Després de 5 anys de no calçar-me unes botes de muntanya he superat el repte amb escreix. No ho dubtava, però calia fer-ho. Durant una setmana hem creuat Navarra caminant pel Pirineu, a una mitjana de 20 km diaris per boscos espessos i amples pastures. Això vol dir que hem fet uns 120 km amb la motxilla a l'esquena i les butllofes als peus, durant els quals he anat recuperant coses que tenia oblidades i perdudes i n'he anat deixant d'altres que em llastaven. Una mena de ruta catàrtica per carregar les piles. Per activar el cos, massa atrofiat per la vida urbanita, i per desactivar la ment, massa saturada de tot. Per connectar amb les necessitats més bàsiques i relativitzar les superficials, jerarquitzant de nou l'escala de valors i posant en valor tot allò que la rutina ens fa trobar tant natural. Una ruta amb amics per sentir-se acompanyat en els sentiments i còmode en la soledat dels pensaments. Per plorar i riure amb la mateixa naturalitat i agafar distància del dia a dia, entenent que hi ha coses que no s'han d'entendre. Una ruta, en definitiva, sense més pretensions que fer vacances i descansar el coco a base de cansar el cos. Una roota anant a l'arrel de moltes coses, també a les dels arbres del bosc d'Urkiaga...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada