Fa uns dies l'Enric Vila deia que si viure li resultés tan fàcil com escriure, no escriuria. No diré tant, però comparteixo amb ell el desig de viure sense haver d'escriure-ho. En la relacio evident entre escriure i viure cadascú hi fa la seva però, en el meu cas, escriure podria ser la prolongació natural d'una tendència a l'anàlisi constant i a temps real de la pròpia experiència. Una tendència perversa que ajuda a emmarcar la vida en paràmetres assumibles per la via de limitar la possibilitat de viure les coses en la seva màxima intensitat, transformant-se un mateix en un observador extern de la pròpia existència. No és res original. Crec que a Rayuela -dic crec perquè no he aconseguit mai acabar-la- una de les principals tensions és aquesta: la relació entre la Maga, que viu les coses, i l'Horacio, que intenta entendre-les. Ser racional, centrat, reflexiu i prudent, tots ells adjectius positius, pot ser una petita condemna. Per això, només la remota possibilitat que la pèrdua d'inspiració per escriure tingui alguna cosa a veure amb amb una cada vegada menor necessitat d'analisi ja seria motiu d'alegria, si no fós per la menjada de tarro que m'acabo de fer, que desmenteix qualsevol possibilitat d'avanç o millora...
"Cicatrizando" - Los Delinqüentes
"Cicatrizando" - Los Delinqüentes
1 comentari:
la nit de sant joan pot ser un bon moment per començar a deixar-te viure...
Publica un comentari a l'entrada