¿Y tú, de quién eres?

Després de gairebé 10 hores de viatge la carretera abandona la línia de costa i s’enfila muntanya amunt. Enrere queda la calor insolent i un paisatge d’hivernacles en excés plastificat. A poc a poc ens endinsem a la serralada de Las Alpujarras i el seu magnífic paisatge d’una bellesa gens pretensiosa. L’arribada al poble de destí, amb una cinquantena de cases -la meitat buides durant l’any- i una trentena de veïns a l'hivern es produeix quan ja comença a fer-se fosc. Un comité de benvinguda format per tres senyores i un senyor d’edat més que avançada ens escudrinya professionalment des del banc de l’entrada del poble. Passem el filtre, una mica cohibits, gràcies al nostre tarannà cosmopolita i viatger i ens instal·lem a la casa on passarem els propers dies. Cansats del viatge decidim fer un mos a l’únic establiment comercial del poble: un bar instal·lat a les antigues escoles. Les nostres espectatives queden més que satisfetes amb les tapes que acompanyen les canyes i el plat de pernil que ens cruspim àvidament. El tracte, amable i diligent, no fa sospitar res estrany. L’endemà ens desperta una forta botzina que, primer, se sent de lluny des d’una banda del poble, a poc a poc es va acostant a la casa i  finalment s’allunya per l’altra banda del poble. Descobreixo, bastant sorprès, que és la furgoneta del pa. I que també en passa una del peix, una de la fruita i alguna altra més. I que en aquest poble, si no vols agafar el cotxe, les coses es compren així. Per tant ens hem quedat sense pa. Passem el dia endreçant la casa i, quan arriba l’hora de sopar, pensem que anar al bar a preguntar si ens poden vendre una mica de pa no és una mala idea. A dins hi ha alguns parroquians parlant de les seves coses i una senyora darrera la barra. Una mica recelosa ens pregunta que volem i quan li fem la nostra proposta ens diu que li sap molt de greu, però que el pa és per fer entrepans i que no és per vendre. Una mica sorpresos li repreguntem si no ens en podria vendre una mica, que és per poder sopar, però la seva cara ens fa no insistir gaire. Resignats, i per tal que el viatge no hagi estat en va, intentem treure-li una mica d’informació: ‘Bueno, de acuerdo...y ¿a qué hora pasa la furgoneta del pan? Es que esta mañana ha pasado pero se nos ha escapado...’ Una mica sorpresa canvia la mirada i, dubitativa, respon ‘Bueno, hacia las diez...porque, ¿dónde estáis?’ Bingo! Sense saber-ho hem fet diana. ‘Pues en casa de Virtudes’. ‘Ah, entonces tu eres la nieta de Virtudes?’ Tocat i enfonsat. ‘Sí, la de la Eulàlia’. A partir d’aquí comença un apassionant intercanvi d’informació, un trepidant recorregut per l’arbre genalògic familiar, un lligar caps vertiginós que conclou, de sobte, amb les paraules màgiques: ‘Bueno, algo de pan sí que tengo si queréis...’ Ens mirem sense dissimular el somriure que se’ns escapa i ens encongim d’espatlles. Es gira i torna de la cuina amb mitja barra de pa. ‘Está congelado, pero si lo metéis en el horno enseguida lo podréis comer’. Preguntem quant és i ens diu que tranquils, que convida la casa, i marxem a sopar amb el nostre pa sota el braç i havent après que tant important és saber qui som com ‘de qui som’.