27 de set. 2008

La ley innata

A la meva motxilla d'anar pel món també hi duc les cançons d'Extremoduro. Cada vegada més al fons de la motxilla, però les hi duc.

Rock transgresivo
, Somos unos animales, Deltoya, ¿Dónde están mis amigos?, Agila, Iros todos... i Pedrá són discos que he escoltat moltíssimes vegades i que van ser la banda sonora d'una part de la meva vida, una bona companyia per anys de dubtes i inseguretats en ple apogeu postadolescent. Una manera de canalitzar pors, angoixes, ràbies i dubtes. També festes, petes, xibeques i llargues caminades fins a casa. Un crit de ràbia i angoixa carregat d'una estranya pàtina de confort, nostàlgia i esperança. També van ser una guia per aprendre a fer cançons i descobrir una manera d'escriure sobre la realitat crua i directa però amb metàfores prou críptiques com per suggerir més que no pas per dir. Vaig aprendre'n molt i em van fer molta companyia, però a partir del Canciones prohibidas em va deixar d'interessar. Suposo que la seva evolució musical i la meva personal van agafar camins diferents. Massa foscor per intentar buscar la llum...

Feia temps que els hi havia perdut la pista i les notícies de nou disc em feien ser més escèptic que curiós. El recopilatori Grandes exitos y fracasos no era un bon referent. Però m'he baixat el nou disc i no el puc deixar d'escoltar. La ley innata és un grandíssim disc. Una obra sense cançons, a mig camí del Pedrá (un disc de mitja hora amb una sola cançó) i una obra simfònica. Dura 42 minuts i està dividida en 6 talls, però és una peça coherent i homogènia. És Extremoduro de tota la vida, amb tot el que es pot trobar en la seva discografia, però revisat, madurat i portat al 2008. És una aposta valenta, però encertada, per sincera. Apel·la a la maduresa del públic, que ha d'estar disposat a fer atenció a 42 minuts de disc i no al single de torn. Probablement recuperi seguidors antics que l'havíem abandonat més que no pas aconsegueixi nou públic adolescent. Com a mínim jo torno a tenir el disc d'Extremoduro a la part de dalt de la motxilla...

Llegir crítica
Escoltar: Dulce introducción al caos
Escoltar: Primer movimient: el sueño
Escoltar: Segundo movimiento: lo de fuera
Escoltar: Tercer movimiento: lo de dentro
Escoltar: Cuarto movimiento: la realidad
Escoltar: Coda flamenca (otra realidad)

PS (3 d'octubre): és cert que el disc està molt bé, però també ho és, com diu el Carles, que el Robe està perdent els papers, la dignitat i la credibilitat amb el tema de SGAE, la pirateria i els "drets dels artistes". Quina pena...

1 comentari:

Anònim ha dit...

La meva aportació és la següent. Que meztuca no ens ofereixi mai un espectacle com aquest:

http://barcelona.indymedia.org/newswire/display_any/352040

Carles