2 d’abr. 2008

L'home de la flor a la boca

L'altre dia vaig anar al teatre a veure L'home de la flor a la boca, una obra de Luigi Pirandello, a la Biblioteca de Catalunya. Reconec ja d'entrada la meva ignorància en matèria teatral. No sé qui és Pirandello, no coneixia l'obra i em veig incapaç de fer una valoració justa de la interpretació dels actors, de l'escenografia, de l'adaptació de l'obra, etc, etc, més enllà de dir que algunes coses em van agradar i d'altres no tant.

Però el tema no és què em va agradar i què no. El tema és que no vaig entendre l'obra. I no només jo. Després de comentar-la amb 5 persones més ningú va ser capaç d'explicar exactament de què anava i exactament què hi passava.

No és la primera vegada que em passa i començo a sospitar que jo no en tinc tota la culpa. Entenc que portar al teatre textos clàssics que s'han fet moltíssimes vegades no deu ser fàcil per un director. Entenc legítima la voluntat d'innovar i de fer noves lectures d'un text, fins i tot d'incorporar-hi un punt de vista propi. Però em fa la sensació que, de vegades, els directors (i directores!, correcció política obliga) s'obliden que hi ha gent que anem a veure obres sense saber de què van ni en quin context van ser escrites. Hi ha molta ignorància suelta, és veritat i perdó, i textos realment complicats d'entendre (tot i que em sembla que aquest no era el cas), però em sembla que això no treu que hi ha d'haver un esforç per part dels directors per facilitar que s'entengui què estan explicant i prioritzin això a la part formal de l'espectacle. Ja ho diuen que als catalans ens perd l'estètica però, de vegades, una imatge no val més que mil paraules. Sobretot si tens la sensació que te l'estant colant per l'esquadra.

6 comentaris:

Pablo ha dit...

Bonaaaaaaaaaaa!

Maria ha dit...

possiblement, però jo considero que no és el cas... a mi m'ha agradat l'obra i trobo que està del tot lligada, de principi a final...

a vegades anem al teatre pensant que ens donaran una història mastegada... hi ha d'haver de tot, però a a mi em fa més gràcia que em deixin marge per interpretar...

señores y señoras... hagan apuestas!!

eme ha dit...

2 :
1.- És més probable que m'agradi un obra amb un argument robust que una sense.
2.- Si la directora volgués un argument robust, ho hauria dit.

línia discontínua ha dit...

deixeu vos endur,
no intenteu desxifrar,
intuïció, percepció, subtilesa, ambigüetat, multiples visions,en fi poesia
no cal entendre ho tot
llibertat

Miq. ha dit...

Crítica a La Vanguardia. Ve a dir el que deia jo però partint de més informació i coneixement, però la conclusió també és que l'espectacle costa d'entendre.

"El hombre del epitelioma


L´home de la flor a la boca Autor: Luigi Pirandello Lluís Soler, Jordi Oriol, Intérpretes: Elena Alonso Directora: Carlota Subirós Estreno: Biblioteca de Catalunya (3/ IV/ 2008)

JOAN-ANTON BENACH
Uno de los pasajes más conmovedores de la inolvidable noche con Vittorio Gassman que se vivió en el Grec de 1984 fue la interpretación que el gran actor ofreció de L´uomo dal fiore in bocca, un texto estremecedor de Luigi Pirandello, escrito en 1923. En medio del soberbio recital titulado Non essere y por el que transitaban nombres fundamentales de la literatura dramática universal, el cuento del autor siciliano era como un aterrizaje imprevisto desde la vida hasta la muerte: sentimientos magistralmente expresados por Gassman, metido en cuerpo y alma en la piel de un enfermo de cáncer, deshauciado.

Hoy, en la Biblioteca de Catalunya, es Lluís Soler quien asume aquel mismo papel. Soler es el hombre que dialoga con otro que ha perdido el tren, clientes ambos del bar de una estación desierta. Luego de unas reflexiones vitalistas sobre la cotidianidad más prosaica, el hombre muestra al viajero un florón morado, que lleva prendido en la parte anterior del paladar. Su nombre es dulcísimo, dice, "més dolç que un caramel: epitelioma", se llama. Ahí se lo dejó la Muerte. Una cosa les diré: la otra noche, en mi recuerdo, Lluís Soler competía con absoluto decoro con el mito italiano desaparecido en junio del 2000. A Carlota Subirós, directora de L´home...,nunca le daría la lata evocando aquella función del Grec que ella, siendo una cría de diez años, no pudo ver. Subirós ha dirigido el texto de Pirandello brillantemente, aunque con inútiles complicaciones. La fenomenal interpretación de Soler se ve muy bien secundada por la de Jordi Oriol, y en la opacidad de la nave de la Biblioteca la directora ha dispuesto el espacio escénico de forma muy idónea para albergar la melancolía y toda la poética crepuscular que se desprende de las palabras.

En lo que fácilmente se puede disentir del trabajo de Carlota Subirós es en la forma como ha completado la representación de L´home de la flor a la boca. El cuento original dura poco más de un cuarto de hora, de modo que con él no se llenaba una función. Acudió, pues, la directora a otro relato breve del mismo autor (Un dia),un monólogo de carácter onírico muy bien interpretado por Oriol, y que trata de un individuo misteriosamente expulsado de un tren y arrojado al andén de una estación. El parecido escenario del relato con el del hombre del epitelioma sugirió, sin duda, la unión de ambos textos. La directora apunta aún la utilización de un tercero -Al vespre, un gerani-que inspira, según parece, las evoluciones de la bailarina Elena Alonso. Dicho personaje, que en una primera aparición podría ser la evocación de la amantísima esposa del canceroso, dueña de una actitud extremadamente solícita, empalagosa, se convierte al final en la imagen de la muerte de la que hay que escapar. En mi opinión, las tres partes citadas deberían estar presentes con suficiente autonomía cada una de ellas, como tres miradas del autor sobre la contraposición vida-muerte. Pero Subirós ha querido que todas ellas se implicaran entre sí, lo cual, ciertamente, complica la comprensión del espectáculo. Tan raro y absurdo es que el viajero del primer cuento sea el "pacífico cliente" del segundo, como que el personaje de Lluís Soler, que ya sabemos tiene su final anunciado, se adentre en las sombras mortuorias de la tercera parte. L´home de la flor a la boca no necesita para nada esa burda sublimación."

eme ha dit...

2:
1.- jo vaig entendre que la crítica deia que entrellaçar les diferents històries dels diferents comptes de pirandello confón i no ajuda. ( no sé si estic d'acord, podria estar hores divagant que sí i que no...)
2.- després vaig saber que l'article havia patit retalls.
3.- m'encanta aquest tema... je je!
4.- potser no cal entendre-ho tot, però jo disfruto més sobre una base simple i intel.ligible