Casa Llopis

Dissabte al vespre, vila de Gràcia, nit de futbol en obert. Casa Llopis està més aviat buit, la majoria d'habituals s'ha quedat a casa. Només nosaltres ocupant fidelment les nostres taules, la Teresa i el marit servint canyes i hamburgueses i alguns parroquians rebuscant, amb la mirada perduda, al fons del seu carajillet. Fem la prèvia del Barça amb el Madrid-Racing de fons, gaudint de la tranquilitat d'un bar de menús de barri reconvertit en una mena de prolongació de Veneçuela a Barcelona, combinant bachata amb Barça, arepas amb pa amb tomàquet. Les hibridacions culturals, gastronòmiques i iconogràfiques que estan aconseguint els altres 'altres' catalans a través del comerç tradicional serien dignes d'un estudi antropològic. Casa Llopis és el nostre bar per veure el Barça i ens hem guanyat a pols el dret a poder dir-ho així, per fidelitat i actitud. Hi hem viscut grans nits de glòria i hem sofert pacientment l'adaptació a les noves plataformes digitals. Podriem dir que som la Penya Blaugrana Casa Llopis.

Comença el partit del Barça i un grup s'asseu darrera nostre, a les taules que avui no ha vingut a ocupar ningú. Són de l'Athletic i els acompanya aquella actitud absolutament expansiva que els hi és tan pròpia. Beuen, s'aixequen i criden i, darrera l'orella, ja no només hi tenim els seus crits, també una mosca cada vegada més gran. És aquest orgull de ser basc i de l'Athletic manifestat a través d'una simpatia impostada que busca la complicitat de l'altre per, un cop et té agafat per l'espatlla i amb un somriure a la boca, posar-te el dit a l'ull amb alguna impertinència: 'nosostros sólo jugamos con vascos, no como vosotros que tenéis estranjeros!". Perdona? És a mi? La seva és una forma primària i efectiva de marcar territori, ja ho vam veure a la final de Copa a València i a la de la Supercopa a Bilbao, però avui ja no cola. Estem a Barcelona, al nostre bar, i ja tenim les pilotes bastant plenes d'haver d'aguantar-los segons què. Si voleu complicitat, demaneu-vos un calimocho. Aguantem els comentaris despectius, no els riem ni una gràcia i celebrem el gol del Barça amb molta més vehemència del que seria necessari. Insulten a l'Alvés i aplaudeixen a morir quan surt Puyol a escalfar. Ens mirem estupefactes, però és que és l'únic jugador del Barça que jugaria a l'Athletic. Ells segueixen al seu rotllo fins que un deixa anar la frase: "Guardiola, maricón!!!". Molt bé xaval! Doncs no, això sí que no. Primera, perquè tu t'imagines irrompre en un bar del Casco Viejo al crit de "Toquero, maricón!!"? I segona, perquè en Pep és molt gran i és ell qui ens ha marcat el camí de no sentir-nos culpables per guanyar copes per golejada a equips petits, de futbol primari, que només tenen l'èpica com a camí i que aplaudeixen els jugadors més durs i se'n riuen dels seus jugadors més tècnics. Ja n'hi ha prou de mitifcar els bascos. L'Athletic no és un club amic, és un club de llenyataires que han lesionat tres del millors jugadors de la història del Barça (Cruyff, Maradona i Schuster), que només té bascos, sí, però juga amb menys jugadors de la pedrera que el Barça. Doncs no, "Guardiola, maricón!!" sí que no. I sí, ens hem emprenyat. No ens hem girat perquè volguem conversa, ens hem girat per veure si us comenceu a adonar que s'està acabant la barra lliure de fer-vos els simpàtics, que ens cansa el vostre rotllo i que si us en podem fotre 4, millor que 3.