De tant en tant em toca, per feina, assistir a espectacles destinats a públic familiar. D'entrada, això permet constatar que hi ha vida els diumenges al matí, com un món paral·lel...
En aquests contextos gairebé tot són pares i mares, sols o de dos en dos, amb fills (i filles). Quan ja fa unes hores que només veus pares i mares amb fills (i totes les guapes que veus tenen un xiquet en el seu radi d'acció més immediat) es produeix un curiós i inquietant mecanisme psicològic: t'acaba semblant que tota la gent de la teva generació ja està muntada plenament en la paternitat (i la maternitat)...
En aquests contextos gairebé tot són pares i mares, sols o de dos en dos, amb fills (i filles). Quan ja fa unes hores que només veus pares i mares amb fills (i totes les guapes que veus tenen un xiquet en el seu radi d'acció més immediat) es produeix un curiós i inquietant mecanisme psicològic: t'acaba semblant que tota la gent de la teva generació ja està muntada plenament en la paternitat (i la maternitat)...
1 comentari:
A mi sempre m'ha flipat que els dissabtes al matí, vora a les 8 o 9, hi ha centenars de reunions en els xamfrans de Barcelona que es composen de pares amb nens/nenes vestits de bàsquet, ciclistes astronàutics, etc... un món que vaig viure des de dins i que, ara des de fora, quan el tenia totalment oblidat, el veig d'allò més surrealista.
Publica un comentari a l'entrada