Pajaritos por aquí!

Avui he descobert un nou món. En tenia pistes. Havia vist molts cops homes amb petites gàbies en fundes de tela anant amunt i avall. Molts cops al metro. I sempre m'havia preguntat on anaven i què feien. Avui, per casualitat, m'he trobat un concurs d'ocells a Sabadell i ho he trobat fascinant.

Segons m'han explicat, hi ha un circuit de concursos bastant estable i tothom hi va amb els seus ocells. Hi ha dos tipus de concursos: els de cant, en què es valora com canta l'ocell, i els de valientes, que és el que jo he vist. En aquest cas es posen les gàbies unes al costat de les altres separades per un cartró perquè els ocells no es vegin. Comença a comptar el temps i es treuen els cartrons. Els ocells tenen dos minuts per cantar-li a un dels dos ocells del costat. Si canta, passa l'eliminatòria, si no, queda eliminat. Es diu de valientes perquè es tracta que s'encari amb el del costat, que le pegue. Es van fent eliminatòries fins que s'arriba a una final de 6 ocells, en què el primer que pega guanya. Els premis són pernils i coses per l'estil. No hi ha apostes, però per un bon ocell es poden arribar a oferir, segons m'han dit, 1.500 euros. M'han explicat, fins i tot, un cas en què s'havien ofert fins a 2 milions de pessetes... De totes maneres és més una distracció i una manera de passar el temps que no pas un lloc on vegis córrer els bitllets.

És un fenòmen fonamentalment masculí, lligat a la immigració que va arribar del sud d'Espanya a Catalunya durant el segle XX. Diria que és un fenòmen urbà però que d'alguna manera lliga tota la gent d'aquella immigració amb els seus orígens rurals i agrícoles, i que amb els anys ha esdevingut una tradició que ha anat passant de generació a generació. I això provoca un cert desconcert davant del contrast entre el perfil dels paios que corren per allà (una mica agressiu, la veritat, més a prop del tunning, l'exèrcit, la selecció espanyola i aquest tipus de valors) i la delicadesa i passió amb què tracten uns ocellets petits i refilaires...