La ley innata

A la meva motxilla d'anar pel món també hi duc les cançons d'Extremoduro. Cada vegada més al fons de la motxilla, però les hi duc.

Rock transgresivo, Somos unos animales, Deltoya, ¿Dónde están mis amigos?, Agila, Iros todos... i Pedrá són discos que he escoltat moltíssimes vegades i que van ser la banda sonora d'una part de la meva vida, una bona companyia per anys de dubtes i inseguretats en ple apogeu postadolescent. Una manera de canalitzar pors, angoixes, ràbies i dubtes. També festes, petes, xibeques i llargues caminades fins a casa. Un crit de ràbia i angoixa carregat d'una estranya pàtina de confort, nostàlgia i esperança. També van ser una guia per aprendre a fer cançons i descobrir una manera d'escriure sobre la realitat crua i directa però amb metàfores prou críptiques com per suggerir més que no pas per dir. Vaig aprendre'n molt i em van fer molta companyia, però a partir del Canciones prohibidas em va deixar d'interessar. Suposo que la seva evolució musical i la meva personal van agafar camins diferents. Massa foscor per intentar buscar la llum...

Feia temps que els hi havia perdut la pista i les notícies de nou disc em feien ser més escèptic que curiós. El recopilatori Grandes exitos y fracasos no era un bon referent. Però m'he baixat el nou disc i no el puc deixar d'escoltar. La ley innata és un grandíssim disc. Una obra sense cançons, a mig camí del Pedrá (un disc de mitja hora amb una sola cançó) i una obra simfònica. Dura 42 minuts i està dividida en 6 talls, però és una peça coherent i homogènia. És Extremoduro de tota la vida, amb tot el que es pot trobar en la seva discografia, però revisat, madurat i portat al 2008. És una aposta valenta, però encertada, per sincera. Apel·la a la maduresa del públic, que ha d'estar disposat a fer atenció a 42 minuts de disc i no al single de torn. Probablement recuperi seguidors antics que l'havíem abandonat més que no pas aconsegueixi nou públic adolescent. Com a mínim jo torno a tenir el disc d'Extremoduro a la part de dalt de la motxilla...

Llegir crítica
Escoltar: Dulce introducción al caos
Escoltar: Primer movimient: el sueño
Escoltar: Segundo movimiento: lo de fuera
Escoltar: Tercer movimiento: lo de dentro
Escoltar: Cuarto movimiento: la realidad
Escoltar: Coda flamenca (otra realidad)

PS (3 d'octubre): és cert que el disc està molt bé, però també ho és, com diu el Carles, que el Robe està perdent els papers, la dignitat i la credibilitat amb el tema de SGAE, la pirateria i els "drets dels artistes". Quina pena...