El concepte "trenta mil" és un autèntic desconegut entre les categories de classificació social. De fet, és tant desconegut que jo només en tinc constància gràcies a l'amic Raimon, i ignoro d'on l'ha tret i de quines fonts beu per definir-lo. Però més enllà que ningú n'hagi sentit a parlar, els "trenta mil" són una realitat en la qual alguns ens podem arribar a reconèixer, ja sigui per orgull, consciència o complex de pertinença, si bé molts no siguem trenta mil pura sang però d'alguna manera hi estiguem vinculats a través d'una part de la família, l'escola on hem anat o determinats cercles socials dels quals formem part.
Segons la definció que en fa en Raimon, trenta mil són les persones que aproximadament formen part de les famílies que constitueixen la que tradicionalment ha estat l'oligarquia catalana. És a dir, aquelles famílies de tradició burgesa i catalanista que històricament han jugat un paper d'elit social, econòmica, política i cultural. Són famílies de cognoms coneguts i reconeguts com Pujol, Maragall, Millet, Roca, Milà, Boadella o de Carreras, i entre els seus membres s'hi pot trobar una aparent diversitat ideològica que en realitat no és tanta perquè sempre respon al posicionament (adhesió, rebuig o escepticisme) respecte de la cosmovisió que el món "trenta mil" els ha ofert a través de tots els seus mecanismes de socialització: escoles trenta mil, esplais trenta mil, pobles d'estiueig trenta mil, clubs esportius trenta mil, etc. Així els petits trenta mil creixen pensant que tothom és trenta mil i que tot el que hi ha més enllà és dolent, erroni o pèrfid, i que cal lluitar per acostar la gent que viu equivocada a l'ideal de perfecció de la cosmovisió trenta mil. Tot això no seria un problema si no fós perquè aquesta manera de veure el món representa un 2% de la població de Catalunya i perquè, per la força que té aquest col·lectiu, els problemes, les solucions i els debats dels trenta mil ho envaeixen tot i contaminen bona part del debat públic. Però sobretot perquè és mentida i existeix vida intel·ligent més enllà dels trenta mil.
Per les circumstàncies històriques del país, durant molts anys les elits trenta mil s'han projectat a través d'institucions cíviques que substituïen, simbòlicament i de fet, les institucions polítiques. El Palau de la Música o el Barça potser han estat els dos casos més significatius. Ja fa dies vaig escriure que per ser president del Barça cal formar part d'una determinada casta. A vegades es cola algun convidat inesperat a la festa, com el senyor Nuñez, però després de trenta anys els trenta mil sembla que han recuperat el control del club (i jo com trenta mil, bastard i tot, que me n'alegro). En les darreres eleccions tots els candidats amb opcions a victòria provenien del món trenta mil. A les propers sembla que la cosa no variarà gaire. El que ja és més curiós, irònic i significatiu és que Sandro Rossell hagi escollit el següent eslògan per definir la seva visió social del club: "Més que 170.000 socis som 30.000 famílies"...
Què? Com se t'ha quedat el cuerpo?
Per llegir més sobre els trenta mil, aquí.
Segons la definció que en fa en Raimon, trenta mil són les persones que aproximadament formen part de les famílies que constitueixen la que tradicionalment ha estat l'oligarquia catalana. És a dir, aquelles famílies de tradició burgesa i catalanista que històricament han jugat un paper d'elit social, econòmica, política i cultural. Són famílies de cognoms coneguts i reconeguts com Pujol, Maragall, Millet, Roca, Milà, Boadella o de Carreras, i entre els seus membres s'hi pot trobar una aparent diversitat ideològica que en realitat no és tanta perquè sempre respon al posicionament (adhesió, rebuig o escepticisme) respecte de la cosmovisió que el món "trenta mil" els ha ofert a través de tots els seus mecanismes de socialització: escoles trenta mil, esplais trenta mil, pobles d'estiueig trenta mil, clubs esportius trenta mil, etc. Així els petits trenta mil creixen pensant que tothom és trenta mil i que tot el que hi ha més enllà és dolent, erroni o pèrfid, i que cal lluitar per acostar la gent que viu equivocada a l'ideal de perfecció de la cosmovisió trenta mil. Tot això no seria un problema si no fós perquè aquesta manera de veure el món representa un 2% de la població de Catalunya i perquè, per la força que té aquest col·lectiu, els problemes, les solucions i els debats dels trenta mil ho envaeixen tot i contaminen bona part del debat públic. Però sobretot perquè és mentida i existeix vida intel·ligent més enllà dels trenta mil.
Per les circumstàncies històriques del país, durant molts anys les elits trenta mil s'han projectat a través d'institucions cíviques que substituïen, simbòlicament i de fet, les institucions polítiques. El Palau de la Música o el Barça potser han estat els dos casos més significatius. Ja fa dies vaig escriure que per ser president del Barça cal formar part d'una determinada casta. A vegades es cola algun convidat inesperat a la festa, com el senyor Nuñez, però després de trenta anys els trenta mil sembla que han recuperat el control del club (i jo com trenta mil, bastard i tot, que me n'alegro). En les darreres eleccions tots els candidats amb opcions a victòria provenien del món trenta mil. A les propers sembla que la cosa no variarà gaire. El que ja és més curiós, irònic i significatiu és que Sandro Rossell hagi escollit el següent eslògan per definir la seva visió social del club: "Més que 170.000 socis som 30.000 famílies"...
Què? Com se t'ha quedat el cuerpo?
Per llegir més sobre els trenta mil, aquí.
3 comentaris:
D'això també en deien l'oasi català, no?
Benvolgut,
Però també és veritat que aquest oasi deriva de l'actitud de no ens farem mal entre nosaltres, perquè ja ens coneixem tots les misèries. I ens les coneixem perquè som 30.000. El que em porta a preguntar-me perquè a Catalunya els únics que han pringat fins ara són els d'Unió. Serà perquè els seus companys de pupitre i de juerga són del PP i que aquests aquí no dominen prou? La sociovergència no els inclou en aquests? F.P. té la resposta.
Solícitament,
MV
Jo crec que et precipites calculant un 20%, però en fi, qui sóc jo per qüestionar-te. será porque siempre he estaaado yo del lado del pescaaado que...
Petons,
MV
Publica un comentari a l'entrada