27 de maig 2009

Hem canviat la història

Quan l'any 1994 el Barça va perdre la final d'Atenes, l'endemà, l'Antoni Bassas va fer una carta dirigida a tots els nens que havíem crescut amb el Dream Team. En cinc anys s'havien guanyat 4 lligues, 1 Copa d'Europa, 1 Recopa, 1 Copa del Rei, 1 Supercopa d'Europa, 3 Supercopes d'Espanya i s'havia arribat (i perdut) a una altra final de la Recopa i a una de la Champions. En aquella carta l'Antoni Bassas ens donava la benviguda al món real. A un món en què el Barça guanyava una Lliga cada 14 anys, en què la Copa d'Europa era un somni inabastable si no era amb la intermedicació d'un miracle, un món en què les desgràcies sempre s''interposaven en el camí del Barça cap a la glòria. I ens deia, per protegir-nos potser, alguna cosa així com que ens anéssim acostumant a la nostra idiosincràcia patidora i perdedora en els grans moments. I segons com, tenia raó. Però el Barça de Cruyff no només va definir l'estil de joc del Barça en el futur, sinó que va crear una generació de culés acostumats a guanyar.

Quinze anys més tard, Antoni, pots estripar la carta. Aquella generació de culés, la que va créixer amb el Dream Team, comencem a ser majoria. I no només a la grada, també al camp. El mèrit del Barça actual és molt gran. Primer perquè, recollint l'herència futbolística del Dream Team, revoluciona el futbol modern. Segon perquè ho fa apostant per la gent de casa. I tercer, i molt important, perquè consolida una mentalitat guanyadora que ens converteix, ara sí, després de 109 anys d'història, en un club gran. Que va a les finals com els grans, amb naturalitat i sense dramatismes. Que les juga com els grans, amb seriositat i mantenint la pròpia identitat. Que les guanya com els grans, imposant-se amb superioritat i sense patiment. I que acaba, per fi, amb el culé estereotipat, patidor i negatiu, sempre a punt per xiular i amb ganes que la realitat demostri els seus mals auguris. Culés de la vella escola, hem canviat la història. Canvieu vosaltres o marxeu per sempre. Als altres, gràcies!

P.S: s'entén que aprendre a acceptar la victòria amb naturalitat implica aprendre a assumir les derrotes sense dramatisme. I això crec que també ho hem aconseguit.

3 comentaris:

Raimon ha dit...

doctor Pauner, amago la secreta esperança de no haver de veure com un dia, un d'aquests avis de Sants -del Barça de tota la vida, vaja, la vella guàrdia- contra qui vós dispareu, vingui per la vostra esquena i us clavi una colleja (clatellot) d'aquelles de campionat mentre diu "joventut, que us penseu que ho sabeu tot !"

mentrestant voldria saber on m'he d'apuntar per ser d'aquest nou barcelonisme tant guai de què parleu. Corre la brama que a més regalen DVDs d'una cançó que es diu Boig per tu, que com que sóc postolímpic no tinc ni puta idea de si té 10, 30 o 50 anys.

jo tb l'estimi, encontinent indesinente àdhuc plaerdemavida. Més que res era la gracieta de deixar el primer comentari :)

eme ha dit...

Bamoos!
ressacot de triplet (ahir dues copes de més)

Anònim ha dit...

Home, a mi no em sembla que s'hagi anat a la final i guanyat la final i el triplet amb naturalitat. Des de la distància, sense sentir com es respirava al carrer, fent cas sols dels mitjans (sé que no és un bon indicador) semblava que s'acabés el món, que res més importés, que si no et semblava lo més important de l'any eres un ximple o un antisistema o les dues coses. Una abraçada

Carles