De petit, a l'estiu, sempre passava el camió de les escombraries per davant de casa. Normalment coincidia amb l'hora de sopar, però jo sempre m'aixecava corrent per anar a veure l'operació d'aixecar el container i abocar-lo dins del camió. No sé per què però em fascinava. I la meva il·lusió no era ser astronauta, era ser escombriaire i anar penjat darrera el camió.
L'altre dia, tornant cap a Barcelona de nit, em va passar un camió d'escombraries pel costat i tota la bafarada de pudor va entrar per la finestra. Inconscientment vaig somriure i em vaig recordar de quan era petit i d'aquells sopars a la terrassa amb tota la família. I em vaig adonar que la meva magdalena de Proust és un camió carregat de merda.
2 comentaris:
Quan vaig en cotxe per la nacional II i em començo a apropar a la Plana (de Vic) m'arriba aquella pudor de fems i se'm desperten tants i tants records adormits de Nadals i vacances a Torelló.
No puc evitar que m'agradi la la pudor de fems...turons
miquel, no t'ho creuràs però he rigut molt llegint aquest record teu de les escombraries pq a mi em passava el mateix. no puc entendre pq però sempre em mirava als paios fotent els contenidors al camió.
Publica un comentari a l'entrada