La llàgrima

"La llàgrima més dolça ha vingut avui,
a les dotze i poc, dotze i molt... és igual

La llàgrima més dolça l'he sentit lliscant,
________________________________(des del llit, a les fosques, esperant la son)
galta avall,
_________plena de tristesa
_________plena de d'amor
_________plena de nostàlgia

La llàgrima era densa
La llàgrima era càlida
_________era només una
_________era una carícia
_____________________la que tant trobo a faltar"

Escrit de Tuàutem

Margarit

"...què t'impedeix de ser feliç en els moments més durs? T'ho impedeixen les grans penes, les pèrdues? No. Els grans dolors fan un forat, però els assumeixes perquè, si no, et derroten i t'enfonsen. Això és el dol. Però després aquest procés no t'impedeix pas d'anar cap a la felicitat. En canvi, les mesquineses, la ronya quotidiana, sí que t'ho impedeixen.(...) La cultura serveix per ordenar-se per dins i saltar cap a l'alegria. És això el que s'ha d'ensenyar i no s'ensenya."

Joan Margarit

Dibuixar

Si amb quatre traços pogués dibuixar la vida no faria falta escriure tant. La il·lustració com la poesía: síntesi concreta i petita de pensaments complexos. Si sabés dibuixar les coses molts cops no hauria d'escriure-les. I molts d'altres sabria explicar-les. Quina limitació més gran i, alhora, que profundament assumida de fa tants anys...

Decadent

Dit dels circs que venien a Barcelona als anys 80 i als quals ens portaven els nostres pares pensant-se que ens feia algun tipus de gràcia, creient que la nostra infantesa era equiparable a la seva en el terreny de les il·lusions i l'entreteniment. Poques coses recordo més fosques, tristes i sinistres que aquells circs a les places de Toros de les Arenes i la Monumental...

Pallassos

De petit, en unes festes de Gràcia, el meu pare em va haver de treure d'un carrer on hi actuaven uns pallassos per calmar els meus brams i llàgrimes de terror. Quan anava al circ em posava a la última fila per estar ben lluny dels pallassos i els "payasos de la tele" no em feien cap gràcia. Tot i això, recordo riure amb les pel·lícules de Charlot, Laurel i Hardy, els Germans Marx, Buster Keaton i tenir durant molts anys un poster dels Colombaioni a l'habitació .

Durant anys vaig mantenir amb seguretat que no m'agradaven els pallassos i, segurament com a premi, he acabat treballant amb un pallasso i organitzant un festival de pallassos. Gràcies a això, i a poc a poc, he començat a entendre què és un pallasso. Ara veig que hi ha pallassos que em fan riure. Que Charlot, Buster Keaton i els Colombaioni, tot i no portar el nas ni anar vestits de colors, també eren pallassos. Que la màscara del nas i el maquillatge és només una dimensió del pallasso i que el clown no és aquesta màscara sinó un determinat llenguatge. Que no és un tonto vestit de colors que fa el ridícul per fer riure sinó que és intel·ligència i subtilitat. Darrera la màscara hi ha d'haver un pallasso, però sense màscara també hi ha pallasso.

La màscara em segueix provocant una certa por, però ara ja tinc prou capacitat de raonar com per fer-ne abstracció i saber que és mentida. Però en el fons del meu cor, cervell o l'òrgan que sigui que regula el terror, l'estètica del pallasso de colors em segueix activant la tecla que em faria sortir per cames. Li tinc molt de respecte al nas vermell, massa com per posar-me'l des del dia que em vaig veure reflexat en aquell nen a qui tots intentàvem convèncer amb el nas posat que entrés a veure els pallassos mentre ell, totalment aterrat, retorcia el seu cos en braços del seu pare i buscava el camí més curt per estar el més lluny possible d'allà...

La llebre

Internet, el mòdem priiip, xats IRC, el mail, messenger, google i derivats (gmail, google maps, google view), fotologs, blogs, youtube, myspace, facebook...i ara el Dropbox! Tot això en només 10 anys.

La tecnologia és la llebre que ens fa correr pel segle XXI i tota l'estona fa la sensació que t'estàs quedant enrera. Angoixa una mica...

Camises fora

Hi ha un salt generacional, que diria que se situa al voltant de la generació que ara té uns 40 anys, que ve marcat pel fet de sentir-se còmode estèticament portant la camisa o la samarreta per dins dels pantalons i la gent que ja no se sent gens còmode amb aquesta estètica...

En el futbol tampoc se'n van sortir amb la norma que obligava a portar la samarreta per dins dels pantalons... (abans / ara)

No hi ha hipòtesi, només observació empírica, però està clar que és generacional.

Reis

Els reis ja han arribat. A tot arreu i també a Barcelona. La veritat és que feia molts anys que no anava a la cavalcada de Barcelona i viure-la des de dins és bastant espectacular. Per la gentada que hi participa (més de 1.000 persones), pel desplegament al pavelló de la Fira de Barcelona, per la logística d'assajos, vestuari, maquillatge, autocars i carrosses que s'organitza perquè tot això pugui funcionar, per la gentada que surt al carrer a veure-la passar (des de Ciutadella a Plaça Espanya, 5 km amb gent a tot arreu), per la cara de flipats dels nens i nenes i també per la de nens i nenes que hi ha a Barcelona!, perquè arriba un moment que vestit de patge reial i saludant amb tota la majestuositat del món t'acabes creient que ets algú important. I perquè després de dos mesos de donar-li voltes al projecte de preparar 40 xanquers per sortir a la cavalcada de Barcelona ens ha sortit quasi perfecte (39 de 40).

I passats els reis, seguim amb els pallassos. A tope!

La cavalcada

Tanta feina no em deixa esma pel blog...

...cal fer arribar els reis a Barcelona...

...ja falta menys...

Dibuix: litel_mery

Cap d'any

És curiós com la festa de Cap d'any no desperta en mi els instints més festius sinó els més introspectius i casolans...no sé per què, no és pose de "cagar-se en el cap d'any", però al final sempre acaba venint-me molt més de gust quedar-me a casa o fer alguna cosa poc ambiciosa, tot i que no sempre puc...potser té alguna cosa a veure amb què Cap d'Any sigui l'equador d'això tant llarg que és el Nadal...no sé...

Cada ovella al seu corral

"Driving home for Christmas" - Chris Rea

DaClub! (again)

Ja vaig dir tot el que havia de dir quan els vaig veure a Vila-seca (llegir). Són un dels grups que més m'han sorprès i impactat en directe en molt de temps. Després de mig any desapareguts i sense notícia del seu myspace els he tornat a trobar i amb l'alegria d'una maqueta gratix per descarregar-se aquí!


I'm black!

Hibernian

La Scottish Premier League és una lliga de dos equips: Celtic i Rangers. La resta, poca cosa tenen a pelar. És una lliga més que de segon nivell, però malgrat això tenia la seva gràcia assistir a un partit de futbol. A Edinburgh hi ha dos equips, el Hearts i l'Hibernian. Casualment l'Hibernian s'enfrontava al líder, el Celtic (12 partits seguits guanyant i 23 punts de diferència) i cap allà ens en vam anar.

Tradicionalment entre l'afició del Barça i la del Celtic hi ha hagut bona sintonia, per allò del nacionalisme i la independència (i que són bastant civilitzats quan venen a Barcelona, a diferència dels del Rangers). Però precisament per això jo n'estic una mica fart. Bon rotllo, abraçades, Henrik Larsson i després t'empaten o guanyen i cap a Escòcia. No va costar gaire posar-se la bufanda dels Hib's al coll (verd i blanca, com el Celtic) i sentir-se un més a la grada lateral de Easter Road, un estadi petit, amb els corners oberts, totes les grades cobertes per la pluja i ambient de les grans ocasions.


També juguen a futbol, però sembla un altre esport. És una mena de rugby amb els peus: es tracta d'avançar metres. Dos puntes enormes encarregats de baixar pilotes, aguantar-les i donar-les a banda o enrera. Extrems baixets, ràpids i tècnicament poc dotats. Centrecampistes defensius que per fer un control han de demanar temps mort. Centrals de la vella escola. Futbol vertical i imprecís. Una valoració increïble de la força, la lluita i el robo de pilota. Quan ataca el rival la gent crida TACKLE!, i quan el davanter va a terra la grada s'aixeca a aplaudir. Canten i criden amb naturalitat (la temperatura ambient propicia el moviment i l'activitat i el que es veu sobre la gespa tampoc és una cosa espatarrant). No té la bellesa plàstica que pot tenir veure el Barça jugant bé, però se supleix amb la intensitat del joc. I si l'equip de casa es carrega el líder 2-0 la festa i diversió està assegurada. Imbuït de l'alegria col·lectiva no era massa conscient de la situació d'estar en un estadi d'Edinburgh celebrant un gol d'un equip que una setmana abans no sabia que existia com si fós el meu de tota la vida, però el futbol es asín...

Edinburgh

Edinburgh en quatre dies. Edinburgh a quatre graus. Primera experiència vital a les illes inverses. Sempre havia pensat que això d'anar per l'esquerra només afectava si conduïes, però la sorpresa és que afecta també als pedestrians: tot girat. Millor mirar sempre a dues bandes i no confiar en els automatismes de l'Europa continental.

La ciutat és petita, tot a l'abast, amb la típica arquitectura britànica de les sèries de televisió britàniques. Ciutat amb un fort pes de les coses antigues: places, carrers, pubs, etc. El pas del temps a cada pedra. L'espai no és un límit. Viuen en horitzontal. Cases de dues plantes, màxim tres. Jardi a davant i a darrera. A dins, calefacció. Al capdavall és on fan vida. El temps s'escurça de forma curiosa: si et despistes, després d'esmorzar ja és mitja tarda i aviat s'haurà de sopar que fa estona que és fosc. Els pubs tenen tants metres quadrats com faci falta. I tiradors de cervesa. A tot arreu una pantalla amb qualsevol partit de futbol. Cervesa i futbol, música en directe sense pagar entrada, s'hi podria viure bé aquí...


Una altra història seria la part nutricional de la cosa. Si no pots cuinar a casa la gastronomia és un concepte aniquilitat: fish & chips a tot arreu. Que vol dir fregit i salsa a punta pala. No hi ha més opció. No hi ha noies guapes i moltes tenen principis d'obesitat o són directament obeses. Ells, per l'estil. El fritanga a cada catonada i l'olor a torrat de les fàbriques de cervesa de per allà em van estar tirant enrera durant tot un dia. Mareig. Snacks city. Uf. La noia que ens acollia a casa seva (catalana, professora universitària a Glasgow) sosté que la dieta i l'alcohol fan que la majoria de joves no siguin gaire espavilats, que és una manera de dir que són justets. Veient-los menjar no és una hipòtesi que sembli absurda: allò no pot alimentar el cervell, més aviat enverinar-lo.

El que sí que t'arregla el cervell és pujar a Arthur's Seat, un fantàstic turó a Hollyrood Park, dins d'Edinburgh, des d'on es pot veure tota la ciutat. Imprevist i improvisat pic per afegir a la llista.

Arthur's Seat en segon terme

Arthur's Seat en primer terme

Hivernant

Com una tortuga
quan arriba l'hivern
dins la closca
esperant que passi el fred

Així, com una tortuga...

"That's life"

Andrés Calamaro, Ariel Rot, Julián Infante, Germán Vilella i Daniel Zamora. Los Rodríguez. Grandíssima banda de rock'n'roll en un dels seus millors moments. No sé si dir que és una llàstima que dos d'ells estiguin morts o que és una sort que n'hi hagi tres que encara estan vius. That's life.

Malgrat tot

"Només mirant el dolor es pot ser misteriosament feliç".
Joan Margarit

La inèrcia implacable de les noves rutines
que amb paciència hem anat reconstruint
és morfina fina pel nervi trist de l'enyorança.

L'absència, la presència més intensa de la meva quotidianitat,
se'm revela absurda i irreal
amb força còsmica en el trànsit del somni a la vigília.
La por ja no és el leitmotiv vital
i s'ha instal·lat, per fi, a casa la tristesa.

M'abrigo del fred i de la pena,
ha canviat l'hora i ja es fa fosc abans
i tot s'assembla massa al nostre món d'ara fa un any.

El to

Jo no sé qui és que dóna el to per fer els càntics hooliganístics del futbol perquè jo no hi arribi mai, ni per dalt ni per baix...

El certamen

Per qüestions de feina, i per segon any consecutiu, he anat a parar a la Fira de Mostres de Girona, popularment coneguda com "el certamen". El certamen se celebra durant les Fires de Sant Narcís al Palau Firal de Girona i voltants. Comparteix espai a la devesa amb les fires (atraccions) i les barraques (concerts), i no és res més que una (immensa) mostra de les empreses i negocis de la comarca. Té un origen rural i agrícola evident: és l'herència d'una fira de mostres que per la festa major se celebrava a Girona i en la qual tots els ramaders, pagesos, agricultors i artesans portaven a vendre els seus productes: embotits, bestiar, carros, eines, etc.

Però en ple 2008 la component agrícola ha quedat molt diluïda i a la Fira de Mostres s'hi pot trobar de tot: tractors, entitats bancàries, plaques solars, gastronomia de la terra, iogurts la Fageda, magdalenes, caixes fortes, piscines de luxe, sofàs, etc. La varietat de productes és infinita. Però el més curiós és que la gent que hi assisteix (i s'han de pagar 5 euros per entrar) no és gent que tingui interès a fer negoci ni a comprar alguna cosa en concret. La gent que hi assisteix és la comarca en bloc! Escoles i famílies senceres! Forma part de la socialització primària del gironins i dels actes ineludibles de la festa major on veure i ser vist. Ells ho emmarquen tot sota una sòlida aparença de normalitat i, a ulls del visitant estranger, pot semblar que sigui normal, però si t'hi pares a pensar una mica és un fenomen bastant estrany...

Virus Laics

Des d'un punt de vista simplement estètic i sense entrar en la dissecció del seu contingut, el nou disc del Pau Riba (o el que se'n pot escoltar al seu myspace) és maquíssim.