Dissabte vaig anar al concert del Bruce al Camp Nou. No havia anat mai a un concert a un estadi de futbol, amb 70.000 persones, i era una cosa que em venia de gust veure. Però del Bruce només conec les cançons més típiques. Ni li he seguit la pista ni tinc els seus discos. Un cop allà, però, tenia interès per veure què era exactament això de què tant es parla que són els directes del Bruce.
Ell és el que popularment és coneix a Catalunya com un "fenomenu". Té un carisma i una energia brutals. Les cançons són bones i la banda una apiconadora. El sentit del show, impecable. I el de com ficar-se la gent a la butxaca, encara més. És un dels grans de la història del rock i no en tinc cap queixa. Però jo no hi connecto. No sé ben bé per què, però no hi connecto. Crec que és una cosa física, directament. Alguna cosa que té a veure amb el tempo de les cançons, amb el ritme, amb l'ànima de la música que fa. Així com amb d'altres grups, quan comencen a sonar, les pulsacions del meu cos es connecten directament amb la cadència de la música, amb el Bruce no em passa (i ho dic després de 3 hores de concert amb els subwoofers retrunyint dins meu). Veieu si no com toca el "Twist and Shout"
Una altra cosa és el fervor que hi ha pel Bruce. En certa manera s'entén perquè és un tio que ho dóna tot a l'escenari, la seva figura té molt carimsa, la música té força i, precisament amb aquesta cadència amb la qual jo no connecto, genera una ambient de germanor important (braços cap aquí, braços cap allà). Tracta a la gent amb respecte, la deixa participar del show i la integra. El públic no només és públic sinó que també és part del show. És un gran artista amb un gran show, però ja està. El que jo vaig veure no justifica omplir dues vegades el Camp Nou (en comparació a d'altres grups que no omplen ni estadis ni pavellons). Crec que una part molt important de la gent no va al Camp Nou a veure el Bruce perquè li agradi sinó perquè s'ha cregut el mite que és una experiència gairebé mística. I ho és per a uns quants, evidentment, però no són 140.000. Sé que vaig a contracorrent, però sense que ell en tingui cap culpa aquest fenomen fa tufillo a papanatisme il·lustrat (el mateix que omple el Liceu per veure a Woody Allen tocant el clarinet). De la mateixa manera que penso que l'idili Bruce-Barcelona està sobrevalorat: jo no vaig veure res que no pogués fer a qualsevol altra ciutat del món, a part de parlar català, que seria una simple qüestió de respecte i cortesia però que als catalans ens fa pensar que ens estima més a nosaltres que a "ells"...
De totes maneres em sembla un grandíssim del rock. Que quedi clar.
Crònica de Rockviu
PS: si el Bruce fes una havanera, es diria "Ron to burn"?
Ell és el que popularment és coneix a Catalunya com un "fenomenu". Té un carisma i una energia brutals. Les cançons són bones i la banda una apiconadora. El sentit del show, impecable. I el de com ficar-se la gent a la butxaca, encara més. És un dels grans de la història del rock i no en tinc cap queixa. Però jo no hi connecto. No sé ben bé per què, però no hi connecto. Crec que és una cosa física, directament. Alguna cosa que té a veure amb el tempo de les cançons, amb el ritme, amb l'ànima de la música que fa. Així com amb d'altres grups, quan comencen a sonar, les pulsacions del meu cos es connecten directament amb la cadència de la música, amb el Bruce no em passa (i ho dic després de 3 hores de concert amb els subwoofers retrunyint dins meu). Veieu si no com toca el "Twist and Shout"
Una altra cosa és el fervor que hi ha pel Bruce. En certa manera s'entén perquè és un tio que ho dóna tot a l'escenari, la seva figura té molt carimsa, la música té força i, precisament amb aquesta cadència amb la qual jo no connecto, genera una ambient de germanor important (braços cap aquí, braços cap allà). Tracta a la gent amb respecte, la deixa participar del show i la integra. El públic no només és públic sinó que també és part del show. És un gran artista amb un gran show, però ja està. El que jo vaig veure no justifica omplir dues vegades el Camp Nou (en comparació a d'altres grups que no omplen ni estadis ni pavellons). Crec que una part molt important de la gent no va al Camp Nou a veure el Bruce perquè li agradi sinó perquè s'ha cregut el mite que és una experiència gairebé mística. I ho és per a uns quants, evidentment, però no són 140.000. Sé que vaig a contracorrent, però sense que ell en tingui cap culpa aquest fenomen fa tufillo a papanatisme il·lustrat (el mateix que omple el Liceu per veure a Woody Allen tocant el clarinet). De la mateixa manera que penso que l'idili Bruce-Barcelona està sobrevalorat: jo no vaig veure res que no pogués fer a qualsevol altra ciutat del món, a part de parlar català, que seria una simple qüestió de respecte i cortesia però que als catalans ens fa pensar que ens estima més a nosaltres que a "ells"...
De totes maneres em sembla un grandíssim del rock. Que quedi clar.
Crònica de Rockviu
PS: si el Bruce fes una havanera, es diria "Ron to burn"?
2 comentaris:
estic en essencia d'acord am tu. a mi el Bruce si k em transmet, pero entenc que no ho faci a tothom (ni ho tingui perque fer). de totes maneres, crec que el tret mes distintiu del(s) concert(s) va ser la entrega brutal que te el tiu.. es poden agradar mes o menys les cançons, hi pots connectar o no... aixo depen de cadascu. per mes fenomen de masses que sigui, no es una cosa objectiva que hagi de ser "bo"... em refereixo a que si algu diu 'a mi les cançons del Bruce no em diuen res especial, no els hi trobo el que' doncs entenc perfectament que pugui ser aixi (diferent seria si parlessim d Queen o els Beatles, on la grandesa es Objectiva! ;) tornant a on estava, k jo amb el que mes em quedo dels concerts (i ja ho has dit tu) es amb les ganes que hi posa i amb l'espectacle que dona. lluny d ser l'artista que mes magrada ( i magrada mol, mol), si que crec k es el directe mes acollonant que es pot veure avui dia. directes "grans" en queden molt pocs (o casi cap). nomes els Stones quan fan gira, Police fent la gira que han fet... per el Boss es el que mes potencia te, i no em refereixo a watts, sino a...'presencia escenica'...
l'ultim rockero que queda
i si, jo tmb crec k moltissima gent de la que hi va anar s'ha deixat entabanar pel fenomen aket que dius de 'papanatisme il·lustrat', encara que no el posaria en el mateix sac que els k van a veure Woody Allen (aixo em sembla mes greu)
be ja no dic gaire mes!! k m'ho vaig passar teta (mes al primer concert que al segon, pel fet d'estar al davant d tot i tocarli les puntes dels dits al Boss ;) i que crec k es un espectacle que s'ha d veure.
un cop vist ja es pot decidir si hi vols tornar o ho trobes massa!
salut!!
PD: crec que lunic grup que mai ha tingut tanta força escenica com ell (bé, més força encara) es, es clar Queen
Doncs què vols que et digui, a mi el Bruce sempre em fa posar la "gallina de piel". Jo he viscut de molt a prop a una autèntica fan del Bruce, i reconec que em deu haver "contaminat", tot i que també penso que hi ha contadíssims artistes que em fan saltar les llàgrimes quan entren en escena, i el Bruce n'és un d'ells.
Tornant a la fan del Bruce: el dilluns (passats els concerts), va anar (com cada any) a l'hotel on estava instal.lat. I el va veure. I s'hi va abraçar. I el va fotografiar. I hi va parlar tranquil.lament. Quants artistes són capaços de fer això fora dels escenaris?
Jo crec que el que transmet ho transmet perquè TAMBÉ deu ser una grandíssima persona i perquè, com tu bé dius, fa partícep a tot el públic en els concerts, tots formem part del show i l’entrega de tots plegats és del 100%.
Jo vaig trobar el concert senzillament genial, i això que estava a l'altra punta de l'escenari.
Per cert, que en els concerts no hi van anar 140.000 persones diferents, perquè pots estar segur que una gran part van repetir els 2 dies...
I què dir del feeling amb BCN... segur que hi ha altres ciutats que li transmeten més o menys el mateix, això no t’ho nego, com tampoc no et nego que el Sr. Springsteen deu estar ben assessorat i sap que aquí parlem català, però almenys té bons informadors i respecta les cultures! M’hi jugo un pèsol que el proper concert de la península tornarà a ser a Barcelona. I si no, temps al temps.
Per cert, el meu perruquer (que també és el mateix des de fa uns 15 anys) també es diu Rafa!
Salut i rock!
Publica un comentari a l'entrada