseguda escoltant un tio com el Sisa i li diguessin que és un dels músics més reconeguts del país, ens prendria per sonats. Però amb cançons com "Qualsevol nit pot sortir el sol" un s'ha de rendir a l'evidència de la seva qualitat com a compositor. Visca la gent que fa el que li dóna la gana sense complexos.
Pepet i Marieta no va poder actuar l'any passat per la pluja, tot i que a Vila-seca encara recorden la seva jam canalla en un bar del poble. Sense cap mena d'informació prèvia ens plantàvem al concert disposats a escoltar un parell de cançons i marxar a dormir, que no és qüestió de fer esperar la gent que t'acull a dormir a casa. Però no vam poder, ens vam quedar gairebé una hora. Quin paio tu! Això no ha arribat a Barcelona ni falta que li ha fet. Agrofunk festiu drogoapologètic sense complexos. Una banda sense músics virtuosos però que sona compacta, un directe rodat i un carisma natural no apte per als gafapastes-mondosonoro de la gran ciutat. Tant li fot un reagge, un ska, una jota o un rock'n'roll. Mestissatge del que estava tant de moda a Barcelona fa uns quants anys però fet des d'una perspectiva totalment diferent (la de les terres del Sud) que li dóna una gran personalitat, amb un concepte claríssim de com s'han de construir les cançons, moltes de les quals acaben convertint-se en petits himnes i amb un sentit de la festa hiperdesenvolupat.
Comentari a part mereix la secció de vents: tres tios desacomplexats, sense cap concessió a l'estètica, però que són les tres coristes més catxondes que he vist mai.
Una gran sorpresa, Pepet i Marieta.
Pepet i Marieta no va poder actuar l'any passat per la pluja, tot i que a Vila-seca encara recorden la seva jam canalla en un bar del poble. Sense cap mena d'informació prèvia ens plantàvem al concert disposats a escoltar un parell de cançons i marxar a dormir, que no és qüestió de fer esperar la gent que t'acull a dormir a casa. Però no vam poder, ens vam quedar gairebé una hora. Quin paio tu! Això no ha arribat a Barcelona ni falta que li ha fet. Agrofunk festiu drogoapologètic sense complexos. Una banda sense músics virtuosos però que sona compacta, un directe rodat i un carisma natural no apte per als gafapastes-mondosonoro de la gran ciutat. Tant li fot un reagge, un ska, una jota o un rock'n'roll. Mestissatge del que estava tant de moda a Barcelona fa uns quants anys però fet des d'una perspectiva totalment diferent (la de les terres del Sud) que li dóna una gran personalitat, amb un concepte claríssim de com s'han de construir les cançons, moltes de les quals acaben convertint-se en petits himnes i amb un sentit de la festa hiperdesenvolupat.
Comentari a part mereix la secció de vents: tres tios desacomplexats, sense cap concessió a l'estètica, però que són les tres coristes més catxondes que he vist mai.
Una gran sorpresa, Pepet i Marieta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada