El dilluns 23 de febrer de 1981 s'estava celebrant al Congrés dels Diputats la votació per escollir Leopoldo Calvo Sotelo president del govern espanyol en substitució d'Adolfo Suárez. A les sis i vint-i-tres minuts de la tarda un grup de guàrdies cívils armats irromp a l'hemicicle i, després d'uns segons d'incertesa, tots els presents tenen clar que allò és un cop d'estat. Els guàrdies civils donen dues ordres clares: "¡Quieto todo el mundo!" i "¡Al suelo!". La majoria de diputats obeeix l'ordre, però Gutierrez Mellado, vicepresident del govern i l'únic diputat que també és militar, s'aixeca del seu escó i es dirigeix als assaltants. Suárez l'intenta retenir però Gutierrez Mellado ho evita i s'encara amb alguns dels guàrdies civils, que l'intenten tirar a terra sense èxit. I és aleshores quan se senten els trets. Tothom es llença a terra i s'amaga sota els escons i les cadires, excepte Gutierrez Mellado, que es queda dret al costat dels guàrdies civils al mig de l'hemicicle, i Suárez, que torna al seu escó i s'asseu. Aquest gest, la imatge de Suárez assegut al seu escó, sol al costat de centenars d'escons buits (excepte el que també ocupa Santiago Carrillo), és el punt de partida del llibre de Javier Cercas "Anatomía de un instante" i amb el qual traça una de les, probablement, millors aproximacions que s'ha fet al cop d'estat del 23 de febrer.
Cercas no ha tingut accés a informació especialment privilegiada ni desconeguda. La documentació sobre el cop és escassísima, límitada bàsicament als documents judicials, a la premsa de l'època i a un document gairebé desconegut que Cercas reivindica com la millor aproximació, gairebé psicològica, al cop d'estat i a partir de la qual s'estructura el llibre: la gravació de la primera mitja hora d'ocupació del Congrés que una càmera de TVE va poder fer fins que la senyal va desaparèixer. També ha entrevistat molta gent que va tenir alguna relació amb el cop i, probablement, ha fet una feina d'investigació com no ha fet cap historiador encara. Però la virtut de Cercas a l'hora d'explicar el cop d'estat no és la informació que ha tingut sinó la perspectiva, l'enfocament, abordant una realitat plena de rumors, mítes, mitges veritats, falses creences, versions interessades i algunes certeses, des dels paràmatres de la ficció. L'historiador metodològic no pot explicar una realitat amb tantes ombres. Cercas tampoc, però amb els recursos de la ficció crea un relat fictici, inventat a partir d'allò que sap, allò que intueix, allò que imagina i allò que vol creure. Un relat plausible i versemblant amb el qual il·lumina moltes de les ombres d'uns fets encara massa desconeguts.
"Anatomía de un instante" acaba amb el mite del 23-F com un intent extemporani d'acabar amb la democràcia per part d'un personatge marginal, estrafolari i irreflexiu com Tejero. També amb la idea que al darrera de tot hi ha el Rei i unes suposades pretencions de consolidar la seva figura i la democràcia a través del cop d'estat. O simplement amb la idea que el cop d'estat és un procés que és pot explicar de manera lògica, linial i coherent. Al contrari, el llibre explica els factors que configuren una situació propicia per un cop d'estat a Espanya i com els esdeveniments i el comportament de gairebé tots els actors de la vida política de l'època, també del Rei, creen una situació que desemboca en el cop d'estat primer, i en el seu fracàs després. Cercas parla de "la placenta del cop" per referir-se a un estat d'opinió molt generalitzat en la politica i la societat de principis dels anys vuitanta que considera que cal acabar amb la situació de crisi que viu el país i que ve provocada pel govern de Suárez. S'utilitzen conceptes com "cop de timó", "cop de bisturí" i d'altres eufemismes buits de contingut perquè cadascú els interpreti com vulgui. El risc de fer això és evident en un país en què l'exèrcit segueix sent el mateix que va guanyar la Guerra Civil i que té, entre les seves principals tradicions, la d'acabar amb els governs democràtics per la via de les armes. Aquest context provoca l'èxit i el fracàs del cop d'estat al mateix temps. L'èxit perquè aconsegueix fer confluir molts interessos diversos en un. El fracàs perquè, un cop començat, els colpistes s'adonen que són tres cops diferents en un i que no són compatbiles entre ells. Així, i per diferents motius, els tres cops d'estat van fracassant l'un darrera l'altre durant les hores posteriors a l'ocupació fins que el dia 24 al matí s'allibera el Congrés dels Diputats. I quin paper té el Rei en tot això? Doncs l'actuació del Rei, exactament com la de la resta d'actors de la pel·lícula, no respon a un guió prèviament definit, sinó que es va definint en funció dels esdeveniments que es produeixen i també de determinades casualitats que fan que el resultat final de tot sigui un, de la mateixa manera que hagués pogut ser un altre.
Lo
* més interessant d'"Anatomía de un instante" és que fa palès de manera molt evident que la Història no és coherent. Tampoc simètrica ni geomètrica, sinó desordenada, atzarosa i imprevisible. Que el seu resultat és fruit de petites casualitats, i que la seva aparent lògica i simètria és només una construcció a posteriori per ordenar els fets. El relat oficial del 23F diu que el cop d'estat va fracassar, que la societat s'hi va oposar i que el Rei el va aturar per defensar la democràcia. I això no és veritat sense ser del tot mentida: en un cert sentit el cop va triomfar perquè es van aconseguir algunes de les coses que els colpistes pretenien; l'oposició al cop només es va manifestar massivament un cop acabada l'ocupació del Congrés, no abans; i les motivacions del Rei per actuar com va actuar no responien a la voluntat de defensar la democràcia estrictament, sinó a la de salvaguardar una institució monàrquica que li havia costat molt de recuperar i que, probablement, havia entès que només podia tenir futur en un context democràtic. El resultat final va ser que la Monarquia va quedar lligada a la sort de la Democràcia i totes dues en van sortir reforçades, però aquest no era l'únic resultat possible del cop d'estat. El llibre també mostra el cop d'estat del 23 de febrer de 1981 com una mena de frontissa de la història moderna d'Espanya i com un moment en el qual es posa realment de manifest que la democràcia espanyola no es va construir sobre l'oblit sinó, tot al contrari, sobre un record molt viu de la guerra civil. En aquesta frontissa coincideixen persones que van guanyar i perdre la Guerra Civil, d'altres que van ser figures clau del franquisme i de l'oposció clandestina i figures emergents de la democràcia que encara avui segueixen a primera línia política, les actituds, comportaments i decisions dels quals són imprescindibles per entendre com hem arribat a la situació actual.
Amb tot, Cercas també és víctima de les seves pròpies trampes. Per una banda, tantes hores parlant de Suárez l'han acabat fent caure en una mena de Síndrome d'Estocolm que en alguns moments dóna al llibre un inquietant aire d'hagiografia. Matisada, però hagiografia al cap i a la fi. És curiós el procés de desmitificació del 23F per la via de mitificar la figura d'Adolfo Suárez. Per una altra no es pot escapar de la lògica de crear coherències, simetries i geometries perquè totes les peces de la història encaixin perfectament. Això és comprensible i probablement inevitable, però és evident que les fa encaixar al seu gust i segons uns pressupòsits ideològics concrets. Cercas il·lumina moltes de les ombres del cop d'estat, però probablement només aquelles que a ell li interessa il·luminar. Ni
les reivindicacions històriques de Catalunya, Euskadi i Galícia, ni tampoc el procés de descentralització política, més enllà dels atemptats d'ETA, li semblen focus prou útils, pel que sembla, per il·luminar les ombres del cop. Una llàstima.
(Si has arribat fins aquí una petita recompensa irònico musical) 
