Cementiri de vergonyes (o elogi del carnaval)

Passa el dia, a poc a poc, sembla mentida amb lo ràpid que va tot! Passa la vida: toc! toc! Moltes gràcies, però ja tenim de tot. Les muses ens visiten amb cançons sense sentit, entren crits per la finestra i lentament es fa de nit. A fora la gent s'engresca i es comença a definir una confosa borratxera i ningú vol anar a dormir. Les paraules sonen buides, vagament efervescents, eufòria sense complexos dels homes sense talent. Un gat despistat escolta la remor des d'un terrat, resignat a la vergonya de tanta mediocritat dels que arrossegats per la rutina es beuen la nit d'un glop, reivindicant la misèria i pensant-se que ho poden tot. Buscabregues de taverna, sanedrins d'arreplegats, mentiders de tres al cuarto, fetixistes amargats. Pidolaires amb smoking, llepafils amanerats, cementiri de vergonyes, verbena de quatre gats...